Autors i Autores

Joan Pinyol

Coberta d'El mar de les ombres (2016).

El mar de les ombres

El mar té les seves ombres, i els seus dimonis. El mar com a metàfora de la vida i també de la mort, el seu revers. El mar era venerat en el món antic, i temut. Des de ben aviat el mar va ser navegat, sobretot els mars més a mesura humana, com el Mediterrani. Però el Mediterrani també té els seus perills, els seus monstres. En parlen els grans poemes èpics com l’Odissea. Els oceans són camins atractius per als navegants amb esperit aventurer, amb desig de descoberta, però també es poden constituir en una tomba a cel obert. En un viatge per mar es pot perdre la vida si no bufen bons vents, si les aigües són alçades en onades gegantines a causa d’una gran tempesta, si hi ha grans animals marins tant a la vora de la nau que la posin en perill. En aquesta atmosfera de perill ha d’emmarcar-se la novel·la de Joan Pinyol, que situa el seu relat en un viatge a bord del Reina Maria Cristina, un vaixell de la Companyia Transatlàntica que fa el trajecte Barcelona - Buenos Aires. Som a l’estiu del 1909, i, per tant, els viatges eren llargs, duraven més d’un mes. En aquests viatges a vapor, més segurs que no pas els de les grans naus a vela, també podien donar-se molts entrebancs tècnics o provocats per l’atzar. En la novel·la de Pinyol se’n donen per culpa d’una tempesta. Però també es poden donar problemes entre els passatgers, sobretot si entre ells, camuflat de mil maneres, ha un Kraus que va liquidant a tort i a dret tanta gent com li fa nosa.

Aquest assassí a bord posa de cara a la paret el capità, els oficials i la tripulació del Reina Maria Cristina, que li van a l’encalç sense èxit. El sinistre personatge del Kraus, doncs, pren un gran protagonisme en aquest relat que té com a argument la fugida cap a l’Argentina del jove Miquel, nascut a Capellades com l’autor d’El mar de les ombres, que s’escapa d’anar a fer la guerra al Marroc. Amb un rerefons històric, doncs, assistim a la persecució a mort del Miquel per part del Kraus, un col·laborador de l’exèrcit espanyol que, a més, té un passat ple d’ombres: és un fugitiu de la justícia, té a l’esquena una galeria de morts a banda i banda de l’Atlàntic, és un malànima, un home sense cap escrúpol per matar.

Complementen les figures del protagonista Miquel i el fosc antagonista Kraus, la jove Alba, que en aquest viatge acompanya el seu avi cec, en Vicenç Brunet, un capità retirat de la Companyia Transatlàntica, així com membres de la tripulació que amb empatia ajuden el jove polissó a ocultar-se del monstre que escampa mort durant tot el viatge. El relat en el qual l’autor, ben dosificat, crea enjòlit fins a l’últim capítol, està contrapuntat per les anotacions de l’Alba al seu diari, on explica les seves impressions del viatge, els seus secrets més íntims, i la lectura de l’Atlàntida de Verdaguer, el mític continent enfonsat sota les aigües.

Cal llegir en El mar de les ombres un missatge moral de fons, il·lustratiu per a persones en formació, com els alumnes de batxillerat de Joan Pinyol. Així com el mar té les seves ombres obscures com la gola de llop, també nosaltres, en la pell del Miquel, tenim els nostres Kraus, figures de les dificultats de la vida, a vegades tan grans que la posen en perill. No obstant això, les podem vèncer amb un entorn fraternal com el que troba el Miquel en la persona del cuiner Mauri, del mariner Domènec, o de la seva estimada Alba. Sols podem anar lluny, però en la companyia solidària dels altres encara hi podem anar més. L’altre, doncs, pot esdevenir també la nostra força enfront dels embats de la vida.

