Amb La mà de ningú, Usó ha demostrat que no ha pogut resistir la temptació del subgènere de la novel·la negra, tan de moda entre autors, lectors i editors.

Però no han de pensar que es tracta d’un cas d’oportunisme editorial o servilisme literari. De cap de les maneres, perquè la personalitat literària d’Usó fa que sigui incapaç de seguir o obeir a cegues. Per anar bé, el nostre autor necessita passar tot per l’endreçador de la seva manera particular de veure i viure la literatura.

(Sam Abrams: “La mà sinistra del misteri”, El Mundo, novembre de 2011)

* * *
 

[Les ales enceses] narra com l’arribada d’una colla de còmics a un petit llogarret de pescadors provoca una catarsi a nivell social i un canvi profund en alguns dels personatges que més fermament restaven incardinats dins la tradició. El món simbòlic, on més significats trobarà el lector com més cerque i més recursos hi pose, resulta ric i altament enriquidor, més encara si cal que el mateix desenvolupament de l’acció narrativa (tot i que en molts moments, com per exemple el primer capítol, amb l’escena catàrtica de la cursa natatòria enmig la tempesta, resulte d’una tensió dramàtica realment extraordinària) i que produeix el to sostingut de tota la novel·la. De fet, tant la veu del discurs com el lèxic pulquèrrim i la tasca del tot reeixida de depuració lingüística ens recorda molt el fastuós Memorial del convent de José Saramago (ens resulta tan deliciosa la fruïció que experimentem amb els noms i malnoms de pescadors que exhibeix generós, amb una golafreria antroponímica exultant, Vicent Usó com la relació alfabètica dels manobres del convent portuguès) i, a una major distància, Els treballs perduts de Joan Francesc Mira, amb qui comparteix el sibaritisme lèxic i la precisió gairebé matemàtica per a cada terme, per a cada mot emprat en el discurs. També hi veiem alguna picadeta d’ull a Moby Dick o a Jules Verne que de segur que el lector trobarà. No tenim cap dubte que Vicent Usó constitueix un dels valors més sòlids de la literatura catalana actual i que aquesta obra no és sinó un graó més amunt del crescendo que encara ens durà més pàgines tan memorables com aquestes.

(Alexandre Navarro: “L’obrer de les històries”, Caràcters, octubre, 2005)

* * *

Vicent Usó és un orfebre literari. Esmerça tantes hores com calgui a construir l’univers que li convé en cada novel·la. Es documenta, escriu amb calma, reescriu sense descans. A canvi demana una lectura reposada, que parem atenció als molts detalls que enriqueixen la narració i l’estil. A Les veus i la boira, la catorzena novel·la que publica, ofereix una polifonia en què diversos personatges, a través d’una mena de monòlegs, ens narren uns fets conservant el registre i vocabulari de la seva parla, amb accents valencians i balears. Arqueologia lingüística impecable. Tot i que l’obra té moltes més virtuts (ha trigat més de deu anys a arribar a la versió final), aquest treball idiomàtic és l’aportació més personal. Una altra és descobrir, als que no n’hagin sentit a parlar, les illes Columbretes. Si fem una línia recta entre Castelló de la Plana i Palma de Mallorca, a un quart de camí (a uns 60 quilòmetres de Castelló) hi ha un grup d’illots d’origen volcànic, l’escenari principal de la novella, on només hi ha un far i on van fondejar al llarg dels segles tota mena de mariners amb tota mena de negocis.

(Lluís Llort: “Dues boires”, Avui, 15 de maig de 2016. En línia)

* * *
 

El paradís a les fosques narra, amb gran coordinació dels elements que traven els fets narrats en una relació de dependència mútua, i amb una ambició que no exclou l’artesania, de quina manera Maties va quedant desproveït dels atributs que l’han dut al cim, de quina manera tan contundent la seva “capacitat de seducció, duresa de caràcter, nervis d’acer, agilitat mental, resistència” s’evapora quan esclata la bombolla artificial on ha viscut fins llavors. I, mentrestant, el lector pensa que hi deu haver poques novel·les que examinin amb tanta meticulositat els laberints del poder econòmic en una capital de comarca (Vila-real, a la Plana Baixa), la puixança dels nou-rics a la recerca de la construcció d’aparença sòlida, les extravagàncies dels artistes locals de moda, la fascinació per les botigues de roba, les joieries de luxe i tot el que es pagui a preu d’or; o que no són gaire freqüents les novel·les que disseccionen amb tanta passió narrativa la vulgaritat del creixement econòmic, les conductes d’una societat neuròtica, la seva ridícula sordidesa. És dins d’aquesta línia de la novel·la que Usó excel·leix creant intrigues, descrivint les cabòries i la volubilitat moral del protagonista i la seva manera de relacionar-se amb les circumstàncies que el van encerclant fins a ofegar-lo.

(Ponç Puigdevall: “En una bombolla”, El País, 16 de març de 2019)