Autors i Autores

Joaquim Horta i Massanés
1930 - 2013

Comentaris d'obra

"D'aquí a uns quants anys, algú, potser un antropòleg japonès, es posarà a llegir papers sobre un país, qui sap si ja esborrat de l'atles de la història, que diuen que es deia Catalunya, i llegirà el nom d'un personatge anomenat Joaquim Horta. L'antropòleg, perplex, haurà de desxifrar si es tracta del Joaquim Horta editor, que en anys de prohibicions encadenades editava J.V. Foix, Carles Riba, Salvador Espriu, Pere Quart, Joan Perucho o Gabriel Ferrater, entre d'altres; el mateix que temps a venir havia de fer-se càrrec dels "Quaderns de Teatre" de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona; o si es referia al Joaquim Horta que redactava els articles sobre jazz a l'Enciclopèdia Catalana (l'adjectiu de Gran responia, com ja ha après a desxifrar el savi japonès, expert en llengües mortes, a la megalomania d'un país tossut, sí, però tampoc no tant com deixen entendre els himnes); o si és el Joaquim Horta vinculat amb el departament d'edicions d'un dels col·legis professionals més importants de Catalunya –el Col·legi d'Arquitectes, quan la professió d'arquitecte encara era considerada una professió laica, sense el privilegi religiós de la infal·libilitat–; o si es parla del Joaquim Horta traductor, amb Manuel de Seabra, del gran Vladímir Maiakovski al català; o si es refereix a l'Horta definit com el "camàlic" de la Cultura Catalana –és a dir: com el punt de referència segur, quan molts futurs nacionalistes catalans exercien d'esperança cautelarment hivernada–; o bé el Joaquim Horta que, després d'haver estat vetat com a col·laborador de "Catalunya Ràdio, la ràdio nacional de Catalunya", pel seu currículum rogenc, per part dels gerents de la Banca Nacional del patriotisme en Nòmina, passava a fer-se càrrec del departament de publicacions de l'Ajuntament de Barcelona, ciutat olímpica."

(Ignasi Riera: «L'home-poeta, d'una sola peça, que es diu Joaquim Horta», dins Joaquim Horta: Home que espera: Selecció de textos (1955-1992). Argentona: L'Aixernador, 1993, p. 11)

* * *

"Home que espera conté un missatge específicament moral, que li dóna sentit. És el testimoni, més que d'una ortodòxia de vida, egoista i cínica, d'una rebel·lió generosa i gosaria dir que dramàtica contra la seva hostilitat, fosca i granítica. No desesperada: l'autor forma els seus poemes sota el títol d'Home que espera: no és encara l'esperança, però anava a dir, recordant uns versos famosos, que ja en té tota l'alegria. El poeta, però, sap que «cada dia s'acosta més el dia» en què la mort, d'una manera definitiva, ens despertarà del terror i de l'angoixa actuals, i queda «sol, inexorablement, a l'espera».

[...]

El prologuista creu que, amb aquest nou llibre, l'autor s'ha guanyat, ja, un lloc personal, i important, dins la poesia de la seva generació. Caldrà que, des d'ara, comptem amb ell per a futures i possibles aventures i el veiem, i l'admirem, com un cas fatal i reeixit de vinculació a les formes que l'actual conjuntura històrica ens demana."

(Joaquim Molas: «Aproximació a la poesia de Joaquim Horta», dins Joaquim Horta: Home que espera. Barcelona: Frontis, 1957)

* * *

"A la segona part dels 60 Catalunya continuava sent, bàsicament, un país feixistitzat i feixista. Mon pare ja havia passat per la Model i ma mare, vinguda d'un poblet del País Basc, amagava literalment els llibres de Marx sota el bressol en què jo conspirava mentre la bòfia contaminava la casa. A Kropotkin i Bakunin hi vaig arribar més tard: en contra de Marx i Engels, tots dos llibertaris defensaven el dret a la independència de les petites nacions sense Estat. La contestació al país, minoritària i minoritzada, s'ha volgut fer creure que abraçava els autoanomenats patriotes que rere la senyera hi amagaven la butxaca, tan compromesos amb l'ordre burgès i, a la fi, amb l'ordre imperialista d'una Espanya delirant. La gestió, la legalitat, el crucifix, la cultura, el progrés, el país, són mots per continuar ocultant les butxaques de tants, fetes d'egoisme i dinàmiques economicopolítiques obscenes, tant com els mitjans a través dels quals se simbolitzen. Però vegeu els més impressionants homenatges funeraris que ha executat aquest poble: Verdaguer, Macià i Durruti. L'un transcendeix la impostura classista d'una església que predica el que no practica; un altre, la incontestabilitat del totalitarisme espanyolista, i el darrer, la del capitalisme i la jerarquització social.