(Teresa Costa-Gramunt. "El mar de les ombres", Eix Diari. Diari Independent del Garraf, Alt i Baix Penedès, 2 de maig de 2016 - enllaç)

* * *

La novel·la El mar de les ombres presenta la història parcial (exclusivament d’un mes de durada) d’un noi català de 19 anys, Miquel, que a l’estiu de 1909 és destinat a la guerra d’Àfrica, però que escapa del seu destí embarcant d’incògnit en un transatlàntic, el “Reina Maria Cristina” que fa la travessia de Barcelona a Buenos Aires.

La intriga novel·lesca que dóna cos a aquesta història es basa fonamentalment en les accions d’un altre personatge, Silveri-Kraus, que no podem considerar humanament normal ni literàriament gaire admissible... Convencional del tot, surrealista dalinià, dotat d’una tendència al mal quasi inconcebible, no deixa de posseir una lògica interna que l’obliga a cometre accions terribles mentre va realitzant d’incògnit les seves venjances i, al mateix temps, amagat al vaixell com a polissó, defensa la pròpia seguretat.

La gran quantitat de desgràcies i morts que es produeixen per obra d’aquest personatge pot sorprendre i desagradar, per inversemblant i exagerada, a alguns crítics i lectors... Però hem d’admetre que, a part d‘aquesta trama que pot resultar molt original però potser poc apropiada per figurar dintre d’un material literari mínimament racional, la novel·la presenta notables virtuts i mèrits superiors als que fins ara se li han atribuït.

Tots els altres personatges són versemblants, simpàtics i, en el fons, bones persones amb qui ens agradaria conviure. Ho són el capità del vaixell, els seus ajudants, els mariners anònims i els passatgers distingits, especialment el senyor Vicenç Brunet, vell i cec, recordat com un antic, influent i benèvol directiu de la Companyia Transatlàntica, la propietària del vaixell. Gràcies a les seves explicacions, coneixem l’origen de les grans empreses nàutiques del nostre país i sabem qui era i què feia en aquells moments Antonio López i López, el futur marquès de Comillas... El vell Brunet ara viatja amb una seva néta, Abril, que és maca i trempada, ajuda l’Avi, s’interessa per tot el que veu i acaba fent-se amiga del noi desertor, quan aquest es fa visible, perd la por i li agafa confiança... També resulta agradable i simpàtic el mariner Domènech que, després d’una confusió, acabarà identificant el nostre protagonista i facilitarà la seva trobada amb la noia Abril... I també Mauri, el cap de cuina del vaixell, així com els mariners Onésimo i Joaquín, amics de tota la vida, treballant sempre junts i també morint junts... I Narcís, el jove que acaba fent la suprema justícia –la mort del criminal Silveri-Krau–, sense saber que la fa, perquè ell només pensa en la roba robada a un amic seu acabat de morir.

La vida dintre del vaixell és descrita amb propietat i detall, fins i tot en els aspectes més prosaics, com en els àpats, sempre monòtons per l’obligada manca d’aliments frescos. Però també és molt ben explicada en els aspectes més delicats i poètics com la lectura a coberta de versos de Verdaguer o els concerts d’harmònica a càrrec d’un deficient físic, dotat d’una cama de fusta, però no pas amargat ni solitari...

La vida en circumstàncies excepcionals, com pot succeir en una tempesta devastadora, no mereix menys atenció per part de l’expertíssim autor, que descriu aquests fets amb tota l’exactitud i patetisme que permet una bona literatura... Però també en unes altres circumstàncies més properes a la normalitat, tota l’activitat professional dels mariners, fins i tot en el racons mes recòndits i al costat de les grans calderes productores de vapor, se’ns presenta amb coneixement de causa i amb explicacions prou clares.

El llenguatge literari utilitzat per Pinyol és sempre gramaticalment correcte. Els nombrosos diàlegs resulten naturals i expressius, mai no artificiosos ni avorrits. Les descripcions, detallades i clares, amb gestos, senyals o cops d’ull enginyosos o poètics quan menys els esperes... Fragments de dietari presenten tota la frescor, gràcia i naturalitat requerits en aquests casos. L’estil literari, si n’hi ha, passa inadvertit, com ha de succeir en qualsevol bona novel·la que no tingui pretensions pedantesques... Així doncs, la forma literària d’aquesta obra pot donar-se per bona, potser per molt bona, i l’autor pot ser felicitat amb tota justícia.

