Aquesta obra és la tercera incursió de Joan Pinyol dins el món dels microcontes després de Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna (2001) i Micromèxics (2007). Com el títol indica, es presenta en forma de seixanta-tres dosis de narrativa brevíssima concentrades i amb tots els desitjos del món que el lector els assaboreixi mica a mica, sense ennuegar-se. Tal com indica David Serrano en el pròleg "Pinyol és un microcirurgià dels mots, de la llengua, amb la qual gaudeix buscant el mot adient o l'expressió ocurrent per inhabitual i és capaç de transformar la quotidianitat del nostre món en un univers nou, possible per no imaginat, i alhora màgic, proper al surrealisme". Seixanta-tres microcontes per on desfilen els protagonistes més inversemblants que cerquen trobar la lògica a un món sense lògica i, sobretot, commoure'ns intensament.