Per a ell la traducció s’assimila al teatre negre de Praga: “El traductor el veus i no el veus; es fon amb el fons”. Li demano quin grau de fidelitat ha de tenir el traductor respecte allò que tradueix: “La fidelitat és una metàfora religiosa que no convé en aquests termes; és un concepte que ve de la traducció de la Bíblia, del fet de tenir fe en un llibre”. No li molesta veure en una traducció la mà del traductor perquè considera que: “Creem una obra derivada; a partir d’un text, en fem un altre, i el fem passar com si fos original, però hi ha molta manipulació. La llengua original té unes marques que han de desaparèixer i adoptar les de la nova llengua, en el procés”.

Compara les obres literàries amb les màquines: “Cal analitzar com està fet un text, analitzar-ne els mecanismes, per intentar construir una nova màquina que funcioni d’una manera semblant a l’original”. Per a ell, una bona màquina, parlant en termes narratius, és aquella que produeix sentit, però no necessàriament ha d’estar creada amb la voluntat de comunicar ni de ser entesa.

Estel Solé. «Joaquim Sala-Sanahuja: “Els traductors els veus i no els veus; es fonen amb el fons”», Ara (12 d’agost del 2018). En línia.
 

***
 

—El fet viure-hi [a França] tant de temps t’haurà permès comparar força el sistema educatiu i cultural i francès amb el català...

—Jo justament vaig estar a la Universitat de Vincennes, que havia sorgit a partir del Maig del 68, per tant, una universitat molt oberta i que no seguia cap model tradicional, però on sí que hi havia els grans pensadors del moment.

Aquí, en una primera fase, també hi havia aquest ambient obert i en molts aspectes interdisciplinari, és a dir, que es tocaven moltes tecles al mateix temps. Tot això, es va anar acabant amb l’estandardització dels estudis i sobretot dels estudis humanístics, que s’han anat equiparant als models científics.

És una estandardització de la creació intel·lectual que ja es comença a notar que porta pel mal camí... Ara per la teva carrera has de fer les teves assignatures per força. En canvi, a França cadascú es programa la seva carrera com vol i pots fins i tot canviar d’universitat. Això aquí és gairebé impossible. És un model que no lliga amb el món humanístic, un espai molt obert on interessa tot.

Jo el que veig és que l’ensenyament en altres països és incomparablement millor. No dic que els mestres siguin dolents, sinó que no hi ha prou recursos o els programes no estan prou ben planificats. Hi ha poca exigència. Hem sortir de l’antic sistema i no n’hem trobat un de prou eficient. Fa molts anys que s’hauria d’haver qüestionat l’educació. Es parla molt de la llengua, però és una qüestió de l’escola en global.

Per això jo penso que aquí malauradament la gent és molt autodidacte. Tenim poca formació. Has d’aprendre com pots i anar suplint. Nosaltres havíem seguit un ensenyament rígid encara del segle XIX, en què s’aprenien les coses de memòria.

Sí que hi ha unes disciplines bàsiques en cada àmbit, però sobretot en les humanitats cal tenir una perspectiva molt àmplia. Et pots focalitzar en el que més interessi, però cal saber què tens al voltant. A França vam tenir una formació on s’hi barrejava de tot i, a més, no ens ensenyaven una cosa, sinó que la fèiem. D’aquelles classes després en sortien escriptors de llibres i articles que es publicaven.

—Creus que d’entre els teus estudiants de traducció hi ha futurs escriptors?

—Sí, és clar. D’escriure se n’aprèn i un bon camp d’aprenentatge és la traducció. Agafes un autor que et sembla bo i et fixes en com ho fa. Aleshores t’imagines com ho podries fer tu. No naixem ensenyats. Naixem amb unes inquietuds, però després s’ha d’aprendre, traduint i també llegint.

Aina Sanllehí Galera. «Joaquim Sala Sanahuja: “En les humanitats cal tenir una perspectiva molt àmplia”», Bellaterra Diari (28 d’abril del 2022). En línia.