A Heliòpolis, ciutat de la llum, els capvespres solen durar tres hores i de vegades es perllonguen durant la nit. Hom diria que els sols, ponent-se, dubten abans d’introduir-se per la ranura del mar. És aleshores que el juke-box esclata en mil fragments de melodia infinita. El moment culminant arriba amb el raig verd. Melilla esdevé un desgavell de passions. El clapoteig de les barques estableix en solitari la cadència de les sensualitats de capaltard. Que hom em cregui —a la fi, jo— quan afirmo sense espavents de cap mena que aleshores sento una llum que puja a través de mi per la base del crani eixint pel cau dels ulls. El text sesòstric conté sens dubte la clau d’aquest fenomen (el text sesòstric és aquest text) —i també sé que això s’esdevé solament en aquesta banda de la costa. Quan Zaratustra diu: “Tot jo sóc llum! ah, si jo fos nit! Però això constitueix la meva solitud, estar envoltat de llum...” les raons no manquen per a creure’l sotmès a les servituds del dia, però d’altres indicis demostren que l’hora baixa conté els instants d’enaltiment de l’home solitari. Ibsen creu que aquest és el moment que fa l’home fort enmig dels febles. Que tot això sigui considerat amb deteniment.

Planeta Miret (1981), p. 20

***

Escrit en un llibre abandonat en viatge

Vinc de la banda de Beja.
Vaig cap al mig de Lisboa.
No porto res i res no trobaré.
Tinc el cansament anticipat d’allò que no trobaré, 
i la saudade que sento no és ni en el passat ni en l’avenir.
Deixo escrit en aquest llibre la imatge del meu designi mort:
Vaig ser, com herba, i ningú no em va arrencar.

Poemes d’Álvaro de Campos (2002), de Fernando Pessoa, p. 231. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja 

***

D’ençà del 1976, amb els quadres de grans espais puntuats per la figura d’un infant, en una exposició que el va donar a conèixer a París, o potser ja des d’abans, Taulé ha projectat en tota la seva obra la dramatizació de l’espai. Horitzons, sales, passadissos, llindars assolien una preeminència que els convertia en instruments dramàtics, en formes teatralitzades d’un diàleg enigmàtic amb determinats objectes que hi eren disposats, amb algun personatge escadusser. En la majoria dels casos, el lloc esdevenia en realitat el personatge central. I l’objecte, la persona, constituïen una mena de presència platònica, un artefacte retòric que endinsava l’espectador en la llei dimensional de l’espai. Segons les èpoques, d’ençà d’aquell 1976 en què, amb el poeta Petr Kral com a mitjancer, ens vam començar a tractar, el discurs pictòric de Taulé ha trobat variants molt precises, des de les coves fins a les geometries que obeïen ostensiblement, desficiosament, una llei numèrica. De la complexitat de períodes precisos de recerques, sovint viscuts amb angoixa, ha passat al despullament dels grans espais intactes.

Antoni Taulé. L’imperi del buit (2002), p. 3

***

No és pas la meva intenció de relatar, al marge de la narració que ara emprenc, episodis que no siguin els més assenyalats de la meva vida tal com puc concebre-la fora del seu pla orgànic, ja sigui en la mesura que és lliurada als atzars, tant al més petit com al més gran, o en la mesura que, guitant contra la idea comuna que jo me’n faig, m’introdueix en un món com prohibit, el món de les associacions sobtades, de les coincidències petrificants, dels reflexos que fan ressaltar qualsevol altra manifestació de la ment, dels acords executats simultàniament, com al piano, dels llampecs que ens permetrien de veure, però veure de debò, si no fossin encara més ràpids que els altres.

Nadja (2018), d’André Breton, p. 34-35. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja