—L’acció d’aquesta novel·la d’intriga [La mirada de Nicodemus] se situa a la Roma del XVI, la de Michelangelo. Què hi ha d’història i què de ficció?
—Diria que hi ha un cinquanta per cent de cada cosa. Hi ha personatges reals i ficticis. D’una banda, he acoblat la ficció que tenia en la història. I d’una altra, he acomodat la història en la ficció, sense violentar-la.

—Què us ha interessat de l’època i del país escollits?
—Hi arribe de la mà de la meua fascinació per la figura de Michelangelo. A partir d’aquí m’interesse per l’època i de mica en mica el personatge perd importància en detriment de l’època. Em vaig deixar dur un poc pel doble sentiment de curiositat i de simpatia pel personatge i després vaig descobrir una època que era fascinant. I no vaig poder alliberar-me ni d’una cosa ni de l’altra. És l’època en què es va lligant el Concili de Trento, amb dificultats perquè no hi ha acord religiós ni polític. Una època de canvi. Es liquida el Renaixement i s’assenten les bases de la Contrareforma i del Barroc. Es va cap a una altra concepció de la vida.

(Lluís Bonada. El Temps, 10 de febrer de 1997)

* * *
 

—[El paradís a les fosques] comença amb la fallida de Lehman Brothers: una declaració d’inten­cions?
—El 15 de setembre del 2008 no solament va a la fallida Lehman Brothers, un banc que havia sobreviscut a dues guerres mundials i a la crisi de 1929, sinó que, amb ell, cau un dels símbols de la cultura capitalista i s’inicia una crisi de proporcions gegantesques que no sols s’emporta l’estabilitat i el benestar de moltes persones, sinó també molts drets que havien costat anys de conquistar. Arrancar la novel·la en el moment en què cau el gegant americà em permet situar el lector en el temps i en el tema de l’obra amb una gran economia de mitjans i, a més, li dona una dimensió simbòlica molt potent.

—Una denúncia de la crisi econòmica des del punt de vista valencià?
—La situació no és exclusivament valenciana. Economistes de tot el món sustentaven la teoria que el capitalisme havia superat les crisis periòdiques que l’han caracteritzat sempre i que, per tant, entràvem en una època de prosperitat sense fi. En una espècie de paradís. I aquesta manera d’entendre el món va impregnar totes les esferes, de manera que la competitivitat era la forma natural de viure de molta gent. Fins i tot hi havia qui deia que s’hauria d’ensenyar en les escoles… L’èxit es va convertir en l’única meta admissible, sense que importara a costa de què s’aconseguira.

(Magí Camps. “L’èxit legitimava comprar immobles, cossos o vides”, La Vanguardia, 10 de desembre de 2018)

* * *

—La novel·la [Dotze] és una puntada de peu, elegant, si voleu, a aquesta cosa de no saber com tractar ni què fer amb la gent gran, tot i que és el destí de tots nosaltres que només la mort evita.
—Sí. L’altre dia llegia estadístiques sobre la quantitat de gent que viu sola, i era bastant preocupant. Em referesc a persones que tenen trencada la xarxa de relacions. Crec que fem moltes coses sabent que no les hem de fer. En la qüestió del canvi climàtic, per exemple, tots sabem que és un problema que augmentarà i no fem res de la magnitud necessària per a mitigar-lo. En el cas del trencament de les relacions familiars, crec que en el fons hi ha el sistema capitalista, el sistema de producció. Per exemple, jo abans convivia amb els meus avis. No en la mateixa casa, però uns dalt i els altres baix. Dinàvem junts, i coses d’aquestes que teixien la xarxa. Ara la xarxa s’ha esquinçat completament. La gent canvia de barri perquè als afores els pisos són més barats, el treball impedeix una relació constant… Hem malmès els paraigües que facilitaven que la gent no estiguera sola quan arribava a una certa edat. Tots ho sabem, però no fem res per posar-hi remei. Els pengem un botonet al coll perquè t’avisen en cas d’urgència i ja està. Però aquesta no és la solució.

(Esperança Camps. “Vicent Usó: ‘A la gent gran que està sola els pengem un botonet al coll perquè ens avisen en cas d’urgència i ja està’”, Vilaweb, 13 de març de 2023. En línia)