GUITARRA

La mar verdeja:
un gest d'onada
reposa per les cordes.
La mar s'alçura:
robins bullents
deroguen el migdia.
La mar sanglota de dubtança:
s'esbatana l'oratge
com silenci impossible.
La mar garfinya dintre les banderes:
homes claríssims
vetlen les xàrcies.
La mar romp i desfà dofins fugaços:
trepitgen dotze estels
al tall de sang aspriva.
La mar. En un acord enjogassat,
el ressò de la fusta.

(Del llibre Inici de les hores. Barcelona: Edicions 62, 1987, p. 18)

* * *

LA LLEI DE L'ESTÀTUA
A la memòria del poeta Joan Vicent Clar

Completa.
Amb l'altura glaçada
camines els oasis més potents
del món enderrocat i trist.
Recorres soledat, bellesa,
i la claror és màquina benigna.
El món enderrocat i trist
camines, dels oasis més potents
completa.

(Del llibre Inici de les hores. Barcelona: Edicions 62, 1987, p. 27)

* * *

III

La nit és un pendís de solitud
per on les hores de la mort rellisquen.
Rostres obscurs, us cal que les dents visquen
el fàstic per l'amor del bes perdut.

Un gest com el vertigen us ha dut
l'honor de les altures. I s'arrisquen
la dissort i la sort, perquè se n'isquen
vanament els respirs del llavi mut.

Estimar és morir de vil manera
malgirbat sobre el dany i la basarda.
La vostra boca trobarà l'espera.

El temps us tancarà dintre la banda
del cor absent i l'ànima darrera.
No tornarà la llum d'aquella tarda.

(Del llibre Inici de les hores. Barcelona: Edicions 62, 1987, p. 158)