Autors i Autores

Agustí Pons i Mir

Crònica al marge

Soc profundament individualista. Vull creure que un mínim de lliure albir existeix. Vivim condicionats per moltes coses: la classe social, la raça, el sexe, l’educació, la família... però crec que tenim la possibilitat de fer la nostra. I, per tot plegat, a mi en fascinen les biografies. Els homes i les dones són un invent fascinant i contradictori. Furgar i trobar el fil conductor d’una vida em sembla fantàstic. I, a sobre, ajuden a fer país.

Li proposo un joc... Defineixi de manera molt breu aquests personatges:

  • Nèstor Luján: Brillant, lúcid i generós.
  • Maria Aurèlia Capmany: una dona intel·ligent i exemplarment compromesa.
  • Salvador Espriu: un personatge volgudament difícil però que resulta enlluernador quan hi entres.
  • Jordi Pujol: la història el deixarà molt bé.
  • Pere Calders: menys innocent del que ell ens voldria fer creure.
  • Federica Montseny: una utopia que acaba en desastre.
  • Joan Triadú: la persistència de l’obstinat.

(Lluís Llort: "Agustí Pons: El periodisme comença on acaba la història". El Punt/Avui, 22 d’octubre del 2019.)

                                                                                              * * *

Catalunya és un país molt conservador...

Conservador d'esquerres!Perquè sovint els més conservadors són els progres. L'ensenyament ha estat dominat per l'esquerra i no s'ha fet mai autocrítica pel fracàs que ha representat.

Creus que és un país mesquí, poc agraït?

El nostre és un país petit, i sempre t'acabes trobant algú a l'ascensor.

Dius que els espanyols ens entendrien més si fóssim com els Amish.

El més difícil és comprendre la diferència d'algú que és igual que tu. Molta gent d'Espanya que veu com un exemple la lluita de Luther King veu bé que els Jordis siguin a la presó. No cal que siguin independentistes, però poden veure que és una injustícia que persones pacífiques vagin a la presó.

(Joan SafontAgustí Pons: 'Gràcies al periodisme he entès el món'”. El Nacional.cat, 25 d’octubre del 2019.)

                                                                                              * * *

Fóreu periodista en un moment en què la premsa escrita ocupava la capitalitat, una capitalitat que ha perdut.

Jo sóc un periodista del segle XX encara que també hagi exercit en part del segle XXI i he tingut la sort de formar-me i continuar la tradició del periodisme escrit. (...) Jo vinc del mon en què cinc agències dominaven informativament tot allò que passava i hem acabat amb el ciutadà col·lapsat per tanta informació. Ara la premsa escrita ha de seleccionar més i millor què publica, analitzar i oferir opinió. La informació arriba molt més immediatament per unes altres vies (...)

Sou un apassionat de la política internacional i la història, dos valors que ara no son capitals en el periodisme.

Els periodistes son com els motoristes, nosaltres som el nostre propis xassís. I abans que et fotin la puntada de peu si tens coneixements d’història, saps què passa al món i escrius bé, els ho poses més difícil. El periodisme comença allà on acaba la historia i un periodista és una persona que intenta entendre el mon cada mi i que vol explicar-lo de la manera més clara possible. Però com vols entendre el mon si no saps història?

(Sebastià Benassar: "Agustí Pons: Vull que hi hagi gent que escrigui en català sense ser catalanista". Vilaweb, 14 de novembre del  2019.)

                                                                                              * * *

En aquesta crònica marginal, a vegades disgressivament desmanegada, una de les vivències que li permeten bastir el seu discurs precisament és un acte de presentació de Temps indòcilscelebrat a l’Associació Col·legial d’escriptors. Al moment del col·loqui, l’enyorat Giménez Frontín li va preguntar quan havia caigut del cavall. No calien massa explicacions. “Del cavall dels mites de l’esquerra, vam entendre que volia dir”. I la resposta concreta és que ell no predicaria cap idea que no estigués en disposició de dur personalment a la pràctica. És aquesta filosofia de vida, diguem-ne realista i que ha volgut substanciar a través de la seva participació en la vida cultural del país, la que li permet seguir impugnant el relat de la seva generació, que veu caracteritzada per la impostura, però aquí també pel tòxic de la moral sòrdidament nacionalcatòlica que va conformar la seva consciència.

