COMIAT

Te n'anares a la vesprada.
Jo tallava els sorolls
de la llum. Vas girar
pel cantó. No tornares.

(Del llibre La casa perduda, 1986)

* * *

III

La nit és un pendís de solitud
per on les hores de la mort rellisquen.
Rostres obscurs, us cal que les dents visquen
el fàstic per l'amor del bes perdut.
Un gest com el vertigen us ha dut
l'honor de les altures. I s'arrisquen
la dissort i la sort, perquè se n'isquen
vanament els respirs del llavi mut.
Estimar és morir de vil manera
malgirbat sobre el dany i la basarda. 
La vostra boca trobarà l'espera. 
El temps us tancarà dintre la banda
del cor absent i l'ànima darrera.
No tornarà la llum d'aquella tarda.

(Del llibre Inici de les hores, 1987)

* * *

BALADA PER A L'HOME QUE DELIRA

Que vinga, doncs, que passe endavant, somnàmbul i tristíssim. Marxa lluny? Ivarsós com un núvol cap al tard i magre, el seu perfil és buit de peixos i tanmateix s'hi troba la forma de l'aigua ajornada. Camina a la manera d'un ramader quan fa anar l'ovella que el destorba, val a dir, aixafant el sòl amb afany escàs. Sap així l'obscur rancor que gosa, còmplice en el pànic i la llàstima. Busca l'ajut d'ahir? Vet-lo quan mira, com si tinguera d'al·lucinar alguna breu nissaga, com si intentara d'estretir-ho tot a colps. Venç un oci inexpugnable, però si riu cada llibre es tanca de sobte. Vet-lo quan alça amunt els braços girant les mans a la sinistra. No dubtarà. Sempre en l'honra d'una quimera.

(Del llibre Himnes, 1990)

* * *

SI FOS MATÍ

Seria jo l'infant 
del gest alat i la sorpresa,
i l'èmfasi d'un sol
que en meravelles crema l'aire.
Aquell infant, així, 
sabria quin secret
s'oculta a la contrada de les veus.
I callaria sempre, 
i de vegades miraria la llum.

(Del llibre L'altre encara, 1994)

* * *

En peu de guerra, sempre en peu de guerra.
Apiada'ns de tanta podridura
com ens serva l'horror, i que el cadàver
robe l'espant dolgut de les banderes.

Oh terra de la mort tumultuosa,
amb quina llei decretes la victòria?
Si l'home, l'enemic pitjor de l'home,
en un sol gest decau, que la venjança

li compte entre el saqueig l'artilleria
per a cobrar-se el delme, estupefacte.
Deu voraç, abandó terrible, fàstic.

Qui perd en les trinxeres moribundes,
claudica mediocre en el silenci.
Les hores són dimonis sense estirp.

(Del llibre La tristesa de Sòcrates, 2000)

* * *

SETGE

Tot el que és important passa de sobte.
En la procaç mil·lèsima veloç
s'inaugura la fi, l'inici acaba.
La llàgrima prudent del comiat,
el crit de les parteres i l'orgasme.
El so de la paraula que descriu
les coartades de la malaltia.
L'encontre, el colp de sort, l'últim alè.

Tot el que és important passa de sobte. 
El gest insubornable del botxí,
la veu que dictamina la sentència.
Només amb un instant, un solament, 
n'hi ha prou per proclamar el mai de sempre. 
L'esclat de l'ametler, el nom d'algú,
l'ofec convuls, la sang i la caiguda.
El llamp mortal, el mot del sí i del no.

Tot el que és important passa de sobte. 
La gota que farà vessar el got, 
el tret de l'arma, la porta que s'obri.
L'encegament i la terra que trem,
l'abraç de l'arribada, la pell nua. 
Precoç i prematur l'inesperat. 
Les mans impacients dels suïcides.
El dring d'aquest rellotge que no para.

(Del llibre Hostes, 2006)