Passa el temps estirat al llit, amb els porticons tancats, provant de dormir tantes hores com pot. No té ànims ni de baixar al jardí. L’estat de la gespa és deplorable. Les clapes ermes proliferen pertot. En canvi, les males herbes es multipliquen amb una rapidesa miraculosa. Broten entre les esquerdes del ciment, despunten per les vores de la tela que havia d’impedir que arrelessin, creixen amb ànsia enmig de la grava. Ho colonitzen tot, sense aigua ni adob ni cap mena d’atenció. Les males herbes són com la mentida. No necessiten res per consolidar-se i s’escampen amb facilitat.

(El mirall de Kalanos. Benicarló: Onada Edicions, 2024)

***

La nit en què complíem quatre anys de vida en comú, em va abocar que volia ser mare i que la nostra relació només podia continuar si m’hi avenia. Hauria pensat que feia broma si no fos per l’expressió de la seva cara. Ni la millor actriu podia aconseguir una mirada com la que havia usat per subratllar les seves paraules. Se’m va fer un nus a l’estómac, però tenint davant un còctel de gambes, em va venir al cap la inconveniència de perdre la gana. Feia uns minuts me l’estava menjant amb els ulls. 

Em vaig sentir fatal pel fet que la meva primera reflexió no hagués estat una altra, però és que l’ultimàtum em va agafar a contrapeu. Se suposa que els ultimàtums arriben després d’unes quantes advertències i ja he dit que d’avisos no en vaig captar ni un.

Tot allò em semblava una mica exagerat. Si no fos una expressió desafortunada, diria que la cosa havia sortit de mare. 

(La mort d’Abel Moustaki. Carlet: Neopàtria, 2022)

***

Imagines per què em vaig implicar tant en aquell cas? Clar que sí. Certes experiències et marquen, se't posen a dins. Deixen bombes de rellotgeria amagades a les golfes del cervell. S'activen en qualsevol moment. Potser quan ja te n'havies oblidat. També hi va ajudar això nostre, però vam quedar que no te'n parlaria. No ho faré.

Hauré tingut una carrera ben curta com a mosso. Encara no entenc per què van comptar amb mi. Jo era un agent novell. Suposo que van adonar-se del meu interès. El que no sospitaven és el motiu pel qual el cas m'apassionava. Ja veuràs que, quan ho escric, atribueixo aquest interès desmesurat a una pura afecció per la criminologia. Què volies? No sé què se n'acabarà fent d'aquests papers. No tinc perquè desvetllar la veritable raó. Ningú n'ha de fer res.

(La pell dels altres. Lleida: Pagès, 2007)

***

Era ple de salut quan va deixar la feina. La noticia va córrer pel poble amb una celeritat sorprenent. No podien explicar-se que un jove amb un pervenir sòlid ho hagués engegat tot a dida en el moment més dolç (havia arribat a cap d’exportació d'una empresa barcelonina de certa volada). La gent enraonada considerava que l'Ignasi tenia l'enteniment una mica pertorbat. No tan sols abandonava una bona feina, a més decidia vendre's el cèntric apartament de la ciutat i instal·lar-se en un vell pis als afores. 

(Ni viu ni mort i altres narracions. Valls: Cossetània, 2004)

***

El savi

Tens l'edat dels vençuts:
saps que qualsevol victòria comporta massa pèrdues.

(La malícia dels mots. Juneda: Fonoll, 2016)

***

Testament

Cada cop ens n'anem més lluny
i a mi res em ve de nou.
El present ni m'espanta ni l'ignoro.
Senzillament trobo que put a un tuf de mort
que m'ennuega el pensament
i deix difunt el més simple dels projectes.

Estic tan mort com tu, però a desgana.
L'aixopluc promès resulta ser una gàbia
on no plou ni fa sol, ni hi ha risc imprevist.
Tot té mesura i cadascú s'ho sap.

Fins i tot l'optimisme més feblement nascut
retroba en cada part una traïció impensada.
Jugant a atribuir bon nom a males flors
n'acabes ensumant ingenu, velles flaires.

Me'n vaig i no ho faré de qualsevol manera.
Penso que convé deixar-vos per herència quelcom que em perpetuï.

Quedeu-vos el meu buit.

(Només respiren. Lleida: Pagès, 2000)