—Comence, precisament, per això. T’has dedicat a la literatura des d’aspectes complementaris i bastant diferents. Ets investigadora, escriptora, divulgadora, docent, contacontes...
—Sí, crec que són aspectes complementaris. És cert que de vegades veus una certa reticència. Per exemple, m’han arribat a dir: “ai, ets professora d’universitat i vas a contar contes?”. I jo crec que tot són peces que encaixen després en una mena de trencaclosques. Perquè fins i tot moltes vegades sobre un mateix tema he fet recerca, he fet divulgació, he fet narració oral i fins i tot qualque reescriptura. Al final, tot hi encaixa.

—Però t’identifiques més amb algun d’aquests vessants, o totes tenen la mateixa importància per a tu?
—Si em demanes on em sent més còmoda, des d’un punt de vista emocional em sent molt còmoda fent de contacontes. Quan faig de contacontes, connect amb aquella mestra que vaig esser en els meus primers anys professionals; també amb aquella mare que soc... i em passen tots els mals: si, per exemple, tenc mal de queixal, o estic fatigada o... tant és: veig els infants, o altres persones, i quan em pos a contar, em concentr i em sent molt realitzada: fins i tot m’hi emocion, em recorr l’espinada una emoció que mai no m’ha cansat.
Des d’un punt de vista més racional, la recerca m’agrada molt. Com tothom, tenc temporades que m’engresca més i altres temporades en què em costa una mica més. Però és una cosa que em dona molta satisfacció quan l’he feta: haver-me ficat dins d’un tema i haver-li cercat tots els caires.
Tanmateix, és ver que també m’agrada molt fer classe. Entenc la classe com la plasmació de la recerca per poder-ho aplicar després. Pens que quan més en sé, més em costa fer classe! Pareix una cosa un poc incongruent, però com més saps d’un tema t’és més difícil sintetitzar i transmetre-ho als alumnes. És cert que som conscient que la distància generacional amb els alumnes cada vegada es nota més: jo cada vegada tenc més anys i ells segueixen essent igual de joves. Vaig començar a fer de professora a la UIB fa 33 anys i costa una mica més, no tant connectar amb els alumnes com trobar referents comuns.

Vicent Vidal: “Amb Caterina Valriu”, La Veu dels Llibres, 3 d’agost de 2024.

* * *

—De veres creus que els contes, la literatura que escoltam o llegim d’infants ens forma com a persones?
—Crec que totes les nostres vivències ens formen com a persones: el contacte amb els altres, els viatges, l’observació de la natura... i evidentment el farcell d’històries que acumulam llegint, escoltant i mirant les produccions audiovisuals. A vegades la literatura t’ajuda a entendre el món o a interpretar-lo. Sempre el món —la vida— t’ajuda a entendre i a interpretar la literatura.

—Hi ha una ètica del narrador oral? Quins punts la formarien, aquesta ètica?
—Aquesta és una bella i difícil pregunta que no sé si sabré respondre. Ho puc intentar amb una sèrie de frases breus, a l’estil dels decàlegs:
·No contaràs mai una història que no estimis.
·No contaràs mai a qui no vulgui escoltar.
·No trairàs mai la història per servir a la didàctica.
·Respectaràs la teva llengua i no la contaminaràs amb paraules estranyes.
·Respectaràs l’essència del relat i no el mutilaràs.
·Contaràs pel plaer dels altres i pel teu, i si no hi ha plaer, callaràs.
Crec que amb aquesta mitja dotzena ja n’hi ha prou.

—De tots els finals rituals, fórmules, per acabar contes, digues aquell que més t’agrada repetir? Per què?
—“I jo me’n vaig venir
amb un capellet de vidre
i ets al·lotets pes camí,
maquets i més maquets,
no me’n deixaren bocí.”
És màgica!

Miquel Rayó dins d’Imaginari compartit. Estudis sobre literatura infantil i juvenil. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Edicions UIB, Institut d’Estudis Baleàrics, 2010, p. 431-440.