El grau de coneixença personal entre l’autor d’aquesta novel·la i jo mateix és molt escàs, però després d’haver llegit El mar de les ombres, puc dir que, almenys literàriament, tenim alguns punts de contacte.

Primer, l’interès per la història política i social de l’any 1909 i, per tant, de l’anomenada “Setmana Tràgica”. L’origen de la seva novel·la és justament aquest: la mobilització de reservistes casats i de joves catalans amb motiu de la guerra d’Àfrica i els conseqüents avalots al port de Barcelona que donarien lloc als terribles successos dels dies següents. Tota la primera part de la meva trilogia “El cercle tràgic” es desenvolupa durant aquells dies i com a conseqüència d’aquells fets, amb una trama no situada precisament a la ciutat de Barcelona, però sí amb referencies directes a la tragèdia que estava succeint en aquell lloc (per exemple, a les pàgines 186-187 del meu llibre).

Segon, l’interès per les tècniques de navegació i el contrast entre la vela i el vapor, exposat amb precisió a les pàgines 165-166 de la novel·la de Joan Pinyol. És un interès molt semblant al que jo demostro en els capítols “Vent, aspes i veles” i “Riu amunt i mar endins per la força del vapor” al meu llibre El progrés tecnològic (pàgines 25-29 i 49-53) .

Tercer, la tècnica literària. Pinyol situa la seva novel·la en un temps i en un espai ben determinats, sempre els mateixos, i ambdós relativament curts. Espai: el port de Barcelona només un moment, i després, fins al final, la coberta i l’interior d’un vaixell amb els breus intervals de les escales obligades... Temps: només uns trenta dies, sense pausa ni interrupció, just el temps que dura la travessia de Barcelona a Buenos Aires... Aquestes condicions aristotèliques (unitat de temps i d’espai, sigui l’època que sigui— històrica, si cal—i sigui el lloc que sigui, però sempre el mateix durant tota l’obra) ha estat la base tècnica que jo he emprat conscientment en quasi totes les meves novel·les (menys en tres de la vintena que tinc publicades). Així ho explico en el treball titulat “Detalls de tècnica literària en la producció novel·lesca”, assaig no publicat, però que he passat a alguns dels meus amics...

Doncs bé, la lectura de la novel·la de Pinyol, potser sense que ell ho hagi volgut ni ho sospiti, m’ha fet pensar en una tècnica literària que alguns vells autors com jo, lectors de la “Poètica” d’Aristòtil, encara considerem bona, útil i desitjable... I perquè ell l’ha utilitzada, ara voldria felicitar-lo, deixant de banda (amb una intenció ben clara) tots els lectors i crítics moderns de la seva obra que pensin diferent de nosaltres...

(Josep Tomàs Cabot. Ressenya escrita en ocasió de la publicació de la novel·la i adreçada directament a l’autor, 2 de maig de 2016).

* * *

...El Miquel va pensar en les postes de sol que
es perdria si moria jove. En els amors que no viuria
mai. En les descobertes del món que li serien negades.


El Miquel, amb 19 anys, té moltes ganes de viure, però l'obliguen a anar a la guerra del Marroc. Finalment s'embarca en el Reina María Cristina, un vaixell que fa el trajecte Barcelona-Buenos Aires. Som a l'estiu de 1909. Quan és a bord, Kraus, un col·laborador de l'exèrcit amb un passat de víctimes innocents pretén matar-lo. Atrapat entre els límits físics de la nau i mentre es produeixen diversos assassinats, en Miquel corre cada vegada més perill. Sort en tindrà, de la complicitat d'un mariner, de l'Alba i del seu avi cec, el Vicenç Brunet, un capità retirat de la Companyia Transatlàntica. Però la travessia, que dura un mes, es fa llarga perquè el Kraus, amagat entre la tripulació, no s'aturarà i voldrà aconseguir el seu propòsit.

