Tot seguint un símil esportiu proper a l'autor, sempre he vist Ferran Torrent com una mena de boxejador molt hàbil. Amb nervi, sap colpejar constantment amb la paraula el seu enemic: els convencionalismes de la societat i les seves altes dosis d'hipocresia. I ho fa, en termes de boxa, bellugant molt bé les cames, és a dir, amb una gran eficàcia narrativa. Això ha comportat que, si bé Joan F. Mira representa en les lletres valencianes actuals el treball literari des d'un posicionament culte, amb especial atenció a grans figures literàries i històriques, Torrent completa l'altre extrem del panorama amb una magnífica tasca dins l'anomenada literatura de gènere. Em refereixo a la novel·la negra, de la qual aprofita molt bé allò que, des de la meva perspectiva, en constitueix la clau de volta: el fatalisme com a força que arrossega irremissiblement els protagonistes tot enfrontant-los al seu destí. Ara bé, Torrent pren aquesta base per anar més enllà, bé mitjançant la composició d'un fris irònic i, a voltes, sarcàstic, del present de la societat valenciana, bé per mitjà de l'emotiva expressió sentimental d'uns protagonistes –bàsicament homes– que mostren l'arrelament de l'autor al seu poble.

(Vicenç Llorca. "Tria personal", Serra d'Or, núm. 542, febrer del 2005)

* * *

La figura de Ferran Torrent és ací de referència obligada. Ara més, després del seu quasi-Planeta, que alguns es diverteixen a jutjar des de categories –les traïcions o fidelitats a no sé quines essències– que més aviat semblen caricatures. Però no oblidem que la narrativa de Torrent fa temps que va somoure el panorama literari. Acostumats a no tenir més que un grapat de lectors, una bona part dels escriptors valencians s'arreceraven en la reivindicació d'una concepció del creador i de la literatura, encertada i saludable, que no ha de sotmetre's a les lleis del mercat. Però, de vegades no massa conscientment, feren d'això l'argument més poderós a favor de la baixa qualitat de tot aquell producte literari que triomfava en aquest mercat. I, és clar, s'equivocaven: vendre més o menys llibres, per a la concepció de la literatura que encertadament defensaven, no és criteri per decidir qualitats. Diré més: una ullada a la producció narrativa valenciana dels darrers anys mostra que el model Torrent ha provocat una desviació –que es constata també en escriptors concrets i no només en general– dels plantejaments estètics en el sentit d'atendre amb més cura les característiques del mercat literari. La llàstima és que aquesta mena de síndrome Torrent ha agredit també alguns comentaristes de l'actualitat que s'entretenen a menysprear tot el que no s'escriga amb l'objectiu d'accedir als quasi-Planetes. 

Entre nosaltres, Torrent ha estat, i és, un luxe. Pel que ha escrit, òbviament. Traslladar els interessos narratius des de passats més o menys gloriosos o exemplificadors fins a l'actualitat rigorosa bé mereix un reconeixement que alguns sistemàticament li neguen. Trobar l'instrument, lingüístic i narratiu, perquè el model siga creïble no és cosa de quatre vesprades ni de llums naturals feliçment heretades. Però també és un luxe perquè la síndrome que ha generat ha redibuixat el nostre mapa literari, i per a bé de tots. Ara només falta que tot quede al seu lloc. Vull dir que el mapa no és monocolor. Tampoc no ho és el cel de la literatura, a pesar que alguns vulguen fer-nos creure que és un escenari glamurós, cobert de bitllets de banc.

(Vicent Alonso. "La síndrome Torrent", Avui, 30 d'octubre del 2004)

* * *

Col·laborador habitual de tertúlies radiofòniques, Torrent és un tipus simpàtic, xerraire amb molta gràcia i que sap amb seguretat què vol i per on vol tirar. Jo diria que es planteja el fet literari amb tota normalitat i que el presenta als possibles consumidors amb el savoir faire propi d'aquells pocs que saben connectar amb el públic per oferir-los, justament, allò que els manca. En aquest sentit, penso que no anem errats si diem que, pel que fa a novel·la de gènere –en l'àmbit de la negra, o del thriller– es pot parlar d'un abans i un després de Ferran Torrent, aquest personatge extremadament vitalista que confereix als seus personatges, malgrat que siguin perdedors a cops, una passió extraordinària de viure.

(Marta Nadal. "El triomf de la novel·la negra", Punt de Lectura. Institució de les Lletres Catalanes, 1998)

* * *

Torrent és un escriptor professional, conscient de les dificultats culturals i lingüístiques del seu país, de la anormalitat que representa per als valencians l'eterna discussió sobre les senyes d'identitat, el nom de la llengua i la pertinença cultural. Per això, quan al 1984 apareix a les llibreries No emprenyeu el comissari, no es tracta d'una novel·la de lladres i serenos més, sinó de la culminació del procés de normalització literària que l'enyorat Joan Fuster reclamava per al País Valencià i que anava dels poemes de Vicent Andrés Estellés a l'assaig de Joan Francesc Mira, passant pel teatre dels germans Sirera i per la narrativa solitària i poc coneguda d'Enric Valor, la literatura del jo de Josep Piera o la novel·lística experimental de Josep Lluís Seguí.

Aquesta és la gran aportació de Torrent: la normalització d'escriure novel·la –i novel·la de gènere– des del País Valencià per a tots els Països Catalans. I, és clar, la torna de l'èxit que l'ha convertit en un dels escriptors més llegits. I encara una altra aportació transcendent: tot això sense renunciar al registre lingüístic propi, amb les variants valencianes que fan dels seus textos un retrat de primera mà dels usos reals del parlar de l'Horta i de la ciutat de València.

(Jaume Fuster. "No pengis els guants, Torrent!", Escriptor del mes. Institució de les Lletres Catalanes, abril del 1996)