(Jordi Amat: "Aprenentatge vital". La Vanguardia, 30 de novembre del  2019.)

                                                                                              * * *

La prosa literària és sense fugues líriques, contundent en les opinions sobre els clans literaris o la presumpta superioritat moral de determinades esquerres, la hipocresia de la protecció de dades...: desmitificadora d’intocables Jorge Semprún a Buchenwald...; implacable en la descripció d’aspectes poc coneguts de la història recent, com el capítol dedicat al “catalanisme pobre”; revoltada contra la intrusió persistent i inaturable de l’Estat i els seus aparells en la vida de les persones. La desfilada de personatges de tota mena (...) Jordi Pujol, Max Cahner, Joaquim Molas, Mercè Rodoreda,  Marcel·lí Massana, Pierre Vilar,  José Luís Giménez Frontín, Quima Jaume, Joan Guitart,  Josep Benet, Miquel Porter, Josep Pedreira, Miquel Arimany, Josep Maria de Casacuberta— és mostra i testimoni del que ha estat el país els darrers cinquanta anys”.

(Vinyet Panyella: "Autobiografia d’un desclassat". Quadern de Terramar, 5 de desembre del 2019.)

                                                                                              * * *

Igual com ja havia fet a Temps indòcils (Angle Editorial, 2007), amb Crònica al marge Pons torna a barrejar la reconstrucció de la historia personal amb l’exploració del context històric, cultural i polític que li ha tocat viure. El resultat és un llibre escrit amb claredat i precisió, amb sentit del ritme i una indissimulada –i molt d’agrair—propensió a l’amenitat, un llibre en el qual els passatges de reflexió assagística conviuen amb les declaracions autodefinidores de l’autor –sobre les seves conviccions liberals, el seu ateisme, la seva visió del periodisme, sobre el que ha de tenir una bona biografia—i amb l’empenta i la fluïdesa narratives pròpies de les cròniques més ponderades i vívides”. (...) Intel·ligents i ben escrites, tot i que també punt descompassades –el tram final queda massa poc memorialístic—, aquestes memòries personals i col·lectives d’Agustí Pons són interessants i valuoses.

(Pere Antoni Pons: "La memòria personal és col·lectiva, i viceversa". Ara, 28 de desembre del 2019.)

* * *

—Què ha significat per vostè el periodisme?

—El periodisme m’ha permès formar-me una visió del món pròpia. Entenc la vida a través del que he llegit i de les persones amb qui he parlat.  Sobretot, m’han influït les entrevistes que he fet al llarg de la meva carrera com a periodista.  I és que el periodisme té un tresor i aquest és, precisament, l’entrevista. Tenir l’oportunitat de parlar amb una persona interessant que et resumeix en una hora el que ha estat estudiant anys i panys no té preu. És una gran sort.

(Joan Tardà Fernández: "Els periodistes som el nostre propi xassis". Núvol, 21 de novembre del 2019.)

* * *

La seva obra té concomitàncies  amb la que va desenvolupar Stefan Zweig, amb qui Pons se sent proper. És un dels qui més cita. En el camp de la biografia, Zweig situats el seus biografiats en “moments estel·lars de la història” i l’autobiografia en el mon d’ahir. Ambdós mostren un interès comú per la Primera Guerra Mundial i les conseqüències de tota mena que se’n van derivar. Per això, amb motiu del centenari de la gran Guerra, Pons publicà 1914-2014. Per entendre l’Europa del segle XX (2014) i Zuric, 1917: Lenin, Joyce, Tzara (2017).

(Frederic Ribas: "Quan l’espectador surt de la penombra". Serra d’Or, febrer 2020.)