El meu estimat m'és un saquet de mirra,
que reposa entre els meus pits.

Tot és tan exactament bell
que el cel s'ha aturat, de cop i volta,
i el firmament ha quedat suspès,
temorós de trencar
la clara harmonia de l’aigua.

A la platja,
el mar s'estira damunt la sorra
i converteix l’escuma
en una blanca estrella ajaçada.

Tot és tan exactament bell
que el cel s'ha aturat, de cop i volta,
i només la mort pausada de les ones
ens ha semblat injustament humana.


(Del llibre Temps d’esbrotar, basat en el Càntic dels càntics)