Autors i Autores

Joan Solà i Cortassa
1940-2010

Entrevistes

Sembla una enorme paradoxa que després de gairebé vint-i-cinc anys d'autonomia, d'ensenyament en català a les escoles, de mitjans de comunicació en la nostra llengua, s'estigui dient que estem pitjor que mai. Comparteix aquesta sensació de desànim?

–Això del desànim o pessimisme és un aspecte que jo el deixo al marge. Parlar d'optimisme o de pessimisme és una manera com una altra de no voler escoltar el veí. Jo el que faig és parlar, honestament, del que intento conèixer. I em crec el que escric. Aleshores, i pel que fa a aquesta paradoxa, cal dir que, per començar, no és ara que ho diem. Hi ha hagut periòdicament veus molt lúcides i molt radicals en aquest sentit, des dels anys setanta ençà. El manifest d'Els Marges es va publicar el 1979, justament en els anys de la transició, veient que la cosa ja anava per mal camí.

Els sociolingüistes i els especialistes en aquest terreny han dit, des de fa molts anys i d'una manera meridianament clara, que les llengües petites necessiten un poder estatal al darrere, perquè si no la vida moderna se les empassa. Ara bé, els nostres polítics, això no s'ho van creure. O no ho van voler afrontar. Ja sé que no és fàcil, capgirar una situació que estava molt degradada. I aleshores ens van enganyar a tots, i es van enganyar a si mateixos. Probablement amb una certa dosi de bona fe, pensant-se que aquesta política de bonhomia, de respecte, ens portaria a algun lloc. I ens ha portat a ser cada vegada més un poble subordinat.

Recuperar una llengua no és cap broma; sobretot en aquells anys que hi havia una immigració enorme. Per tant, es van equivocar d'arrel en el plantejament. No pots aixecar un país si no plantes cara a la situació. I això vol dir que la llengua catalana ha de ser necessària i útil a la societat. Si no aconsegueixes això, la resta se'n va a l'aigua. I és el que ha passat. Després de la primera llei de normalització lingüística, el sociolingüista Lluís Vicent Aracil ho va dir ben clar; va venir a dir que una llei que no té sancions és una burla. I efectivament ha sigut una burla.

De manera que aquesta paradoxa no és tal paradoxa. És una cosa que, vista ara en perspectiva, és evident que havia de ser així. Si vols, també ho pots plantejar d'una altra manera: pertanyem a un Estat que no és el nostre Estat sinó tot el contrari: ens va feroçment i secularment en contra. Una de les preocupacions fonamentals de l'Estat durant tres segles ha sigut esborrar els pobles perifèrics. Per tant, si en aquella època haguéssim volgut anar més lluny, potser no hauríem pogut. Però també és cert que en el moment de la transició hi havia una certa possibilitat d'anar més lluny i nosaltres hauríem pogut posar les bases d'un país molt més exigent, per no recular. I hem reculat.

La Constitució estableix una desigualtat, quan diu que hi ha el deure a conèixer la llengua castellana i el dret a conèixer les altres llengües espanyoles, que ni tan sols s'atreveix a anomenar. Davant d'això —i cito una frase de Lluís Jou, fins fa poc director general de política lingüística—, la política de la Generalitat ha estat orientada a «la promoció de la llengua pròpia, que està en una situació de desavantatge provocada per raons històriques ben conegudes i per raons de pes demogràfic inqüestionable». És a dir, es parla de promoció, i no pas d'igualtat de drets lingüístics.

–Tornem a ser allà mateix. Si vols entrar en una època moderna de drets humans, no pots acceptar una Constitució d'aquest tipus: totes les llengües són iguals. I aquest és el gravíssim error, pel qual no hauríem hagut de passar.

De tota manera, vostè té la sensació que la societat catalana percep les llengües com a iguals? No creu que hi ha una assumpció bastant arrelada entre els mateixos catalans que el català és una llengua de segona?

