En La gravetat es configura una reflexió testimonial de l'home urbà contemporani que no troba ja cap sentit a la seva vida. Tot és fosc en la seva existència. El llibre s'inicia en el moment en què el poeta surt de casa i passeja al capvespre pels carrers de la ciutat. El poeta-caminant projecta fer diversos itineraris al centre i per la perifèria, però "Cada passa és un salt sobre l'abisme./ Cada mot un crit a la intempèrie" (p. 25). Es barrejarà amb la multitud amb els seus ulls que ho miren tot però que no miren res. El paisatge que contempla és poblat d'éssers, de multituds que creuen els carrers, d'autobusos que van i venen. Amb tot, un paisatge desert, despersonalitzat que el fa sentir "ombra vacil·lant, anònima i fugissera". El poeta retorna cap a casa i novament es retroba a si mateix abatut i sol tot consumint la seva vida en la fugacitat del present. [...] La força dels versos de Quim Daví, escrits amb intensitat i concisió no deixen indiferent al lector.

(Dolors Ayats. Llibreria, 1988)

* * *

Daví és un poeta enormement sintètic, capaç de crear un món poètic propi amb una molt buscada i aconseguida economia d'elements, que no defuig la reiteració obsessiva d'uns termes que ens donen el marc de la seva poesia: asfalt, túnel, rails, metro, andana, tram, murs, autopista, estació, ciments, trànsit, vorera, semàfor, bars, calçada, és a dir, llocs on el temps (un altre mot que apareix de manera reiterada) passa d'una manera inaferrable. [...] En un altre recull, La gravetat (poesia), hi ha un text de presentació on llegim: "Podria definir-se com una reflexió sobre l'existència de l'home contemporani, perdut per la gran ciutat, àmbit paradigmàtic de la nostra època, tot consumint la seva vida en la fugacitat del present."

I aquesta presència del temps, i aquesta buscada concisió en la definició del caràcter insatisfactori de la vida humana (i urbana) és el que ens duria a relacionar Daví amb una poesia que, sense excloure l'esmentada reminiscència de Brecht, podria definir-se com a expressionista. [...]

En els poemes de Quim Daví, generalment breus, es parteix gairebé sempre d'una dada ambiental ("L'home s'acosta als rails, escolta i mira túnel endins") i el poema es clou normalment d'una manera contundent i fortament metafòrica ("L'home és abrusat pel temps"). Sovint la metàfora de la pròpia extinció la veiem en la descripció el·líptica d'un viatge en metro, fins que "un home baixa, lívid, a l'última estació". Dins aquests poemes es juga, doncs, amb un fort contrast entre plantejament i conclusió, potenciat per la brevetat del mateix poema. Sovint, però, les dades "externes" del plantejament i les dades "internes" de la conclusió s'interfereixen i es complementen: "Rails sense retorn / cap a l'andana impossible". En aquest vers, els rails i l'andana són sens dubte elements de la pròpia interioritat.

(Feliu Formosa: "Pròleg", Naturalesa dels dies. Barcelona: Columna, 2000)