...els desitjos són com la ratlla on es besen el cel i la mar.
Es persegueix sempre però no s'hi acaba d'arribar mai.


Malgrat que la novel·la parteix d'uns fets i d'una data històrica, l'estiu de l'any 1909, no estem davant d'una novel·la històrica sinó que de seguida pren l'aire d'una autèntica novel·la d'aventures on el perill de ser assassinat constitueix el tema principal de l'obra i on la por del protagonista i una forta càrrega d'intriga planeja al llarg de la narració i durant tota la singladura.

Segons el seu autor, es tracta d'una novel·la de ficció parcial perquè parteix d'un referent real, el d'un germà del meu avi, el Justino Piñol Pascual que als 19 anys va ser allistat per anar a la guerra del Marroc i que es va escapar de la mort segura fugint en el vapor Valbanera cap a Buenos Aires. En conservo fins i tot el passatge on es reprodueix entre d'altres el menú de bord que és el que apareix a la novel·la. Un cop a l'Argentina es va establir definitivament a la província de Córdoba i va tenir set fills, una pinyolada! L'any 2008 vaig anar a conèixer els descendents d'aquells fills i els vaig prometre que algun dia faria al·lusió en un llibre a l'aventura del Justino, que va acabar sent un bon cuiner perquè va aprendre l'art dels fogons a bord del vaixell. El llibre inclou una dedicatòria a ell. A partir d'aquest referent he novel·lat una història d'intriga, amb tocs de novel·la negra, fantàstica i de misteri.

... no hi ha dia que el mar tingui el mateix color.
Unes vegades té la grisor fosca del plom
i unes altres sembla la pell d'una mandarina.


Els protagonistes de la novel·la són bàsicament dos: el jove Miquel però sobretot l'insòlit i estrafolari Kraus, un personatge del tot inventat i força caricaturesc que només coincideix amb la realitat quan vivia a la cova del bosc de Cabrera i es deia Silveri. En aquella cova hi havia jugat l'autor de la novel·la moltes vegades de petit. És aquest personatge qui centra tot el pes de la novel·la. En ell hi carrego tota la maldat del món per contraposició als que s'estimen la vida, com el Miquel. Penso que malauradament hi ha uns quants Kraus al món, persones despietades que només busquen fer el mal. Aquest personatge em serveix molt narrativament per establir la lluita fratricida bé/mal i per criticar tota la maldat que emergeix de les persones que creuen en les maleïdes guerres i les disciplines militars. He trobat que si l'exagerava el faria més creïble i el cert és que desperta molta ira en els lectors.

Però la novel·la no és tant un discurs sobre la mort com un cant a la vida i a tots aquells que fugen de la mort segura. El Kraus té tanta força precisament per subratllar els altres, el Miquel, el Vicenç, l'Alba. Per al seu autor la protagonista indiscutible de la novel·la és la vida que malda per seguir endavant malgrat tots els malgrats.

L'obra està escrita amb un llenguatge descriptiu i molt correcte, amb un ritme ben mesurat i amb una trama que es va desenvolupant a poc a poc però sense pausa, talment com el moviment constant i perpetu del vaixell durant tot el viatge. La narració no va més enllà del viatge i, per tant, després de recórrer cinc mil sis-centes cinquanta-set milles nàutiques, el Reina Maria Cristina entra finalment al port de Buenos Aires.

...una nit [l'Alba] va esplaiar el desencís
que cremava en el seu interior,
com si se li hagués encès un llumí
dins i li foradés a poc a poc l'ànima.


