Autors i Autores

Isidre Martínez Marzo

La casa perduda

SOMNI

Cerquem la mar.
Cerquem la nostra antiga
veritat transparent de la memòria,
destí infinit o obert triomf final,
en què es perden els passos de les naus
i la cançó fugaç de les onades.

Com hostes d'una súplica malalta,
ens sobra tant d'espera proclamada,
morint amb l'alegria de les pauses
l'adéu que s'anticipa a aquesta mar.

Delectant-se en el deute, en el delicte
s'adelita amb els dubtes, plec a plec,
i s'enfonsa a l'ocàs i se'l conjura.
La mar ens busca, lleu vermell llunyà,
conquerint amb la ràbia per rostre
els penons de la sang als quatre vents.

Però qui busca així, qui no la cerca?
Cada aliança sempre de les aus
escoltà aquell escàndol i la vida
d'homes aqueferats en una lliure
estona de recel i de basarda.
Potser ja no cal dir-ho.

Si de cas
cal mirar on acaba la drecera
que els núvols llauren closos sobre l'aire,
i vetlar repetida la pregunta,
mercè dels sacrificis sense lloc
rabent de nit per astres impossibles.

No cal parlar-ne. Temps. La mar recita
cada nom que esclatà dintre el seu cos
i vol descloure l'ànima amb les mans,
dit rere dit, fer l'ombra grandiosa
per a la qual no calga cap paraula
sinó futura, nova meravella.

Una sola abraçada aprimarà
ben de grat les tenebres, i veurem
com de les aigües la gavina fuig
i s'engronsa volant d'ací d'allà.

Serà doncs que la mar haurem trobada,
a la fi immensa, posseïda arreu:
vassalls d'aquest miratge, l'esperit
tindrà pobre en la seua majestat.
Mar i més nostra, qui l'exhaurirà?

(Del llibre La casa perduda. València: El Cingle, 1986, p. 13-14)

* * *

NOCTURN

Palpege de tan nou
un futur joguinós
que ja ni sé
fins l'esbull de les dones
quin contrallum
en poncellatge lent
esdevé la rialla per flor seua
i virtut d'humitat
si mai la dic
quan múltiple contemple etern l'instant.

(Del llibre La casa perduda. València: El Cingle, 1986, p. ??)

* * *

VIGÍLIA DE L'ESTIU

EL PORT

Estrena transparències l'horitzó
i es torna tot senzill.

JOAN CLIMENT

Xarxes i més xarxes. Tot estès per terra.
Salina, l'aroma d'un verd, mar batuda.
Lleu com l'horitzó si pertany a l'ombra.
Vora la drassana, les àncores velles.

No vull saber per què m'estime aquestes coses.

Caminar és art d'observar i témer
les veus dels amants, la parla de l'aigua.
Ara res no falta. Brollen els matins
en una altra vida sota el meu cel grec,
grec com la marina, grec com les al·lotes
que passen rient amb sines d'estàtua.

No vull saber per què m'estime aquestes coses.

Convulses les barques esperen la nit.
Semblen mans obertes en algun mirall.
A la llotja moren els darrers silencis.
Un record profund n'esdevé més lliure.

(Del llibre La casa perduda. València: El Cingle, 1986, p. 23)

* * *

REVELACIONS

EL CASTELL

S'esdevé la llum. Vet ací l'amor.
Ja l'oci del cos abunda amb l'esguard
d'un vell ritu. Cel, sang, paraules. Tot
roman, tot culmina. Prest hi pujaré.
Petja rere petja, vetlaré tenaç
caminada amiga torbant el fervor
d'aquesta secreta, perpètua calma.
És ja la vesprada... Bon temps per a veure
l'antiga noblesa dels tarongerars,
les plàcides hortes, carisma feliç
d'alguna verema. Bon temps per a veure
les quilles, diàfanes, llunyanes, petites,
de les trenta barques. Bon temps per a veure
l'horitzó frenètic sorprès de la boira.
I no prop de res les platges profundes,
entranyes claríssimes de la vida nova.
Bon temps per a seure i guaitar la terra
amb els ulls indignes i pregar bellesa
de paisatge etern. L'impecable emblema
dolgut de l'enyor: fresca soledat
ampla, no furtiva, feréstec caprici
de l'ocàs anònim, una altra vegada
amansida d'arbres. La nit persevera.
Oberta d'aroma, la lluna s'ajaça.
En sé pedres fosques, cansades muralles,
muralles cansades, cansades, cansades.

(Del llibre La casa perduda. València: El Cingle, 1986, p. 28-29)

* * *

CAL QUE SIGA AIXÍ

PLATGES

Aquestes meues platges!
Quan l'afany de la mar
regracia l'imperi
de la nit delitable,
l'esclat de la mirada
assola gosadies.
La més certa paraula
diu solitud de l'ombra,
si l'ombra se'n consterna,
de la promesa antiga.
Tot lluny, allaus d'afecte
són breu batec que espera
l'amor i la fragància.
Ajorna així la carn
l'estiu del seu hivern.
¿Quina pregunta vaga,
quina resposta assetja
misteri de les hores,
motiu per l'arribada?
Barques passen d'oblit
i veles altes duen
un molt remot exili.
Lingot tèrbol, les aigües.
L'horitzó sembla ser
ramell lluent d'auguris,
enigma de presència,
trencada perspectiva.

(Del llibre La casa perduda. València: El Cingle, 1986, p. 35)

* * *

Com que em dic gosadia, tinc aplom.
I meravella d'un silenci incert,
ja me'n vinc al matí d'aquest desert,
tant me'n sobra com poc no conec com.

Com que també d'antuvi quasi som
migdia assolellat, destí sofert,
malvisc quan puc guanyar o res no perd
distint al meu combat de gom a gom.

I quan s'obre la porta de la llum
que ens alberga a les hores de l'hivern,
escric callant-me el mot i sé el perfum

d'una altra soledat d'atzar etern.
No perquè el prenga, no, l'hauré en costum
mentre estiga a l'abast tot un infern.

(Del llibre La casa perduda. València: El Cingle, 1986, p. 56)

* * *

COMIAT

Te n'anares a la vesprada.
Jo tallava els sorolls
de la llum. Vas girar
pel cantó. No tornares.

(Del llibre La casa perduda. València: El Cingle, 1986, p. 65)