–Això és exacte, però jo no em deixo impressionar massa per això. Les llengües, en el 99% de les persones, no són un problema com a tals. El problema és la salut, l'educació dels fills, o arribar a final de mes, però la llengua, afortunadament, no ho és. La llengua és un mitjà de comunicació, no és una finalitat en ella mateixa —excepte per als qui ens hi dediquem professionalment. Llavors els polítics et diuen que la societat no té cap interès en aquesta qüestió. És clar que no: ets tu com a dirigent que t'has de plantejar seriosament si vols o no vols que aquesta cultura perduri. Si creus en aquesta cultura, l'has de defensar d'una manera eficaç, però no cal que miris la societat: la societat no la defensarà, perquè està massa acostumada a patir per la llengua, i a canviar de llengua. Tota la maquinària estatal, encaminada durant tres segles a esborrar aquesta llengua, és evident que ha fet forat en la ment i en els sentiments de la gent. Per tant, els dirigents socials, intel·lectuals i polítics no es poden emparar en això, perquè és un fals argument. Si anessis a mirar, llavors ja no caldria protegir res: deixem que ens envaeixi la cultura americana! Però els altres bé que la defensen, la seva llengua. Els altres la poden protegir, però tu no, perquè llavors passes per fanàtic.

[...]

Hi ha una coincidència plena en el fet que hi ha una distorsió entre el grau de coneixement del català i la realitat del seu ús social. L'ús habitual del català, sobretot entre la població jove, no creix, sinó que és fins i tot inferior a fa uns anys. Què ho fa, que no hàgim estat capaços d'invertir aquesta tendència?

–Hi ha un primer motiu, que ara és un doble motiu: la immigració. Primer va haver-hi la immigració espanyola, però ara hi ha l'altra immigració, que segons com, per a molts de nosaltres que estem acostumats a aquest fals respecte que dèiem, encara és pitjor: encara ens sap més greu parlar català a una persona de fora... El primer problema és aquest, la immigració. I aleshores hi ha un altre problema, que és etern, conflictiu, diabòlic: i és que el nostre Estat no és nostre; és un Estat contra nosaltres. El gran problema d'aquest país és l'Estat, l'Estat que no és de tots.

[...]

Vostè s'ha preocupat per la situació d'altres llengües al món, i per les polítiques lingüístiques aplicades en contextos poc o molt semblants al nostre. Què se'n pot aprendre, d'aquests exemples?

–La primera cosa que tothom diu és que probablement no hi ha mai dos casos iguals. Per tant, no podràs trobar mai el motlle exacte que et vagi bé. El que has de fer és observar molt. Al Canadà ha costat molt que el francès no reculés, al costat d'una llengua tan forta com és l'anglès. I a Suècia, sense un Estat no se n'haurien sortit. A Bèlgica, els flamencs, quan van aixecar el cap, han estat ferms en la defensa de la seva llengua. I a Suïssa, tenen un criteri territorial: si vius a la zona alemanya, la llengua de l'escola és l'alemany. Les llengües que sobreviuen tenen al darrere un Estat. Perquè té més poder una llei que 20 anys de feina de mestres i editors: ho veiem al País Valencià, on s'imposa la llei de la força bruta, la llei de la barbàrie.

A vegades sembla que els polítics, per damunt de tot, vulguin evitar el conflicte, més que no contribuir a resoldre'l.

–Han volgut evitar el conflicte, i amb això han fet que el conflicte sigui unilateral: que nosaltres siguem l'ase dels cops. Això és la igualtat? Convivència a canvi de renunciar a la nostra llengua, a la nostra manera de ser? No ens vulguem enganyar més: de conflicte, n'hi ha. I de quina manera!

(Josep M. Muñoz. "Entrevista a Joan Solà", L'Avenç, núm. 281, 2003, p. 20-24)


* * *

  • Entrevista d'Emili Manzano a Joan Solà en el programa L'hora del lector, 3 de juny de 2009. Veure-la.

  • Entrevista de Laura Borràs per a la revista Òmnium Cultural, 1 de setembre de 2009. Veure-la.