* * *
 

Les veritats del botxí

El paper que millor interpreta el poeta, però, és una mica el del rebel sense causa -a l'estil James Dean-, fastiguejat de tot i de tothom i sobretot de la hipocresia burgesa i el cinisme del sistema, de les normes i la moral que el regeix (...) La por a arriscar-se, la solitud, el sentiment de buit -el buit i spleen baudelairià-, el pessimisme o el fàstic davant l'uniformisme social, l'adulteració necessària per afrontar l'edat adulta, la falsedat o la falsificació dels sentiments, de la religió, el mercadeig de la llibertat...són els temes que el jo poeta interpreta transformat en una mena d'outsider, millor dit, en una mena de poeta revoltat, autèntic antiheroi, aquell que per evitar que el degollin els fariseus s'autoimmola, que per eludir el mercadeig de tot es proclama inútil.

(Josep Borrell i Figuera "Xerric". Del pròleg de Només respiren)
 

* * *
 

Hi ha al llarg de la història escriptors en qui s'havien dipositat grans esperances però que, tanmateix, no van arribar a superar mai de l'estadi de "joves promeses". D'altres, malgrat comptar amb una sòlida trajectòria, a causa de l’edat (o vés a saber per quins altres factors!) se'ls ha continuat penjant aquesta mateixa etiqueta. Un escriptor que pertany a aquest darrer grup és Joan Francesc Dalmau Llagostera, nascut a Miralcamp el 1968 (té, si mal no m'erro, 36 anys), malgrat que pot exhibir un sòlid i interessant recorregut pel món de la literatura que consta, fins ara, de cinc llibres publicats; uns textos que m'interessa posar de relleu a fi d'entendre millor Ni viu ni mort i demostrar, alhora, que aquest relat no és fruit de la casualitat.

La primera obra que Dalmau dóna a conèixer, el 1988, és un recull de contes fortament influït per Pere Calders que, malauradament, avui dia només es troba a les biblioteques (i que de ben segur caldria recuperar): es tracta de Transficció, que va veure la llum quan l'autor comptava amb prou feines vint anys. Va ser prologat pel professor de la Universitat de Lleida i doctor en Filologia Catalana, Xavier Macià, que pronosticava, amb gran intuïció, i no com alguns d’aquests endevins que apareixen a la televisió i que no encerten un pronòstic ni per casualitat, el següent: "L'autor, en Joan Francesc Dalmau, té imaginació i força narrativa –té fusta, dirien alguns? i això és allò veritablement important. Transficció és un llibre que deixa entreveure ben clarament les possibilitats d'aquest autor novell. No és un final de viatge, sinó el començament. Els lectors, nosaltres mateixos, li agraïm a Dalmau el seu recorregut pel món que hi ha enllà de la ficció i és per això que gosarem d'exigir-li que continuï escrivint: nosaltres, certament, estarem sempre disposats a assaborir les menges que ens prepari".

Dalmau va trigar, però, dotze anys a fer cas dels consells de Xavier Macià o, almenys, a treure del calaix els resultats. I ho va fer amb un poemari, Només respiren, que va obtenir el premi "les Talúries" l'any 2000 i va ser prologat per Josep Borrell; la forma de les composicions mostra un altre dels vessants del nostre polifacètic autor: el món de les cançons i de la música. Val a dir que Dalmau ja s'havia iniciat en el món artístic com a cantautor amb un treball que, justament, duia per títol el seu nom, Joan Francesc. De manera gairebé simultània a Només respiren publica un nou llibre de relats Per darrere i a les fosques (2001); un bon grapat de contes irònics, sarcàstics però també crítics amb la societat que ens envolta i que revelen, al meu entendre, una de les seves grans virtuts: el domini del recursos lingüístics. I també aquest 2004, de forma coincident, han aparegut al mercat les dues darreres obres de Dalmau. En primer lloc, la narració "Carta (blanca) als fills", dins el llibre miscel·lani Quatre veus, en què sota la forma d'una lletra adreçada als seus dos fills (i aquí cal fer notar la ironia del títol) ens dóna a conèixer les seves opinions –interessants i polèmiques– sobre una sèrie de temes de la més candent actualitat (religió, nacionalisme, família, manipulació informativa…). Segonament: el relat, que dóna títol al llibre, Ni viu ni mort, i que va obtenir el II Premi de narrativa curta Mossèn Romà Comamala organitzat per l’ajuntament de la població tarragonina de Vilabella. I el va guanyar, i cal posar-ho de relleu, per unanimitat entre els cinc membres del jurat, d’entre les 64 obres presentades a concurs. El volum, a més de la narració vencedora, ve acompanyat pels dos accèssits: "Un pis per a ella sola", de Joan Ramon Gironès Manich, i "La passió de Muna" de Remei Romanos Madriles; dues peces d'una extensió molt menor que la que va aconseguir el primer premi. Els noms dels tres escriptors, però, per circumstàncies "misterioses", l’editorial no els ha fet presents a la portada del llibre.

