Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda, 
m'apar veure't als braços d'Alcides gegantí
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformant-se s'hagués quedat aquí.

I en veure que traus sempre rocam de ses entranyes
per tos casals, que creixen com arbres en saó,
apar que diga a l'ona i al cel i a les muntanyes:
mirau-la; os de mos ossos, s'és feta gran com jo!

Perquè tes naus, que tornen amb ales d'auroneta,
vers Cap-del-Riu, a l'ombra no es vagen a estellar
ell alça tots los vespres un far amb sa mà dreta
i per guiar-les entra de peus dintre la mar.

La mar dorm a tes plantes besant-les com vassalla
que escolta de tos llavis lo codi de ses lleis;
i si li dius "enrera!" fa lloc a ta muralla
com si Marquets i Llances encara en fossin reis.

(Fragment de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona-Estampa La Española, 1883.

* * *

No les mireu pas, ulls meus,
d'aquest món les vanes coses,
vanitat de vanitats,
d'aigua tèrbola bambolles.
Comparau sa lluentor
amb los joiells de la Glòria:
són menos que focs follets,
són menos que grans de sorra
que, posats al peu del riu,
una zumzada se'n porta,
mentres lluen allí dalt,
sempre rientes i hermoses,
les llentiqüeles del cel
com brillants sobre la joia.

¿I per aquells grans de pols
perdríem esta corona?

(Poema "Pols" del llibre Al Cel. Barcelona: Columna, 2003)

* * *

Vaig a ajaure'm també: d'eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren sant Miquel i sant Martí.-

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
més, l'endemà al matí, al sortir el sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l'heura conversaven,
amb l'estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostra's com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Deú;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.

(Fragment de Canigó. Barcelona: Llibreria Catòlica, 1886)