Hi llegim, també, diverses referències a Verdaguer i a L'Atlàntida. També algunes notes escrites en un diari per part de l'Alba on explica detalls més íntims i personals de la seva vida, una vida que comparteix dins del vaixell tant amb el seu avi cec com amb en Miquel de qui, òbviament s'anirà enamorant al ritme de les onades. Totes aquests referències hi acaben d'aportar petites emocions que suavitzen la tensió i la duresa dels crims produïts pel malvat Kraus en aquest difícil i terrible mar de les ombres.

(Josep Maria Aloy. "'El mar de les ombres', una novel·la de Joan Pinyol", blog Mascaró de Proa, 16 de maig de 2016 - enllaç)

* * *

El capelladí Joan Pinyol, un dels actius més valuosos del col·lectiu Narradors Centrals, acaba de publicar El mar de les ombres (Onada Edicions). Es tracta d’una novel·la d’aventures de tall clàssic, amb unitat de temps (el que durava un viatge amb vaixell entre Barcelona i Buenos Aires l’any 1909) i espai (el vapor Reina Maria Cristina, de la Companyia Transatlàntica). El Miquel, el protagonista, és un jove que, com tants altres, ha estat mobilitzat per part del govern d’Antoni Maura per anar a la guerra de Rif. És, sobretot, un noi que estima la vida i fuig de la mort. Quan tot just comencen els aldarulls que posaran Barcelona potes enlaire en el que acabarà recordant-se com la Setmana Tràgica, el Miquel evita que l’embarquin cap a la Guerra del Marroc i puja a bord del Reina Maria Cristina. A partir d’aquí, la història es va farcint amb tots els ingredients d’un bon relat d’acció trepidant: misteris que no es desvetllen fins al final, un grapat important de morts, un heroi de cor noble i en perill constant, un dolent molt dolent (la maldat personificada, vaja), una història d’amor inevitable i imprescindible, un viatge ple de contratemps i dificultats...
Pinyol, a més, s’ha documentat bé per escriure aquesta novel·la (que va inspirar-li la peripècia real d’un germà del seu avi, que als 19 anys també es va embarcar cap a Buenos Aires) i troba el moment per fer una pausa i explicar la història dels atlants, les tribulacions del poeta Verdaguer, les injustícies socials de l’època o, fins i tot, per fer una irònica referència al transatlàntic més famós de la història, el Titànic, que aleshores s’estava construint.
I tot plegat és amanit amb un llenguatge efectiu, que resulta assequible al lector jove, i que, al mateix temps, aporta moments d’una gran efectivitat expressiva, com ara quan defineix el caràcter d’un personatge i diu que era “eixut com un cràter de lluna”, o quan assegura que un avi ha de portar “el passat a les orelles del present per la via de les paraules emocionades”, o quan, amb ressons de Guimerà, diu que “Els desitjos són com la ratlla on es besen el cel i el mar”.

(Llorenç Capdevila. "'El mar de les ombres', de Joan Pinyol", El Pou de la Gallina, juny de 2016 - enllaç; i al blog Lletra de batalla - enllaç)

* * *

De la mateixa manera que els refugiats avui dia, en Miquel, un jove capelladí obligat a fer la guerra del Marroc l’any 1909, fa tot el possible per agafar un camí alternatiu que el salvi de la mort. Aquest és el punt de partida d'El mar de les ombres, la novel·la juvenil més recent de Joan Pinyol, del col·lectiu de Narradors Centrals i que ja suma divuit llibres publicats. L’autor de Capellades barreja ficció amb trets històrics com la guerra del Rif, la Setmana Tràgica i l’aventura del germà del seu avi, qui va fer les amèriques a bord del vapor Valbanera cercant una alternativa a l’amargor del moment i que permet entendre la documentació que hi ha al darrere del relat. Gairebé tota la trama es situa en el transatlàntic Reina Maria Cristina, que fa camí a Buenos Aires des de Barcelona i en el qual en Miquel troba una escapatòria in extremis de morir a la guerra, ajudat per una noia anomenada Alba i el seu avi cec. Però el vaixell anirà esdevenint claustrofòbic a mesura que vagi endinsant-se en el Mediterrani i en l‘Atlàntic, perquè a bord també hi puja un misteriós membre de l’exèrcit espanyol, el Kraus, qui ha descobert les intencions d’en Miquel i que està disposat a fer-li-ho pagar amb la vida.