Ni viu ni mort és el text de més entitat que ha publicat Dalmau tot i que, en l'actualitat, està redactant una novel·la amb totes les de la llei. Per tal d'animar-los a efectuar-ne la seva lectura, només els donaré el punt de partida de l’argument: se'ns narra la història d'un individu, Blai Solé, amb una vida anodina i grisa, que un bon dia decideix vendre's la seva botiga de fotografia i totes les seves pertinences i decideix marxar a un poble de costa amb els diners obtinguts; viure sense estar-se'n de res fins que els estalvis s'acabin i llavors suïcidar-se (a aquest fet al·ludeix el contrast que expressa el títol, la situació en què es troba el protagonista: ni viu ni mort). Ara bé, les coses no seran tan senzilles com Solé pretenia. A més els afegeixo, com a propina, que aquest relat sobre l'autodestrucció –i que presenta un clar rerefons existencialista– acaba donant el tomb cap a una narració d'intriga (amb sorpreses i personatges de tota mena) i un desenllaç inesperat. I és que, malgrat les diverses experiències que sofreix, el nostre heroi arriba al final del seu itinerari amb la mateixa sensació de buidor davant la vida que havia mostrat a l'inici. En aquest sentit, cal fixar-se en els paràgrafs que obren i tanquen la novel·la són pràcticament idèntics: "No devia ser un lloc tan especial pels qui hi havien viscut sempre, però a ell li ho semblava. En arribar-hi era un paper en blanc. Olors, imatges i sorolls omplien el recipient buit que surava a l'interior del seu pit".

Ara bé, seria injust reduir l'interès de Ni viu ni mort a l'argument ja que hi ha altres punts a ressaltar. Un d'ells és la manera d'exposar els esdeveniments: des del present, a través del recurs de la retrospecció, se salta contínuament cap al passat per entendre millor les reaccions del personatge principal; una barreja constant de temps però que no crea cap confusió a qui llegeix el text, amb les descripcions justes per a emmarcar la història (Dalmau afirma que "alguns paisatges estan inspirats en indrets existents", com els que dibuixen el poble on va transcórrer la infantesa del protagonista i que no són altres que els de la seva vila natal). A més, com si fos un joc per al lector, és original la manera de numerar els capítols (del 10 al 0, a la manera d'un compte enrere), amb la qual cosa fa que augmenti l'interès a mesura que s’apropa el final. Finalment, posar de relleu l'ús d’un llenguatge planer, senzill, però sense caure en el mal gust i que només busca la claredat i la precisió. Potser no caldria dir que quan s'arriba a la darrera pàgina i tanquem el llibre, ens adonem que totes les peces que s'han anat escampant al llarg del relat, acaben encaixant perfectament, a la manera d'un trencaclosques.

Ni viu ni mort és, en definitiva, una obra que consolida la trajectòria literària de Joan F. Dalmau. I acabo amb una aposta personal: si en l'actualitat la narrativa catalana a les Terres de Ponent compta amb un bon pòquer d’asos (Vidal Vidal, Francesc Pané, Pep Coll i Emili Bayo), aviat a aquesta mà se li podrà afegir un nou as, formant un repòquer, amb el nom de Joan Francesc Dalmau Llagostera, que, sense cap mena de dubte, ha d'esdevenir, els propers anys, una de les figures destacades pel que fa a la literatura catalana escrita a les nostres contrades.

(Josep Camps i Arbós)

* * *

"Les disset narracions són un excel·lent corol·lari eixit de la rica paleta literària d'un autor, que sap dosificar a la perfecció l'alquímia del concepte, la poesia més plana, però profunda; i el que és més difícil: la quantitat exacta de sarcasme".

(Ramon Guitó. Presentació de Per darrere i a les fosques)