ESCENA 9
 

Eixida de la casa de PAOLO.
PAOLO i GIOVANNA asseguts sobre el muret de l'eixida enmig de la roba estesa blanca. PAOLO va de fosc, porta dol. A l'escena també hi ha una taula de pedra i uns bancs de fusta, i al damunt uns quants llibres.

PAOLO: Sento una il·limitada aridesa dintre meu, una immensa esterilitat i tones d'impotència. El seu entusiasme se l'ha endut i jo l'he perdut per sempre. És tan injust que morin aquells que ostenten la seva joventut com un trofeu de vencedors en el combat de la vida. I és tan terrible que ell hagi mort així!
GIOVANNA: Vulguis que no, aquesta mort l'ha convertit en un heroi, en un màrtir de la llibertat, com ara se sol dir. Almenys és una compensació.
PAOLO: Inútil compensació venint de qui ve, dels mateixos que l'han assassinat. Però tens raó. Jo mateix li vaig desitjar la millor sort i el màxim bé. I els déus l'hi han concedit: se l'han endut -un petit déu adolescent que ha passat entre nosaltres i ens ha enlluernat amb una bondat de cor i una bellesa que ja no eren d'aquest món...
GIOVANNA: Realment era una persona com poques he conegut. Però no cal que idealitzis la seva existència terrena. Seria caure en una trampa innecessària.
PAOLO: Però és un ajut inestimable a l'hora d'assumir la seva desaparició.
GIOVANNA: Ja m'ho imagino, i més per a tu que te l'estimaves tant.
PAOLO: L'estimava amb deliri. Fins ara que ja no el tinc no me n'he adonat prou. Per què sempre ha de ser un fet irreversible el que, amb cruel lluminositat, ens faci clar allò que era obscur? L'estimava tant. No saps quantes i quantes vegades l'he contemplat mentre dormia. Era la perfecció d'un atleta grec en repòs. He pogut admirar la seva respiració lleu, però alhora profunda, com assaciada de la vida que havia absorbit durant el dia -ell que era un foc ardent sempre necessitat de llenya; i les seves parpelles closes, sota les quals el moviment dels ulls em feia imaginar els somnis que devia tenir -els meus que jo volia seus; i la seva cara rodona i neta, oferta innocentment a l'exterior sense ni mica d'ombres obscures a les galtes, com un retard voluntari de la virilitat -nen tant com jo possiblement.
GIOVANNA: (somriu i li envolta el cap amb els braços. Ell s'hi deixa estar): Millor. Tot això que conserves d'ell.
PAOLO: (se'n separa amb un gest de dolor al rostre): Sí, però haver-lo hagut de veure ara dormint per última i eterna vegada, i amb aquell forat al cap mal dissimulat... No veus que aquesta imatge esborra totes les altres i em deixa desprotegit davant el no-res de la seva existència i el desert que se m'obre al davant... (Assaltat per un pensament sobtat.) Tu creus que quan dormim se'ns coneix a la cara la mort, si ja la tenim a prop? L'àvia Naldini una vegada ens va explicar que quan va perdre el seu marit li havia passat això. Deia que feia temps que es despertava de matinada tota suada i que, en mirar-se'l, li venia una esgarrifança de fred perquè li veia la mort a la cara. Mai no li va dir res, però al cap de pocs mesos es va morir. Tu creus que l'home ja s'estava podrint per dintre i que era això el que se li coneixia a la cara mentre dormia?
GIOVANNA: Però com se't poden acudir aquestes coses? Potser l'explicació és més senzilla, probablement ella mateixa sense ser-ne conscient percebia petits detalls, indicis quasi insignificants que alguna cosa no rutllava com era normal. No crec que el seu marit portés la mort escrita a la cara. A més, no cal pensar en la mort com una cosa monstruosa.
PAOLO: Però és que és monstruosa! Horriblement monstruosa. No et sembla horrorosa la mort de tants i tants correligionaris teus als forns crematoris, després de ser vexats, humiliats, ofesos en la seva meravellosa humanitat? No és horrorós això?
GIOVANNA: (li tapa la boca amb precipitació): Calla, Paolo! No ho diguis! (Pausa petita) No és la mort que és horrorosa, sinó l'home que la fa possible, que la implanta com a llei per als altres, que la decreta i la imposa per força als altres.
PAOLO: (es treu de la boca la mà de GIOVANNA): Ah, no? No és la mort? Fixa-t'hi bé. (Fa com un joc de mans) En un instant encara tens la vida amb tu, hi ets, existeixes, i a l'instant següent ja no hi ets. On ha fugit tan ràpidament la vida? "Se li escapava la vida per la ferida", que deien els grecs... se li escapava... però com? Com ha pogut la vida, que triga tant a fer-se, córrer tant a marxar? O ha estat només un simple pas: el que travessa la frontera entre el ser i el no-ser? (Pausa petita) Què ha passat en tu, dintre teu o fora? Per què ara respires i acte seguit ja no? Què t'ho impedeix? La mossegada al coll d'un felí que impedeix l'entrada a l'oxigen que sosté la vida? El gas, el foc, les bales? I això té tan poder que ens pot fer abandonar en un instant, de sobte, tot allò que més estimem, els motius dels nostres somnis i desigs, l'excusa dels nostres records? Si aquest és el poder de la mort, renego de tal poder i maleeixo aquells que l'exerceixen, perquè tens raó, sí, molta raó, massa homes la implantaren com a llei per als altres que no són com ells.

(Del llibre Paolo. Barcelona: Proa, 2000, p. 49-51)