Com ja s’intueix, Pinyol barreja en aquest relat ingredients d’intriga, de novel·la negra i d’aventures per als joves que vulguin endinsar-se en la realitat que vivien alguns símils seus d’un segle enrere i, a la vegada, submergir-se en l’univers naval de l’època, que fa pensar en més d’una ocasió en el Titanic. Es tracta d’una lectura àgil, amb un estil molt directe que prioritza l’acció i que deixa en segon pla la psicologia dels personatges, molt estereotipats en el bé o en el mal i més aviat al servei de la història. El més clar és l’antagonista, qui aglutina tanta maldat que s’arriba a percebre com a sobrehumà i a la vegada pateix d’una incompetència per assolir el seu objectiu gairebé còmica. Contraposada, hi trobem la candidesa dels dos protagonistes, un noi i una noia de bon cor que aniran forjant una relació marcada pels esdeveniments ombrívols. S’han de permetre llicències a certes situacions que es repeteixen al llarg de la narració com a solució per fer avançar una trama tan previsible com desitjada, això sí, ben encaixada en el context històric i marítim i que navega a un elevat ritme de sis nusos de velocitat. El mar de les ombres és una lectura per endur-se a la platja o al creuer, ambientar-se amb la brisa marina i acabar el viatge d’una sola tongada. Juguen a favor seu unes quantes escenes memorables, la inclusió de referències místiques sobre l’Atlàntida i la visió que en té Verdaguer, així com les descripcions dels ports de Cadis o de les Canàries que l’Alba fa de manera ambigua segons si van dirigides al seu diari o a l’avi. En definitiva, el mar que Pinyol ens ofereix ens farà gaudir del viatge perquè tot i ser immens i ple d’entrebancs té un final, un destí amb recompensa que demostra que val la pena haver-lo creuat.

(Robert Puig Arissa. "Intrigues d’aigua salada", Núvol, el digital de cultura, 14 de juliol de 2016 - enllaç)

* * *

L’interès per la documentació sobre el tema es fa palès en un munt de detalls que van apareixent al llarg del relat, des de la descriptiva del port i de la gent que l’animava fins al funcionament intern d’aquells enginys, els vapors, que desafiaven la supervivència dels grans vaixells de vela. El Reina Maria Cristina, es fa fàcil d’imaginar.

A banda del fet que el relat està molt ben escrit destaca el gran dinamisme que té la història. No he pogut de deixar de llegir fins que l’he acabat. Per bé que està fraccionat en petits capítols, ve de gust sempre començar-ne un altre, i després un altre... En tot moment es manté el ritme i l’autor convida a no deixar-ne la lectura amb propostes ben col·locades per seduir al lector.


El mar de les ombres, tal com diu Joan Pinyol, és un cant a la vida. L’Alba i el Miquel encarnen respectivament la bondat i l’heroi, l’esperança i la força, la delicadesa i l’amor jove. Valors contraposats a la figura del Kraus que representa la negror instal·lada al cor. El final és genial, tot plegat enmig de la confusió de personatges i d’accions que es desenvolupen al voltant de l’assassí perseguit durant tota la història. Els taurons del final són la cirereta, el contrapès necessari per haver arrabassat tantes vides, la del Vicent Brunet, figura de la responsabilitat i de l’honestedat, com a més sentida per part del lector.


Les incorporacions puntuals de l’Atlàntida de Verdaguer estan molt ben trobades,... el context, evidentment, ideal, així com les llegendes i misteris que sembla que només passen al mar, es recorden des del mar i, en definitiva, són del mar.

(Franc Guinart -escriptor-. Ressenya escrita en ocasió de la publicació de la novel·la, 22 d’agost de 2016)