Quim Daví, pseudònim de Joaquim Canals Daví, va néixer a Barcelona el 1943. L'any següent la família es traslladà a Vic, on va viure la infància i l'adolescència.

Del 1959 al 1963 va formar part de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, presidida llavors per l'historiador Ferran Soldevila i dirigida per Frederic Roda. També va ser membre del grup de teatre experimental Teatre Viu, adscrit a l'ADB (Agrupació Dramàtica de Barcelona), que dirigien Miquel Porter i Ricard Salvat. Com a actor de l'ADB, prengué part en els espectacles Les alegres casades de Windson de William Shakespeare; Or i sal de Joan Brossa; Becket o l'honor de Déu de Jean Anouilh; Les aventures d'en Massagran de Josep Maria Folch i Torres i La visita de la vella dama de Friedrich Dürrenmatt. Aquestes obres es van representar al Palau de la Música Catalana de Barcelona i en sessió única, d'acord amb la normativa imposada per la dictadura. Les aventures d'en Massagran en va ser l'excepció i se'n van fer tres representacions. L'ADB va ser dissolta pel govern franquista l'any 1963. El 1966 va intervenir en l'espectacle Semimaru, concebut i dirigit per Lluís Solà (amb escenografia d'Antoni Tàpies). La representació va tenir lloc al Teatre de l'Aliança del Poblenou de Barcelona. Va ser la darrera aparició de Daví en un escenari.

El 1972 s'establí a París. Estudià a la Universitat París 8 - Vincennes i col·laborà en publicacions de caràcter antifranquista.

Els anys 1975-77, de nou a Catalunya, va participar en el Congrés de Cultura Catalana i inicià estudis de filosofia a la Universitat de Barcelona. Va escriure textos per a accions de teatre agitprop, com la que va tenir lloc a la plaça del Mercat de les Flors de Barcelona el 1976, en el marc d'un seguit d'activitats per aconseguir que el conjunt arquitectònic del mercat esdevingués un centre de teatre públic, projecte que s'acompliria oficialment l'any 1985.

El premi recull de poesia de l'autor es va publicar l'any 1979 amb el títol Mercat d'asfalt. Aquell any s'incorporarà al col·lectiu Mestres de Català, cos de docents creat per la Generalitat de Catalunya amb la finalitat d'implementar l'ensenyament del català en centres escolars de primària i secundària.

L'any 1988 va publicar dos llibres, La gravetat, de poesia, i El límit dels rails, de narrativa. L'any següent la revista Reduccions publicà una selecció de poemes inèdits de l'autor.

Del 1996 al 2014 va impartir cursos de formació a docents sobre fonètica i estratègies de comprensió lectora en qualitat d'assessor del Servei d'Ensenyament del Català, entitat adscrita al Departament de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Amb la col·laboració d'altres docents, va elaborar un curs de dramatització per a l'aprenentatge del català.

El 1999 va obtenir el premi de poesia Marià Manent pel llibre Naturalesa dels dies.

Durant els anys dedicats a l'ensenyament de la llengua catalana, l'autor va escriure diverses obres de teatre per a ser representades sobretot per alumnes d'escoles i instituts. Se n'han publicat dues: la primera, Nassos, nassos, nassis, una al·legoria sobre l'ascensió del nazisme a Alemanya. L'obra va obtenir el Premi de Teatre Infantil Xaro Vidal Ciutat de Carcaixent i es va publicar el 2001. L'any 2010 se'n va fer una representació pública a l'Auditori Joaquín Rodrigo de Sagun pel grup de teatre Cataclàs. La segona es titula El Rei-Sol i l'eclipsi, una sàtira antimonàrquica. Aparegué el 2008 en un volum compartit amb altres autors sota el títol Ens entenem? (Ambdues obres publicades amb el nom de Quim Canals). 

Periples, de narrativa, va aparèixer el 2005. L'octubre d'aquell any va participar en les III Jornades de l'Institut Europeu de Programes d'Immersió celebrades a la Universitat de Barcelona amb una comunicació sobre dramatització i ensenyament de la llengua. L'any següent intervingué també en les IV Jornades, celebrades a la Universitat de València. La revista Immersió Lingüística publicà "La dramatització", un article que sintetitzava les anteriors comunicacions de l'autor.

El 2014 publicà el volum de narrativa Just en tombar per aquesta cantonada. A la contracoberta se n'esmenten els trets principals: "Un collage de la vida contemporània, centrada en el seu escenari característic, la ciutat, populosa i desolada alhora, múltiple i contradictòria".

Paral·lelament a la seva activitat d'escriptor, Quim Diví ha experimentat sobre imatges visuals per mitjà de la tècnica del fotomuntatge. Aquests treballs s'han exposat, sovint amb textos del mateix autor, en diversos centres artístics: La Jijonenca, La jungla quotidiana, Barcelona, 1985; Sala Metrònom, Rinoceront nuclear, Barcelona, 1986; Sala Fidel Aguilar, Fabulacions, Girona, 1987; Sala Arcs, La segona mirada, Barcelona, 1991; Ateneu Barcelonès, Ciutat invisible, 2000, entre altres. Les revistes Metrònom i La Fotografia van dedicar diverses pàgines a l'obra de l'autor.

És soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.