Pocs autors catalans d'aquest segle poden oferir la diversitat d'interessos i la varietat de la literatura de Joan Perucho, una relació tan estreta amb l'art del seu temps, una creació tan fecunda de mons imaginaris, la necessitat irrenunciable de mantenir la memòria de la gent i els paisatges que ha conegut, i incorporar-los a la tradició cultural al costat dels llibres i les obres d'art. Perucho s'ha mogut entre la reivindicació del bon gust i la concepció de l'art i la literatura com a fet espiritual, enfront de totes les formes de materialisme. Ha estat també un escriptor inquiet que, com Baudelaire, ha cregut que "la irregularitat, és a dir l'inesperat, la sorpresa, l'astorament, són una part essencial i característica de la bellesa". Acostar-se a la seva obra vol dir disposar-se a llegir la cultura catalana de postguerra des de la singularitat d'uns referents propis, que es combinen per crear una atmosfera inconfusible.

(Julià Guillamon: "El món de Joan Perucho. L'art de tancar els ulls", Serra d'Or, maig de 1999, p. 54)

* * *

L'obra de Joan Perucho no beu de la vida, sinó de la mateixa producció literària anterior. [...] És precisament de la irracionalitat de les coses fantàstiques i no de la racionalitat i l'ordre de les quotidianes d'on l'escriptor treu la seva matèria, regida per les misterioses lleis de la poesia. Una matèria que ajuda el lector en l'evasió personal. 

(Ramon Sargatal; Susanna Canal: "Joan Perucho", Diccionari d'escriptors en llengua catalana. Barcelona: Edicions 62, 1998)

* * *

Perucho, que és un pur i entusiasta admirador del passat (més il·lustrat que no pas romàntic i, per tant, amb dret a enaltir-lo, distanciar-se'n o fer-hi broma amb dosis equiparables), no es limita a donar-nos una línia única, ordenada per un joc de causes i efectes. S'interessa per tot [...]. La dada històrica no és menyspreada sinó tot el contrari [...]. Però, al costat, ens farceix de dades equívoques, fantàstiques o explícitament falses, elements recurrents del seu món imaginatiu l'existència dels quals a ningú s'amaga que és exclusivament literària. Ha dissolt el temps i dissol la història en una reinvenció en la qual, al costat de la dada comprovable, definidora, interessa el ritual que l'envolta, el clima que hi destil·la. 

(Maria Campillo; Jordi Castellanos. La Novel·la, Història de la literatura catalana. Barcelona: Ed. Ariel, vol. 11, 1988)

* * *

Hi ha a l'obra de Joan Perucho una acció múltiple, una sèrie de plans narratius que, segons la concepció de l'autor, s'haurien de superposar. Per produir aquest efecte de simultaneïtat, no es conforma a presentar les fraccions de l'acció múltiple en capítols alternats, sinó que s'esforça a mesclar aquestes accions, utilitzant una tècnica semblant a la dels plans fosos del cinema, però que a la narració han de ser a la força plans contigus, que es resolen sovint en forma d'al·lucinacions. 

(Antoni Comas: "La tècnica literària de Joan Perucho", Mirador. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1985, p. 196)

* * *

La seva obra en prosa no divergeix essencialment de la seva poesia. Tant l'una com l'altra se'ns presenten, en principi, com la formulació o l'expressió d'un món meravellós i fantàstic, amb una dimensió de misteri, que exerceix una suggestió immediata i eficaç damunt el lector.[...] Per a Perucho és matèria literària tot allò que és fascinant o misteriós o que, d'una manera o altra, pot ésser transcendentalitzat, i d'això no se n'escapa ni la realitat més sòrdida, sempre, però, que ell pugui aïllar-la, convertir-la en objecte de contemplació i que no comporti un compromís o una interferència personal. [...] L'autor el pren (el problema del temps) com a motiu d'un joc habilíssim que pot sorprendre el lector. Aquest joc consisteix a barrejar deliberadament passat i present, i és un dels procediments més freqüents en l'obra de Perucho, molt relacionat, d'altra banda, amb un altre, que és la referència o la dada apòcrifa i la invenció. Si en la poesia predomina el to nostàlgic i evocador, el clima elegíac, en la prosa construeix un artifici subtil, del qual ens dóna la clau el títol del seu llibre Galería de espejos sin fondo: Perucho sap construir les seves visions del passat com si fossin el resultat d'un encarament de miralls al llarg del temps, de la història. [...] Aquesta tècnica explica la curiosa simultaneïtat temporal de Llibre de cavalleries i de Les històries naturals.

(Antoni Comas: "La poesia de Joan Perucho", Mirador. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1985, p. 183-193)

* * *

La mena de literatura que va lligada al nom de Lovecraft —un tipus d'especulació imaginativa ben interessant— pesa vivament sobre Perucho. Es tracta del joc amb l'irracional: fantasmes, vampirs, estupors, mistagògies, suposicions arcanes, somni. [...] Joan Perucho es proposa, com s'ho proposava Lovecraft, l'especulació "premeditada" —racional— d'ingredients que provenen del pànic i de la perplexitat que l'home arrossega en la seva pretensió de ser home. La maniobra oscil·la entre l'espant i l'humor, i és, a cada plana, una temptativa de recobrar la faula a través de la intel·ligència. 

(Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Barcelona: Curial, 1971, p. 373)