El rumor s’estengué d’un cap a l’altre de la ciutat i atemorí especialment els veïns de la Portella i del Call. Cada dia eren més els qui deien haver olorat la pudor que exhalava el seu alè, els qui deien haver sentit els cops rítmics i lúgubres de la cua en colpejar les lloses del carrer, els qui -amagats rere les gelosies de les finestres- havien intuït la remor dels seus passos, els qui creien haver vist com l’ombra fugissera del rèptil es retallava sobre les façanes dels grans casals senyorials. Així com passaven els dies, les dimensions de la bèstia creixien en la imaginació de la gent. A cada nova conversa de taverna les escates es feien més gruixudes, les potes més fortes, els caps es multiplicaven per set i les dents per mil. Hora foscant, la gent barrava portes i finestres i només sortien si era un cas necessari, atemorits i recelosos. En tancar les portes de la ciutat, les murades custodiaven la por dels qui habitaven al seu redós.

(Fragment d’“El drac de na Coca” dins de Llegendes de Mallorca, 2009, p. 25)

* * *

—Na Saliàndria no volava, però sí, era una bruixa. O almenys era la filla d’uns científics sospitosos... neta de bruixes i bruixots, de savis misteriosos, una noia dels cinc continents, d’allà on les ones s’ajunten amb els núvols.

—Reinald! —el tallà la mare—. Massa sèries de televisió, massa pel·lícules, massa històries rares... Tens massa imaginació, fill. Això ve de la família del teu pare. Sí, segur, el teu avi sempre ens volia fer creure que veia ases volar i l’àvia creia en bubotes. Quina gent! Au, va, que tinc hora a la manicura. Pren un got de llet calenta i avui a dormir d’hora.

(Dins L’amic de paper, 2016 amb il·lustracions de Rebeca Luciani, p. 45)

* * *

N’Antoni M. era incansable, fet d’argent viu, no sabia estar aturat ni tenia assossec. L’estiu de 1890 —te’n recordes, germaneta?— va ser fantàstic per nosaltres dos perquè el dedicà a recollir rondalles a les totes. En cercava per les terres de Llevant, entre els plecs de la memòria de pastors i missatges, de madones i al·lots, de padrins i capellans. Tu i jo xalàvem de valent en escoltar aquelles històries llargues i meravelloses que brollaven de la memòria de la gent del poble, contarelles de dracs i donzelles, de poals florits, de lladres penedits, d’unicorns i fades; proeses de l’Alt Rei en Jaume, miracles de sant Vicent Ferrer, dolenties del comte Mal, fetes extraordinàries d’en Tià de Sa Real, històries de bruixes que ens atemorien i fets divertits de quan el Bon Jesús i sant Pere anaven pel món que ens feien esbutzar de riure. Ell les escrivia —quan encara eren fresques dins la seva oïda— en unes plaguetes que omplia de lletra atapeïda i que després guardava dins la butxaca ampla i fosca de la sotana. En ser a casa, en la fresca de l’horabaixa a la clastra de Sa Torre Nova o a la claror d’un quinqué en la nit estelada, les reescrivia, les recomponia, les agombolava amb les seves paraules fins que quedaven ben repolides expressives i amorosides, tan eixerides que qualsevol lector s’hi pogués embadalir de fantasia: eren les rondalles d’en Jordi des Racó, eren les rondalles de Mallorca.

(Dins de L’home de les paraules. Una història d’Antoni M. Alcover, 2019 amb il·lustracions de Gabriel Lisowski, p. 18)

* * *

L’endemà na Tonina arribà al bosc ben xalesta, berenava d’una llesca de pa amb sobrassada. I encara no havia acabat de pegar la primera mossegada quan ja escoltà altra vegada aquells plors desesperats:

—I ara, Cucarell? Que tampoc no t’han anat bé les banyes noves?

—Gens ni mica! —bramà en Cucarell. En fer una mica de vent l’aire passa per dins els cornets que comencen a sonar tu, tu, tuuuut! I tota la dimoniada de l’infern se’n riu de mi i tots me diuen en Tutut! Treu-me’ls que ja no puc pus.

—Te farà un poc de mal —digué ella— els vaig enganxar ben fort! Però no te desanimis, segur que trobarem una solució millor.

Na Tonina remenà per dins el seu sarronet, on sempre hi guardava tot allò que li feia gràcia. I què en tragué? Doncs l’antena d’un vell televisor. Era una antena doble, d’acer inoxidable i extensible.
Amb allò podien fer unes banyes fantàstiques que no floririen, ni xiularien, ni tan sols no es rovellarien. En Cucarell les podria orientar cap allà on volgués i les podria dur llargues o curtes, com li vengués de gust.

Quan les enganxà al cap del dimoni tot foren mamballetes.

—M’agraden! —cridà en Cucarell— són unes banyes d’última generació! Em donen un aire modern i atrevit, una mica galàctic. Tot el dimonium de l’infern em tindrà enveja! S’encendran com a calius! —i tot content partí com la bala cap a l’infern.

(Dins de Les banyes d’en Cucarell, 2019, il·lustrat per Toni Galmés)