la ciutat és una monotonia de fulles seques i vehicles de luxe recent que circulen aliens i cofois per la vora de la fam, gestionant-la, alimentant-la, un formigueig de soldats transvestits en agents de la reconstrucció d’uns àmbits que ningú sinó ells s’ha esforçat a destruir, una confusió de gests i de planys i d’enyors i de cues, una atmosfera d’aire espés i brut, brut de pols i de silencis, una melodia viciada de tristor pels rumors de sang que brollen dels enderrocs que converteixen en atzucacs els carrers i les vides, dels clots immensos que, com una signatura depravada i funesta, han esbandit els acòlits de les mosques per certificar la seua persistència irrevocablement destructora, per les olors impregnats de rovell i desencís, per l’eco de l’esclafit de les bombes que encara reverbera en les ferralles i les teules esqueixades, en la veu trista dels infants,

(Fragment de Crònica de la devastació, 2003)

* * *
 

Tadeusz va decidir d’acomodar-se a un dels seients de darrere. A algun dels passatgers se li n’havia anat la mà amb la colònia, potser a una dona grassa i repintada, potser a una altra de més prima i amb els cabells esbullats, seien una al costat de l’altra, així que no era fàcil precisar-ho, fóra qui fóra havia saturat l’habitacle d’una sentor dolça i marejant que recordava més un ambientador barat que no un perfum. A Tadeusz va espantar-lo la idea de conviure més de tres mil quilòmetres amb aquella aroma penetrant. Pobre ingenu, no imaginava que, de totes les que arribaria a percebre el seu olfacte al llarg del viatge, aquella no seria ni de lluny la més ofensiva. Si no ho han fet mai, pensen un instant què suposa viatjar tres dies seguits en un autobús com aquell, de moment hem comptat vint-i-set persones, més Nico i el xofer, vint-i-nou, però algú ha comentat que a Pitesti s’hi afegirà més gent, la capacitat total de l’autocar és de cinquanta-cinc places, no caldrà omplir-lo per a saturar l’ambient d’olors. De quina mena? De menjars diversos, d’entrada, que cap dels passatgers no té la butxaca per a fer dispendis inútils, ja han invertit prou diners a finançar-se el viatge, així que hem de comptar que tothom s’embarcarà ben fornit de carmanyoles amb les provisions necessàries, cadascuna, no cal dir-ho, amb l’aroma corresponent. No han de mancar guisats de carns diverses amb les espècies pertinents, embotits de diferent mena, a més de fruita i de dolços per alegrar l’esperit, de begudes variades –cerveses, aiguardents, termos de café–, olors bastant agradables, en condicions normals, fins i tot estimulants, algunes d’elles, però que, confinades totes juntes en un espai tan minúscul, potser acaben per tornar carregós l’ambient. Això si a ningú no se li acut d’encetar un formatge curat, posem per cas, en un recinte clos com aquell això serà equivalent a llançar una bomba fètida, ja els avance que no n’han de faltar temptatives. Si encara només hem deixat fugir quatre sentors gastronòmiques i ja notem l’atmosfera espesseïda, què passarà quan considerem també les corporals? De primeres la de la roba, després de tantes hores l’hem de suposar penetrada dels humors del cos: potser els més previsors intentaran mudar-se en alguna de les parades, però ja poden pensar que no seran tots, ni tan sols la majoria. I hi ha, a més, la suor inevitable, que els quatre-cents euros no donen dret a dutxa, ni tan sols a bidet o lavabo, i ja n’hi ha a qui li fa falta una mà de sabó en el moment d’embarcar-se, no cal esperar al tercer dia. I això no és tot: a la nit, no faltarà qui es descalce, ja és prou càstig viatjar tantes hores assegut i haver de dormir a la butaca per a afegir a més l’opressió de les sabates durant més de setanta-dues hores consecutives. Afegim, doncs, la pudor de peus i, si els sembla, ja no cal fer més exhaustiva la llista, podríem eixamplar-la molt més, però ja crec que ens en fem tots càrrec, si algú ens reputa d’exagerats, faria bé de demorar el veredicte uns centenars de quilòmetres, no siga que, malgrat tot, encara fem curt.

(Fragment d’El músic del bulevard Rossini, 2009)
 

* * *

Fa dos mesos que plore, i n’estic farta. Molt farta. Però hi ha hagut l’orgull, durant tot aquest temps. I l’orgull ho vela tot amb una capa de cendra. I encara hi és, l’orgull. Però ara, de sobte, hi ha també la por. La por, sí. La por. I la por ho canvia tot. Per això tinc la llibreta sobre les cuixes i el telèfon a la mà. Per la por. Per això em tremolen els dits i vaig empassant-me a bocins lleus l’orgull. Mastegant-lo a poc a poc, com una ametlla amarga que, ves a saber per què, no pots escopir. Tinc por i els ulls se m’omplen de llàgrimes que ragen galta avall i em creix una bola a l’estómac que em paralitza i no em deixa parlar. Però m’he de fer l’ànim. Sí. M’he de fer l’ànim, que va fent-se tard.

(Fragment de Dotze, 2023.)