–Es pot escriure novel·la negra d'esquena a la realitat?
–És difícil. La novel·la negra és un gènere molt complicat perquè està molt codificat. Crec que vaig reinventar el gènere en català, però ara he passat a un altre tipus d'estructura.

—Quina?
—Abans posava molt d'èmfasi en l'argument. Ara també m'interessa, però he treballat més els personatges i la seva psicologia, així com la mirada sobre la ciutat. També hi ha un joc entre passat i present.

—Què hi ha a la seva obra d'inspiració dels grans mestres de la novel·la negra com Chandler, McCoy o Le Carré?
—Les que més note són les del cinema. Sempre dic que el cinema m'agrada més que la literatura. Si ací hi hagués una indústria com Hollywood, jo segurament m'hi dedicaria completament. No descarte algun dia.

[...]

—Les dones deixaran de ser alguna vegada personatges secundaris a les seves novel·les?
—En aquesta novel·la tenen més paper, però és cert que són els homes els protagonistes. Però és que si una dona fa una novel·la sobre dones és feminista i està ben vist, però si jo explique una història sobre homes sóc un masclista.

(Ester Pinter. "Amb Cambres d'acer inoxidable, l'autor recupera el detectiu Butxana", Avui, 14 de setembre del 2000)

* * *

—Amb Judici final es tancava la trilogia sobre València, però ara amb Només socis sembla que l'hagi volgut continuar.
—No, només agafe un fil, l'extorsió de l'exdetectiu Butxana a l'empresari i alcalde frustrat Juan Lloris. La meua intenció era fer una novel·la d'humor, un divertiment per llegir-lo d'una tirada. Molts personatges, molts diàlegs, moltes situacions. He de confessar que m'ha costat més que la teòricament més complexa Societat limitada, segurament perquè la tenia menys preparada. Fins a la pàgina 80 o 90 no tenia trama, m'estava entretenint en el poble de Gilet fent una novel·la costumista i quan l'argument arriba avança com un coet. Sóc bastant masoquista a l'hora d'escriure. No planifique. Necessite lluitar contra la novel·la, contra els personatges i això crea una tensió que després rep el lector.

—El títol ja és tota una invitació-homenatge als diferents personatges de les seves novel·les, que ara apareixen plegats, així com als seus lectors fidels.
—No havia pensat en els lectors, tal vegada amb el subconscient. Jo pensava en els dos socis, en Butxana i l'escriptor Ferran Torres de Gràcies per la propina, que és qui el posa a ell en la trama, malgrat que la gent pot pensar que el soci de l'exdetectiu és l'excomissari Tordera. En origen, a la meitat de la novel·la hi havia una conversa de vint fulls entre l'escriptor i Butxana en la qual aquest sabia que era un titella en les mans del novel·lista, però la vaig eliminar perquè em semblava que el lector perdria aleshores ja tot l'interès.

—Era una assignatura pendent això d'enfrontar el seu personatge més autobiogràfic, l'escriptor Ferran Torres, amb l'alter ego seu, el veterà Butxana?
—No, simplement era un joc. Bé, Zorba el Griego és una obra que m'agrada molt. Eixe enfrontament entre el vividor i el poeta, entre la vida i la literatura. Això sempre m'ha interessat molt i a la novel·la es dóna entre el vitalista Butxana i l'escriptor observador. He d'admetre que això està en mi, està el Torrent vitalista i el Torrent que menys coneix la gent, el que es tanca, el que llegeix. I això em provoca moltes contradiccions.

—¿El fet que Ferran Torres es quedi sense idees i inventi conspiracions internacionals té paral·lelismes amb la realitat? ¿Ferran Torrent ja ha exprimit tot el que podia donar de si València com a protagonista i per això ara recorre a protagonistes externs?
—No, no és això: una ciutat com València no s'esgota mai. Simplement és que em venia de gust canviar de registre, fer una novel·la trepidant. Mai és divertit fer una novel·la perquè et porta l'angoixa de si l'acabaràs, de què passarà, però sempre és més divertit si canvies de registre.

—I torna de ple al Mossad, als anomenats Venjadors, a la causa jueva que ja deixava entreveure a Judici final.
—Sempre he tingut ganes de fer una novel·la d'espionatge, sóc un fan d'autors com John Le Carré, però per a un tipus de Sedaví com jo és molt complicat. Le Carré té diners per traslladar-se allà on faça falta, prestigi i fonts per assabentar-se del que vulgui. Per això Només socis no acaba de ser una novel·la d'espionatge, tampoc és una paròdia de l'espionatge. I trie el Mossad perquè de tots els serveis d'espionatge és el que més conec, del que més he llegit. També em va sobtar la història de la Brigada Jueva, que és real, la història dels Venjadors, els combatents jueus que decideixen formar un comitè per carregar-se nazis. Jo pose molta collita pròpia al llibre.

—Butxana passa al llarg de la novel·la de ser un detectiu jubilat a qui li va la marxa a semblar en un moment donat un agent 007 amb la xica Bond que li acaba tocant la fibra.
—Butxana James Bond...? No. El que jo pretenia era un enfrontament de mentalitats. La dona compromesa amb una causa i espia del Mossad i el Butxana sense ideologia que l'únic que vol és una illa per a ell i posar-hi un casino. Eixe joc de mentalitats té un problema, que pot arribar a un punt de lirisme que a mi no m'agrada. Ell, més que estar enamorat d'ella, l'admira. I és que, per a mi, un ídol és aquell que fa tot el que tu no ets capaç de fer. Butxana pren partit però no deixa de ser qui és, acaba trampejant altre cop. M'agraden els personatges fracassats però que viuen.

(Ester Pinter. "Dubte que acabe la vida com a autor en català", Avui, 13 de febrer del 2008)