L'aire s'estremí. Una gran riallada del Banyeta, amb exhalacions de sofre, esmicolà per percussió el calidoscopi dut expressament de Palerm, terra d'òptics. Diminutes figures fantasmals corrien entre els fragments de cristall, saltaven els obstacles, per a desaparèixer al capdavall. Vingué el senyal de l'alfa i l'omega.

Llavors, Antoni de Montpalau es cordà un botó de l'armilla de seda lionesa, present de la seva cosina per la banda materna, la baronessa Niezers. Després, agafant amb dos dits un cristall de roca i mirant-se'l a contrallum, digué a Novau:
–Realment, el problema de si l''avutarda gèminis' és mamífer té un interès excepcional per a mi. És un animal misteriós. Hi ha un precedent, és clar, en el 'vampiris diminutus', dit altrament i vulgarment rata-pinyada, i que sobre aquest animaló, verament curioses i notables, sobretot als Balcans, que fan referència a la imaginada i no comprovada capacitat xucladora que aquest mamífer té per a la sang humana.

(Les històries naturals. Barcelona: Destino, 1960)

* * *

Abans d'entrar a l'urbs toledana, capital del regne visigot decidiren els nostres amics dinar sota un bell emparrat i a la vora del riu. En aquell moment, passà un cavaller, d'elevada prosàpia, a qui convidaren al companatge, després de saludar-lo cerimoniosament, i aquest acceptà de molt bon grat. Es deia Goldomir i pertanyia a l'Officium palatí. Resultà un personatge verament important, simpàtic, una mica imprevisible, impressionat per tota mena d'autòmats. Afirmà que, amb el Concili (que era el tercer, segons recordava, celebrat a Toledo), hom esperava que el rei donaria la batalla a l'arrianisme i declararia el catolicisme com a religió oficial del regne.

Afegí, satisfet:
–Aquest formatge és excel·lent, d'una rara densitat. D'on l'heu tret?
–No ho sé. Per què?– digué el nostre pietós recaptador d'impostos.
–Perquè, si és bo, el formatge, essent com és un element pesat, baixa a l'estómac, es barreja amb els altres aliments i ajuda a fer la digestió. Això, si abans s'ha menjat carn.
–I si s'ha menjat peix? –preguntà sorneguerament el sofista Mides.
–Si s'ha menjat peix, cal acabar sempre menjant nous, segons el principi en vers que diuen els metges romans: 'Post piscis nuces, post canes caseum manduces.'
–Caram, i això per quina causa? La veritat és que no ho acabo d'entendre –féu el sofista.
–Molt senzill. Perquè la humitat del peix l'eixuguen les nous, que són caldes. I com que hi ha molts peixos verinosos, les nous també serveixen com a contraverí. Si el peix és de riu, s'ha de coure en vi blanc posant-hi julivert, tal com diu el vers que canten els cuiners gots: 'Sint cocti vino pisces cum spetiose lino.'
–Això ho agrairà l'estómac.
–Naturalment. L'estómac és l'olla on es cou el menjar. Sabeu que és rodó, l'estómac?
–Ho ignoro totalment. Expliqueu-m'ho, però, si us plau.
–Doncs bé, perquè hi caigui el menjar tot recollit, possibilitant així la digestió, car si fos quadrat, el menjar que hagués caigut als racons no s'hi couria. Es trobaria fora del centre de la calor, i emmalaltiríem. Viuríem, realment, molt poc.

Kosmas felicità Goldomir per la seva brillant dissertació i li regalà una daga bizantina que duia una pedra silonita encastada."

(Les aventures del cavaller Kosmas. Barcelona: Planeta, 1981)

* * *

Va enfortint-se, definint-se, damunt un fons blanc que violenta l'estructura de l'ull i apareix en successives transformacions, menys generós potser, però més simple, amb una innocència d'infant una mica pervertida i que us inquieta a causa de la seva absoluta concreció i astúcia. Llavors esdevé, en aquest món diàfan, el descobriment d'una floració encantada i matinal que us reclama a cada instant i gira amb aèria trajectòria, s'ultrapassa i retrocedeix, apunta a una lluna blava o a una estrella roja i periclita amb les arrels alçades, entorn del personatge de la mà negra. Tot això és per dir-vos que no hi ha mur que detingui aquest cataclisme, aquesta vida en perpetu moviment i que desconcerta com una tremenda explosió.

(Diana i la mar morta. Barcelona: Atzavara, 1953)

* * *

L'espectacle era fascinant. El groc, el verd, el carmí apareixien en sobtades i, a voltes, en suavíssimes gradacions que trobaren suport en un repertori inimaginable dels fruits de la terra. Piràmides, muntanyes de llimones, taronges, magranes, pomes, mandarines, melons, peres, maduixes, síndries, alternaven els espais sàviament disposats. L'acumulació corpòria invitava al tacte, a la felícia de la consumació. En això participava el que he dit abans, el caràcter oriental d'aquesta mostra evidentment sensual. Semblava que ens trobéssim en un tumultuós mercat, ple d'exasperades coloracions, del Caire o Tel-Aviv. Allà, les coses apareixen en un esclat barroc per a ésser vistes i sospesades, tant incita el desig de la seva possessió amagant-nos la fugacitat de la seva aparença, tant com la fatalitat de la seva destrucció. Molta d'aquesta bellesa anirà als dipòsits d'escombraries.

(Carnet d'un diletant. València: Eliseu Climent, 1985.)