Després de les gràcies, molt plana, suau i amorosament se'm digué que jo treballava massa; que lo senyor bisbe m'oferia una cambra en son palau de Vic, si volia passar-hi un parell de mesos. [...] i, vulgues o no vulgues, de bon grat o per força, lo senyor bisbe me féu prometre que l'endemà jo sortiria amb ell cap a Vic en lo tren de la tarda.

La quimera esclatà, llençant darrera seu una carretilla d'insults més que d'acusacions [...]. Deien que em deixava enganyar com un beneit; que anava a empobrir la casa amb tanta caritat; que amb les almoines, per mi cosa sagrada, sostenia gent perduda i de malviure; que amb elles m'havia fet la barba d'or, retirant-me per ric, amb la maleta plena de bitllets de Banc; [...] i, per últim, que volia fundar una secta, filla o almenys propparenta de l'espiritisme.

(Sobre l'expulsió de Barcelona. En defensa pròpia, 1895)

* * *

Pel mes de Maig de l'any 1893, després dels Jocs Florals, se m'allunyà traïdorament de Barcelona, amb la tàcita nota de boig, donant-me a mi l'excusa d'anar dos mesos a fora a cuidar ma salut, que, gràcies a Déu, no necessitava remeis.

He baixat a Barcelona, en ús de mon dret i de ma llibertat, per arreglar mos assumptes i obrir una sortida en ma situació desesperada, i dues vegades he vist la força pública en ma mateixa posada [...] demano justícia i protesto davant de la llei, davant de la gent honrada de Barcelona que em coneix, davant del cel i terra i del mateix Déu qui ens ha de judicar a tots, de la iniquitat de què és víctima, no sé amb quin fi, aquest pobre sacerdot.

(Del comunicat enviat al director de El Noticiero Universal. En defensa pròpia, 1895)

* * *

Jo llavors estava al capdamunt de la pujada de la vida; acabava d'estampar lo Canigó, un de quals cants, Oliba, és dedicat a son successor lo Bisbe Morgades; mes, confesso que, si hagués vist a venir aqueixa cerimònia, no m'hauria acostat a Ripoll de deu llegües i, si ja m'hi hagués trobat, m'hauria esquitllat d'una manera o altra abans d'entrar a la sala.

(Sobre la coronació a Ripoll. En defensa pròpia, 1897)

* * *

L'anada a Terra Santa m'ha apagada aqueixa set, i ja no desitjo ni espero fer altre viatge que el de l'eternitat, quan hora sia. Lo de Palestina lo emprenguí per conèixer a Jesucrist, mon Déu i Senyor, i poc o molt dec haver guanyat en aquesta dolça coneixença, puix me sembla que l'estimo més, a pesar de la petitesa de mon cor i de l'esquefidesa de mon enteniment per a emmirallar-s'hi aquell que no cap en l'univers.

[...] si m'ha sigut tan dolç veure els serrats i boscúries, les roques i els monuments que vegeren a Jesucrist, ha dos mil anys, [...] si m'ha sigut tan plaent seguir ses passes ja mig esborrades per los camins pedregosos i plens d'espines d'aquest miserable desterro, què serà veure'l de cara a cara, immortal i gloriós, i seguir-lo eternament entre els elegits per les riberes florides de la vera pàtria!

(Del pròleg de Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, 1889)

* * *

Més tard, en dies amargosos i de greu penar, fugint del rebombori de la ciutat, m'anava a aconhortar amb la vista d'aquell cim, que veu, entre els pobles de la plana de Vic, lo meu estimadíssim de Folgueroles, i, entre les cases del poble, la de mos pares, i en ella la cambreta humil, des d'on jo el contemplava fa mitja centúria. Ell era el mateix de sempre, mes jo era pla ben diferent, com si m'hagués comanada la seva vellor; mos cabells castanys s'havien tornat grisos i les penes m'havien arrugat lo front. Mes lo tità formidable de la meva terra me somreia joiosament, i amb son mut llenguatge me parlava dels dies llunyans de ma infantesa.

(Del pròleg d'Aires del Montseny, 1901)