En aquella dècada els meus pares van tastar l'agror de la ruïna econòmica: bojos de publicar en català el que publicaven! Durant catorze anys mon germà i jo anàrem a l'escola Isabel de Villena de Carme Serrallonga. En els períodes crítics hi érem sense pagar, igual que l'Harmonia, la filla d'Àngel Carmona –quanta feina silenciada!– i María Luisa Pérez. Al Villena també hi era Ramon Huix, el qual volgué deixar els estudis a 16 anys per treballar a les cinc de la matinada a l'antic escorxador del Parc Joan Miró: somiàvem, pobres adolescents ingenus, una revolució social i una independència que no viurem mai. A la guerra, un avi seu de la CNT morí al front d'un tret a l'esquena, que era l'estratègia estalinista en voga. Huix defensa la rotunda experiència de contraculturalitat de poder llegir Bond en català en els temps tèrbols en què nosaltres encara no sabíem llegir.

En els temps de patiments materials a casa cap patriota amb calés llargs donà un cop de mà als pares, ni tampoc cap mandarí de la burgesia esquerranosa i catalanoespanyolista, tan cofois tots plegats de si mateixos, la seva riquesa i les seves raons. Mon pare ja havia saltat del PSUC per haver-ne criticat la direcció. Desconec què em provoca més intensa repugnància. Des del 1978 els sindicalistes són buròcrates de despatx, mentre la repressió prossegueix amb impunitat als centres de treball i els espais públics, amb una precarització foramida, una especulació desbordada i una inflació humiliant amb l'excusa de la unificació monetària de l'euro, entre reietons, Església, capital, Estatutets i 30 anys de tòpics macabres esbombats per les 150 patums de sempre."

(Gerard Horta: «De James Bond als Joaquim Horta», Avui. Cultura (Barcelona), 18-I-2007, p. 3-4)

* * *

"Ben mirat, els poemes de Joaquim Horta no són sinó fragments o punts d'un dietari íntim, que aplega, a la vegada, les seves observacions de la realitat que l'envolta i les seves emocions més pures i, per tant, els seus amors, les seves ires i les seves pors. Al principi, amb els seus apunts, Horta intentà de donar forma al buit de la vida, a la desolació de l'home abandonat a ell mateix. A poc a poc, però, el crit «existencial» i, per dir-ho amb mots de Riba, «salvatge», l'anà transformant en un crit de lluita i, més exactament, en la denúncia d'un sistema injust i, de manera correlativa, en la defensa d'un canvi de rumb molt definit. Amb tot, Horta, ni la denúncia ni la defensa, no l'articulà mai en un discurs didàctic. Ni, al contrari, en un discurs èpic. De fet, des del primer moment, identificà vida moral i literatura i deixà que la primera dirigís lliurement la segona. En aquest sentit, crec que hi ha dos poemes paradigmàtics, tots dos, de L'home que espera: «Home amb blues» i «Home amb camí», el primer, resolt amb el ritme insistent del «blues», i el segon, en forma de creu. D'aquí que, el poema, el convertís en un autèntic «document moral», document que resulta vàlid en termes, alhora, individuals i col·lectius. En el Balanç d'última hora, començà, ja, a ampliar els registres documentals amb els estrictament literaris, fins i tot amb alguns de tipus experimental. Com, sense anar més lluny, els del poema en prosa. I, per últim, en La finestra de la vuitena planta, porta l'ampliació fins a les darreres conseqüències i realitza una perfecta síntesi dels uns amb els altres."

(Joaquim Molas: «Pròleg», dins Joaquim Horta: La finestra de la vuitena planta. Barcelona: Galba, 1980)

* * *

"Sí, l'obra poètica d'en Joaquim Horta és una obra existencial, com ho és tot l'art contemporani realment significatiu del nostre temps. Existencial significa fet des de la quotidianitat, des de la brutalitat de les situacions en què les valoracions i les jerarquies sempre van a part però que s'uneixen totes per dalt per esclafar el qui no s'arrenglera. L'existència no s'arrenglera i, si ho fa, ho fa de la banda del perdedor, del vençut, no perquè sigui el perdedor ni el vençut, això seria caritat, almoina, sinó perquè el perdedor és aquell que molesta els altres i per això l'obliguen a l'existència brutal, a amorrar-se a terra. La poesia de l'Horta sempre rastreja, sempre recull amb la paraula allò que està aixafat, i fa que floreixi!, que és el més important."

(Arnau Puig: «Reflexions a contrario després de llegir Joaquim Horta», dins Joaquim Horta: Home que espera: Selecció de textos (1955-1992). Argentona: L'Aixernador, 1993, p. 240)