El llibre que tinc al meu abast, Inici de les hores, és, per mi, un bell llibre, excel·lent, ben escrit, ben estructurat, pulcrament escrit i organitzat com a volum. (Açò em recorda el meu primer llibre. La cura amb què jo posava aquest poema darrera d'aquest; aquesta breu secció, aquí; després els altres versos.) Martínez i Marzo ha bastit un llibre magnífic que a mi em sembla un molt bon primer llibre. Valencià, perquè això s'hi nota. I ací teniu el seu producte, un producte primerenc, d'una forta i vàlida vocació poètica; l'autor admira i reconeix, força, l'alt magisteri d'Ausiàs March, però ho dóna per assentat tractant-se d'un jove que romp a escriure a València. A Jaume Roig no sembla tenir-li tanta devoció. Estudia Filologia a la Universitat, i la primera tarda que vàrem passar parlant, a casa meua, em va dir que havia vist Joan Fuster. Jo li vaig dir que Joan Fuster és un gran amic, un germà meu.

Vicent Andrés Estellés: "Pròleg" a Inici de les hores, 1987.

* * *

Estilísticament, som davant d'un llibre en què ha semblat acomplir-se la màxima dels antics: per aspera ad astra. Perquè, si els poemes que obren aquest Inici de les hores -no ho oblidem, primer llibre del joveníssim autor- es ressenteixen encara d'una dicció poètica balbucient i no del tot segura, a mesura que avancem en la lectura del llibre, poema a poema, i secció a secció, acabem per descobrir-hi una veu lírica pròpia i diferencial, que se'ns imposa a través d'uns versos precisos, decidits, que (sobretot en el sonet d'Insomni, darrera secció del recull) sonen ja a poeta madur, força lluny d'ingenuïtats adolescents. [...]

Plàstic i sensorial és, doncs, el to invariable de la secció, que temàticament recorre diversos nivells de l'experiència del poeta, però sempre en uns escenaris reals o imaginats on, repeteixo, res no és obac sinó, en tot cas, les simbòliques fondàries en què ocasionalment té por de caure el jo poètic. A l'últim, Temps de vesprada a Xàtiva, col·locat gairebé al final de la secció, és ja un poema important, per tal com la veu poètica s'hi implica definitivament en el tema amorós, tot avançant molts dels aspectes que, de mica en mica, s'aniran fent recurrents: el desig, la joia, l'exaltació del moment...

Pere Ballart: "Esperançador inici de les hores poètiques", El País - Quadern (Barcelona), 5 de maig de 1988.

* * *

Isidre Martínez és un poeta cantellós. I no ho dic únicament per aquests poemes de Sense mi. Parlo d'una escriptura crescuda de sempre en la més fervorosa exigència, a la qual hauríem de sumar, de part del poeta, un domini de la llengua i de l'ofici. 

En efecte, els versos d'Isidre Martínez poden arribar a contenir el tremp més indecorós possible -talment aquella "paraula justa" d'un Vicent Andrés Estellés entregat de manera incondicional al compromís cívic, en tota la dimensió que això comporta -i al mateix temps aquest escalf immesurable en el desenvolupament fins i tot del jo poètic més rude, més aspre.

Ara, amb els haikús i tankes de Sense mi, Isidre Martínez Marzo continua amb traça aquests seus "camins avant" en termes de concentració, d'agilitat i de substància.

Roger Costa-Pau: "Camins avant", Avui - Cultura (Barcelona), 7 de març de 2002.

* * *

Creadors destacats de la lírica occidental (com Dante, Villon o Hölderlin) han poetitzat un moment crucial per a l'individu, el que en cada època s'entén com la meitat de la vida, aquest mirador privilegiat per valorar la infantesa i l'adolescència i per considerar com la maduresa augura la incertesa del futur. Aquest, precisament, és el cas del darrer llibre de poemes d'Isidre Martínez Marzo, que merescudament es va alçar amb el darrer premi Carles Riba de poesia (2005): també al primer poema d'Hostes, "D'aquí estant", el jo poètic ens parla des de la immutabilitat de l'existència, des de l'assumpció que han passat "trenta-nou estius" i tot resta igual, malgrat el trasbals de les petites sorpreses que són pur atzar. [...] La imatge de la casa i de l'hospitalitat és important al llarg de tot el llibre. Títol, epígrafs, o metàfores juguen amb la imatge de l'habitant, aquell que posseeix una casa i convida altres éssers a hostatjar-s'hi, com aquell que és acollit per un altre. Pel mateix plantejament de món, el poeta valencià construeix un jo poètic que forma part de l'individu contemporani -alhora amfitrió i hoste. L'autor s'ha adonat intel·ligentment d'aquesta ambigüitat del lèxic català i l'ha espremuda amb mestratge. [...] És Hostes un dels millors llibres d'Isidre Martínez Marzo, i un del volums més rodons, efectius i profunds que s'han publicat darrerament en català, potser també perquè enllaça amb una línia meditativa de la lírica catalana que neix amb el postsimbolisme ribià de Lírica de cambra i que per a la modernitat els joves poetes han actualitzat a través de l'última poesia de Joan Vinyoli. Són aquests Hostes un autèntics versos epicuris que enmig de tanta incertesa i desordre de la vida contemporània aposten per una mínima però certa ataràxia, i proporcionen petits xarrups de fresca felicitat.

Jordi Julià: "Isidre Martínez Marzo, Hostes", Els Marges (Barcelona), núm. 79, primavera de 2006.