Autors i Autores

Joan Pinyol

Planeta Lluç

Planeta Lluç s'obre amb una novel·la feta a colps de XII microrelats; on, al voltant de la protagonista –Hortènsia, una iaia que a males penes intervé– giren els personatges del raval en una aquarel·la polimòrfica de petites relacions amb la vida.

El ventall de contes va des de les situacions més quotidianes, d'aquelles que no ens costa gens veure'ns-hi retratats, i que Pinyol estiregassa fins a convertir-les en petits drames personals amb finals sorprenents; fins a d'altres en què rememora, possiblement de forma biogràfica, –és públicament sabut el seu activisme per la recuperació de la memòria històrica– on ens fa reviure un tall dels últims temps de la guerra a través d'una tragèdia personal. És com si hi haguera pogut rescatar seqüències vives d'allò que la història oficial ens ha volgut soterrar durant tants anys de foscor.

Amb un llenguatge planer, no exempt d'esguits literaris allà on calen –simbolismes, imatges, ironies...– que ens inclinen a la complicitat amb alguns personatges, o a la tendresa en d'altres, Planeta Lluç ens porta pels viaranys d'aquests contes que ben bé molts d'ells podien haver estat vestits de novel·la. Tanmateix, el domini dels tempos del relat fa que el producte que Joan Pinyol ens presenta siga un material interessantíssim per a aquest model de vida tan apressat que duem en què el temps és un bé preat i escàs. Ben bé podem furtar-li a na Rutina quinze o vint minuts del seu reialme i dedicar-los a gaudir d'un conte amb la mateixa intensitat que l'autor l'ha creat per a nosaltres.

Un llibre ideal per a assaborir-lo a glops curts –com el Bourbon– abans de dormir, en el transport públic o a la sala d'espera de la vida.

(Francesc Mompó. Ressenya publicada al diari Levante-emv, 19 de maig de 2012)

* * *

La gran efemèride literària d'aquest 2012, si més no en l'àmbit de la literatura catalana, és el centenari del naixement de Pere Calders, el gran mestre de la narrativa curta en català del segle XX. I, justament enguany, l'escriptor de Capellades Joan Pinyol acaba de publicar un recull de relats de clar regust caldersià: Planeta Lluç (Editorial Aire). Potser és un homenatge encobert, ja que Pinyol no ha amagat mai la influència de Calders i, a més, sempre se n'ha reconegut l'estímul en els seus inicis en el món de les lletres, ja que hi va mantenir cert contacte epistolar. Però cal dir que al marge de les influències que a Planeta Lluç hi hagi o hi pugui haver de l'autor de Cròniques de la veritat oculta (la ironia aparentment ingènua, l'humor tendre, la sornegueria, la polidesa lingüística, les pinzellades de realisme màgic), Joan Pinyol ha creat onze relats amb mèrits i caràcter propis.

Sota el títol enigmàtic de Planeta Lluç s'amaguen vuit narracions que, al llarg de l'última dècada, han estat seleccionades en certamens literaris com "Les millors pàgines", de Granollers, "Galeria ebrenca", a les Terres de l'Ebre, o en el Premi de Narrativa Breu "Tirant lo Blanc", convocat per l'Orfeó Català de Mèxic. A més, l'autor n'hi ha afegit tres d'escrites durant aquest mateix període. Això fa que Planeta Lluç no presenti un recull pensat i executat de forma unitària, sinó una miscel·lània literària ben diversa, una amanida variada on es barregen històries sobre la solitud ("Hortènsia, als seus peus"), l'amistat i la traïció ("La truita de la pau"), l'amor ("Fora de cobertura"), la tristesa i la bogeria ("De les tristors en farem fum...")... on Joan Pinyol no s'oblida de la peripècia final de l'avi que té enterrat al Valle de los Caídos ("Vine! –li va dir a contracor") i de la guerra absurda i de la dictadura que van provocar la seva mort ("Tres segons...", "L'Ebre també té cel"); i ofereix també una llarga narració central, que és com una novel·la breu, força delirant, on es relata una protesta accidentada, còmica i surrealista d'un grup de veïns que (amb tics i rutines que recorden les protestes indignades del 15-M) es planten davant de l'oficina de correus per reclamar les cartes que, segons ells, no arriben al carrer del Desconsol, número 8.

Són onze històries força diferents, unides, si de cas, per un estil que se sustenta en el virtuosisme lingüístic, en la capacitat (dificilíssima) de crear a partir de frases llargues però que es llegeixen amb fluïdesa. Pinyol renega de l'estil telegràfic que tant ha triomfat darrerament (de vegades amb brillantor i d'altres per amagar senzillament una pregona ineptitud en el domini de la llengua), però no ho fa amb el llenguatge abarrocat i indigest amb què alguns, de tant en tant, intenten compensar la falta de discurs, sinó amb una sintaxi que, tot i ser complexa, es paeix amb absoluta naturalitat i està posada al servei de la història. Un estil, a més, carregat d'ironia fina i d'humor negre, de jocs de paraules ("tres jubilats que mataven el temps esperant que el temps els matés a ells") i picades d'ullet cinematogràfiques ("instants després el vagó fou engolit per la foscor d'un túnel").

(Llorenç Capdevila. "Lletra de Batalla: Planeta Lluç", Regió 7, 12 de maig de 2012, p. 55)