El verd ja parpellejava en el semàfor quan he arrencat a córrer cap a l'altra banda de la calçada. Just en saltar a la vorera paral·lela he sentit com el trànsit irrompia de nou al meu darrere. Esbufegant encara, he mirat enrere com aquell que, quasi sense alè, eixint de l'ampla mar a la ribera, es gira a l'aigua perillosa i mira el pas que mai no deixà escapar persona viva (1). He arribat indemne a l'oficina.

Em moc per la ciutat amb els auriculars ben ajustats a les orelles, atent a les noves que em transmeten constantment des del Centre de Control. Els porto arreu —pels carrers, pels subterranis, per les oficines, pels bars, per les latrines...—, no me'ls trec en cap moment, ni tan sols durant la nit. Estic, doncs, ben informat. I tanmateix, sempre la notícia m'arriba "massa tard".

He canviat de direcció per no trobar-me'l i m'hi he topat en girar per la propera cantonada. He afrontat l'encontre amb un somriure anticàries. Quant de temps!, he exclamat tot allargant-li la meva nova mà de neopreno, un producte sintètic que imita tan bé la pell humana que ningú no sabria veure-hi cap diferència. Ell ha evocat antigues experiències que jo he fet veure que recordava. Hem intercanviat telèfons i adreces, tots falsos. Ens hem abraçat finalment. Amb alleujament n'he sentit les passes minvar com més va més al meu darrere.

"Quina hora és?", em pregunten. Consulto la polsera. Just aleshores, algú em dona una empenta. De boca terrosa, sota la bota que m'oprimeix el coll, sento l'estrebada al canell. Les passes dels lladres es perden pels confins del carrer. M'ultrapassa el temps.

Sé que no em paguen pel que faig sinó pel que venc. Venc el meu temps. Em serà difícil sobreviure quan ja no me'n quedi gens.

El noticiari informa que ha estat un accident, el mestre d'obres no en recorda res, un veí afirma que era estranger, el funcionari assegura que no tenia papers, el cap de personal no el coneixia, el constructor estiueja a Cadaqués, el filòsof es pregunta si existia.

He entrat a l'habitació que m'havia estat destinada. Abans d'instal·lar-m'hi, m'he volgut assegurar que era ben neta i endreçada. És el que faig sempre que entro per primera vegada a la cambra d'un hotel. Cap burilla al cendrer de la tauleta, cap somnífer al calaix, cap cabell a la pica del lavabo, cap peça de roba a l'armari, cap mitjó sota el llit, cap empremta, cap petjada… Una habitació anònima, com a mi m'agrada. El desolat escenari d'un home sense història.

La darrera vegada que aquest autobús ha passat per aquí era el número cinquanta-nou. Ara és el quaranta-set. Dotze números ha perdut doncs en deu minuts. I és que tot canvia constantment. Canvien els autobusos i canvia l'home que els veu passar cada deu minuts pel seu davant. Qui podria dir que soc el mateix que era fa un instant?

T'equivoques, amic meu: la generositat de l'home que admires no prové de la seva virtut sinó de la seva riquesa.

Et felicito pel teu ascens. Però em sembla que no has entès ben bé els termes del nou contracte: ja no et cal anar a l'oficina, ja no hi ha cap taula per a tu, ja no t'hi espera ningú. Pots anar on vulguis o restar si vols tot el dia a casa teva a partir d'ara. L'important no és el lloc on siguis, sinó que hi siguis. Ja no tens  horari. No són ja vuit hores de treball diari allò que t'exigeix l'empresa, és la teva vida mateixa.

Tina m'ha trucat per reclamar-me els diners que em va deixar, i jo m'he empescat una nova excusa per ajornar-ne encara el pagament. Sé que no em trucarà mai més quan ja no li degui res.  

Mira'l, seu a l'esquerra del president, però en realitat n'és la mà dreta. Resta atent a les seves mans i no et deixis impressionar pel cop de puny que acaba de clavar sobre la taula: és l'altra mà la que no havies d'haver perdut de vista. No miris només allò que assenyala. Si t'allarga, somrient, la dreta, tens raons per témer que amb l'esquerra t'apunyali.  

Els inspectors trobaran el meu ordinador en blanc. N'he esborrat la memòria. Deslliurat del passat, ja només tinc present. També futur? De moment soc algú que fuig...

(1. La divina comèdia, Dante. Trad. Joan F. Mira)

(Just en tombar per aquesta cantonada. Barcelona: Meteora, 2014)