—D'on va sorgir la idea de fer aquest llibre?
—La qualitat que més aprecio en la gent és l'empatia, la capacitat de posar-se en el lloc de les altres persones. Aquest és el punt de partida del llibre. El llibre demostra que ens costa molt ficar-nos en la pell dels altres. Tot i que haig d'aclarir que el fet que tu puguis entendre per què una persona fa el que fa no vol dir que hi hagis d'estar d'acord. També hem de tenir en compte que l'empatia portada a l'extrem pot ésser perillosa per a un mateix.

—Per què novel·la negra?
—[...] em va semblar que la millor manera d'abordar el tema era servir-me d'aquest gènere, però només com a vehicle. [...] Necessitava el tode novel·la negra per establir un joc amb el lector, que s'oblida de posar-se en alguna pell, encara que no s'ho pensi.

(Guillem Culleré. Comarques de Ponent, 18 d'octubre de 2006)
 

* * *

—A Per darrere i a les fosques, Joan Francesc Dalmau reflexiona en els seus contes sobre la corrupció del poder, sobre el llenguatge informàtic, sobre els girs del llengua, sobre els equívocs, sobre la vida... i ho fa sempre amb ironia. [...] A Per darrere i a les fosques hi ha relats de mides molt diverses. Hi ha per exemple aquest Tot per la pela o Regnes de Fora-món que són contes llargs, gairebé petites novel·les, i d'altre de molt més curts [...] Hi ha molta diversitat.
— El llibre està format per contes escrits en diferents anys [...] Els més recents són els més llargs.

— [...] A Regnes de Fora-món fas una crítica del poder, una crítica sagnant, una crítica de la corrupció del poder, sobretot.
— Aquest conte és un dels que a mi més m'agraden. Hi veig varies lectures. Una és la crítica al poder, aquesta és evident. Però també —no sé si se m'ha notat— és una simpatia molt gran pel que és el ministre, diguéssim [...] com ha de manegar-s'ho per trampejar la situació...d'una banda ha de solucionar els problemes del monarca i de l'altra vol ser coherent amb el que ell creu just i al mateix temps acontentar el poble. [...] És una crítica al poder i un elogi a les persones que estan en situacions en què fan de frontissa. 

— [...] Com a mesura exemplar, en aquest conte, hi ha un ajusticiament. Hi ha un personatge que l'han de penjar —el pengen quatre vegades— l'Unglesnegres. Gran personatge, eh? I gran nom.
—(Riu) Sí. La veritat és que vaig estar pensant noms i el que s'esqueia més al personatge era aquest. Un trinxeraire que feia delictes per subsistir... petits robatoris, però que li toca acarar-se a una pena capital per apaivagar una mica els ànims del poble que està tip de passar gana. 

— [...] Escolta'm. Quan un ha patit una lesió al peu, li poden demanar des d'instàncies mèdiques que no toqui de peus a terra, eh?
— Sí. És el que em va passar a mi. [...] Aquest conte té una petita part autobiogràfica. (Riu) Em vaig fer mal al peu i em van recomanar que no toques de peus a terra, cosa que ja practicava de sempre. 

— Veig que els girs del llenguatge t'interessen com a narrador, no?
— Sí. Sobretot quan fas una cosa de tall humorístic o irònic, dóna molt de joc. De vegades la mateixa història t'ho porta. 

— [...] A Tot per la pela satiritzes amb el món de la televisió, amb la tele-escombreria, però també hi ha una sàtira a l'intel·lectual una mica estàtic, no? tancat en la seva bombolla, en la seva torre d'ivori, tancat en la seva obra...
— Crec que hi ha una part d'intel·lectuals que obliden que les persones també arriben al que arriben per les circumstàncies. [...] Hi ha sarcasme adreçat als que es creuen una mica per damunt dels altres, que es prenen la cultura com una cosa d'elit [...] Crec que és en Pi de la Serra qui diu en una cançó: No cal que us capfiqueu, ho repeteixo / abans s'ha de menjar, jeure i pair / després ja en parlarem, si en teniu ganes / que ningú s'ha ferit per no llegir.

(Jordi Llavina. Entrevista feta al programa de radio Fum d'estampa, de Catalunya Cultura, gener 2002)

* * *

—En Joan Francesc es qualifica de "foraster arreu i nouvingut enlloc". Per què?
—Jo sempre tinc una mica la sensació d'estar fora de lloc, sigui quina sigui la situació en què em trobi. Conec els llocs, però no m'hi sento del tot còmode. [...]
—La realitat és tan enganyosa com l'ambigüitat del llenguatge?
—La realitat encara és més enganyosa. Quina és la realitat: el que jo vull dir, el que acabo dient o el que els altres interpreten que he dit? Hauríem de conèixer què és el que pensen les persones. També hi hauria d'haver molta capacitat de posar-se als peus de l'altre. Una malaltia de la societat actual és aquesta miopia de no saber-nos posar en el lloc de l'altre. La tolerància requereix esforç, pensar en un mateix és molt pràctic.

(Marta Bisbal. El Pla. (Suplement del Diari Segre), 19 d'abril de 2000)