Autors i Autores

Joan Pinyol

Noranta-nou maneres de no viure encara la lluna

El títol pot semblar lesiu per als llunàtics, uns dels col·lectius humans amb patró definit: Federico García Lorca. No ho és, però. I sí, en canvi, un homenatge al Pere Calders dels contes breus. (i goso afegir: al Jaume Cabré, que també coneix l'ofici de la paraula justa). Calders, Cabré, Pinyol... deutors mal que els pesi, d'un jesuïta, el pare Gracián. [...] Juga Joan Pinyol -i en això es nota que ha llegit a fons els seus mestres-, amb les dinàmiques del surrealisme i de la paradoxa, bases per a un humor intel·ligent, subtil, ben mesurat. I juga, també, amb l'espectre de la mort, entesa, franciscanament, com la Germana Mort. I, al mateix temps, com la companya inevitable, quotidiana, a l'abast. [...] Llibre ben escrit per algú que ha après l'ofici i de qui haurem de resseguir, amb atenció, l'obra futura.

(Ignasi Riera. Del pròleg a Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna. País Valencià: Edicions 7 i mig, 2001)

* * *

Joan Pinyol ha après a capgirar la realitat i abraçar el surrealisme : Els objectes que cobren vida i que pul·lulen per la seva obra en són un bon exemple. Els seus relats traspuen ironia i estan prenyats de bon humor.

(Magda Bartrolí. Comentaris extrets de l'entrevista que va fer-li i que es va publicar a Regió7 Anoia, el 7 de setembre del 2001)

* * *

Molts dels microcontes de les Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna impliquen canvis d'òptica i de perspectiva que deriven cap a l'absurd. Em refereixo per exemple a Dret d'admissió o a Profusió d'òptiques. D'altres plantegen aquest mateix capgirament, però en el terreny lingüístic. Són els que ironitzen sobre les paraules i sobre els jocs de paraules, com ara el titulat Res de nou. En aquest sentit el microconte fa més ostentació d'aquest capgirament que no pas el conte, diguem-ne més tradicional, que és més d'autor d'una certa trama, d'una certa història, com ara els contes de Cortázar, que tot i així són molt propers a moltes de les coses que es diuen en aquest llibre, on destaca l'absurd, la nota enginyosa i diverses qüestions existencials que ens fan posar, de vegades, la pell de gallina...

(Jordi Llavina. Comentaris extrets de l'entrevista que va fer-li a Joan Pinyol en el seu programa Fum d'estampa de Catalunya Cultura, el 4 de gener de 2002)

* * *

Quant al llibre, és cert que hi ha el record, sempre present, de Calders, però vostè sap anar a la seva i té uns objectius i un punt de mira ben personals. Els seus contes són fruit d'una observació múltiple de les persones i les coses. En aquest darrer sentit i si parlem d'animals , no sé ben bé perquè em recorden els bestiaris medievals. Calders s'estranyava que el consideressin un surrealista i sempre deia que el que contava era fruit de la seva experiència personal i arribava a dir que li havia ocorregut a ell mateix. Paral·lelament penso que una bona part dels seus minicontes no són pròpiament surrealistes, sinó observacions de la realitat o de la imaginació.

(Josep Romeu i Figueras. Fragment d'una carta adreçada a Joan Pinyol en referència al llibre Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna, datada el 29 d'abril de 2002)

* * *

Contes sense protocol, anècdotes emergents com un bosc d'espores de ficció que esperen la parcel·la mínima del relat breu. A diferència del conte cosmogònic, el microconte recull el fet secundari, marginal i innecessari. L'acte de creació es converteix en una reducció del gest inaugural: déu creà el món en nou dies, el nàufrag tarda un segon a comprendre que el seu mòbil -artefacte humà- no el traurà de l'illa ocupada. Brevetat, unitat rítmica i unitat temàtica concentrades en el desenvolupament del motiu únic, unitat cronotòpica, disfunció de la catàstrofe.... Del conjunt de relats, en destaquen alguns per la seva perspicàcia i ironia. Blanqueig de diners dibuixa, amb pocs mots, la realitat del text creatiu: el gènere es justifica per la brevetat dels moments que posseïm com a nostres i que es concentren en el segment temporal de dues parades de metro; la supervivència de l'escriptor queda associada a l'existència dels premis literaris; i la seguretat de recepció del text inhibeix l'acte creatiu per se. El relat ens parla, al mateix temps, de l'excés i la precarietat de l'escriptura. En general, les històries busquen l'imprevist, la subversió de la quotidianitat o la ficció expandida que s'aconsegueix renovant el vell motiu del món a l'inrevés. Molts altres són exercicis de paradoxa del llenguatge o subversions de la matèria narrativa portats a les últimes conseqüències, fins i tot en els títols: Microconte inacabat.

(Susanna Rafart. Avui. Suplement de Cultura, 31 d'octubre de 2002)

* * *

Amb aquesta obra de microcontes, Joan Pinyol abasta el tema de la mort, i l'enfoca des del surrealisme, però amb intel·ligent subtilesa. Les narracions posen de manifest l'absurd de la vida, i com la raó i la lògica no són l'única interpretació possible de la realitat [...] Amb Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna , Joan Pinyol subratlla la impossibilitat dels fets, l'absurd de les situacions quotidianes i, al capdavall, la contrarietat de la vida mateixa. L'obra basteix un univers literari marcat per la influència de Pere Calders, i on la brevetat de les noranta-nou narracions és l'eix central d'una trama amb tantes situacions i matisos com l'esdevenir diari o vital [...] Aquest gust per la menudesa, el plaer de la paraula justa, sense més, és un glop que s'ha d'assaborir lentament i concisa. [...] Els noranta-nou microcontes, breus com colps, naveguen entre l'absurd i la perícia, colpejant els sentits i l'intel·lecte del lector [...] El llibre compta amb una dosi ben alta d'humor, el qual no deixa de banda la reflexió al voltant de la mort, l'eix central de totes les narracions [...] Joan Pinyol ha optat per un món intangible i surreal, mancat d'ordre, i on la lògica l'ha d'imposar el lector amb la seua interpretació intel·ligent.

(Agustí Hernández. Fragments de la seva ressenya titulada Colps des de l'absurd, a propòsit de la publicació de Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna. Revista Lletres Valencianes, núm. 7, 2002, p. 56-57)

* * *

Amb Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna, Joan Pinyol no deixa indiferent ningú.. Amb un surrealisme intel·ligent ens posa a les mans una narrativa que ens parla de l'absurd de la vida i la mort i també un simbolisme que convida a plantejar-nos la vida quotidiana de manera molt diferent.

(Club de Lectura d'Òdena. Organitzat en aquest municipi de l'Anoia el 26 de gener de 2007 a propòsit de Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna).