"Barcelona, 28 de desembre de 2001

Estimada Anna Politkovskaia,

Sempre recordaré la teva dignitat vermella, la teva soledat incandescent. Asseguda al bar, escoltant-te, finalment podia reposar en tu la meva mirada. Era fa a penes un mes, i al carrer plovia amb aquell plugim de Londres tan insistent, que tot ho amara sense fer fressa. Recordo bé la noia que em traduïa les teves paraules del rus a l'anglès: era de Bielorússia, es deia Anna com tu, i a mesura que anava avançant la conversa semblava que es feia més i més petita, que volgués desaparèixer, com faria un àngel traductor, fins que desaparegué del tot.

Fins al final de l'entrevista, quan em preguntares per què estava interessat en Txetxènia, no et vaig explicar que l'últim semestre de l'any passat vaig fer un curs a la universitat d'un parell d'hores per setmana, i que vaig demanar als alumnes que paressin l'orella al silenci imposat a Txetxènia. Un silenci insistent, com aquella pluja de Londres, incessant, de tan quotidià gairebé transparent, invisible. Setmana rere setmana, els estudiants que seien a classe van anar constatant l'absència de notícies sobre els crims de Txetxènia als nostres diaris. Jo els duia alguns retalls breus de la premsa estrangera: la notícia que el Consell d'Europa havia aixecat les sancions que implicaven una mínima vigilància envers l'acció de l'exèrcit rus, un article del president de la Federació Internacional de Drets Humans que denunciava la complicitat europea en el crim…

De l'altra banda de la muralla dels mitjans de comunicació, amb aquells estudiants, maldàvem per escoltar-te, Anna. Per això em va colpir tant la teva presència vermella, al bar de Londres. Perquè et poguéssim escoltar havies hagut d'exiliar-te. És una de les noves lleis de la fiscalia: els silencia s'atreuen, a banda i banda de la muralla de la comunicació, fins que acaben ajuntant-se. En efecte: la traducció a l'anglès del llibre que recull els teus tres anys de reportatges era damunt la taula.

'Només tinc un llibre publicat', va ser el primer que em vas dir, 'però sóc una escriptora especial, perquè la majoria dels personatges del meu llibre ja són morts. Això fa la meva vida atípica, perquè he considerat que havia de ser-los fidel i intentar que la comunitat internacional aturés aquesta guerra'. Òbviament, el fet que siguis russa i que en els teus reportatges denunciïs l'exèrcit rus, però també l'ús de la tortura i del segrest pels guerrillers txetxens hauria de fer que la teva veu fos especialment escoltada. 'Jo no haig de prendre partit, perquè el meu principi és recollir fets i informar del que fan les dues bandes als civils. No he estat mai corresponsal de guerra. La primera vegada que vaig anar a Txetxènia, l'octubre del 1999, era per a un reportatge sobre els efectes de la guerra en els civils. El que més em va sobtar llavors va ser que jo no veia per cap banda una lluita contra el terrorisme, sinó massacres, i en canvi cap periodista no cobria aquesta guerra. No tan sols la situació a Txetxènia és complicada, sinó que tot Rússia ignora què hi passa de veritat.'

Et vaig preguntar per Victor Popkov, que era corresponsal a Txetxènia. El vaig conèixer fa un any, en un congrés, i vaig publicar una foto seva sostenint un cartró amb un breu text: 'La nostra esperança en un futur millor només pot fonamentar-se en l'amarg sofriment dels pobles, el dolor passat i present. Que Déu ens ajudi a sentir aquest dolor'. Em vas dir que a Popkov li van tirar un tret per l'esquena mentre feia la seva feina de periodista a Txetxènia i que morí poques setmanes després en un hospital de Moscou, deixant del tot desamparats la dona i quatre fills."

(Fragment d' "Infants txetxens cauen amunt", dins L'arca de Babel)