Perquè la glòria de Verdaguer, la gran, consisteix en això: en què en un temps la llengua catalana, per mancança de ressorts, estava partida en dues, la literària arcaica i la dels baixos usos del poble, ell portant copsada en la seva ànima de poeta tota l'essència del nostre parlar que vivia en la llengua noble i popular ensems, alta i viva, és a dir, verament poètica, en boca del poble del camp i de la muntanya, revifà el foc sagrat del verb català que brillà poderós, fonent en una sola vida poderosa aquella dualitat malastruga. Des de llavors ja no hi hagué el català del gai saber i el català del que ara es parla; no hi hagué més que la llengua catalana alçant-se novament la cel, cantant tota viva.

En això en Verdaguer fou un creador, en això fou mestre de tots nosaltres que el seguírem, de tot el poble català que cantà les seves cançons sense trasmudar la llengua. Aquest és el gran deute de Catalunya a en Verdaguer, aquesta la glòria gran del poeta. [...] en lo d'ésser el restaurador del nostre verb, el creador de la llengua viva del nostre renaixement, en això fuig de tota proporció, de tota estimació, de tota comparació, de tota anàlisi: és senzillament el Poeta de la Catalunya nova.

(Joan Maragall. Escrit el 14 de desembre de 1905 i publicat al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya el gener de 1906. Extret de les Obres Completes de la Biblioteca Perenne)

* * *

Com l'aigua certes terres baixes, la poesia sol·licita, inunda i penetra de per tots costats la nostra vida; s'hi filtra i la corrompria, sense el drenatge i els canals del poema. El poema, com a forma realitzada, és la defensa de la nostra vida contra la poesia. Fins aquí és obvi. Però, ¿no resta el perill de la intoxicació del mateix poeta del poema fet, és a dir, per la poesia de què semblava alliberat, i que es posi a imitar-lo en les formes vitals? [...]

Més subtil degué ésser el dany que li feia, donat el seu sentit tan arreladament popular de la poesia, del ministeri sacerdotal i de la mateixa religió, aquella indecisa i deliciosa manera seva de flotar entre imatges que per elles soles li parlaven en plenitud, i conceptes que no aferrava bé amb el seu intel·lecte. És per aquí que els seus pintorescos diables el temptaren més porfidiosament, que acabaren convertint, durant un terrible període el sacerdot en la caricatura del poeta i el poeta en una disminució del sacerdot.

(Carles Riba. "Memòria de Verdaguer, en el cinquantenari de la seva mort", dins Obres completes II. Barcelona: Clàssics catalans del segle XX, Edicions 62, 1965)

* * *

En el procés de formació del Verdaguer escriptor ressalta la transició d'uns patrons estilístics cap a uns altres. Aquesta transició, que no s'ha d'entendre com una ruptura ni com una conversió súbdita sinó com el resultat de l'assimilació de lectures, de contactes personals i d'afinament de criteris, es pot definir com una revisió de la tradició immediata que l'envoltava al Seminari de Vic i que respirava en l'ambient dels lletraferits de la ciutat. Que es tractava d'una tradició i un ambient academicistes, lligats d'una banda al món clàssics antic i, de l'altre, a la Il·lustració tardana, ho hem vist més amunt. També hem vist que la transició significava per al poeta adoptar l'estètica romàntico-renaixentista que li arribà directament avalada per dues grans autoritats de l'època, com eren Milà i Aguiló. Fou indubtablement una revisió parcial, però fonda, que li féu tornar a veure amb nous ulls el panorama de l'art d'escriure en el seu temps i per quins camins havia de continuar la pràctica de la poesia. […]

(Ricard Torrents. Verdaguer. Estudis i aproximacions. Vic: Eumo, 1995)

* * *

Primer de tot, Verdaguer viu plenament la vida encara ben viva de la terra antiga, pagesa, des dels treballs més humils fins als esclats més alts de la llengua, i aquest és el seu fonament, la seva seguretat, el que el fa invulnerable.

Del fons ancestral pagès medul·lar de Catalunya, que és la força creadora del nostre ésser i de la nostra pensa (i doncs de la nostra llengua), Verdaguer en té el bé més preciós i poderós: el seny. No sols no el va perdre mai, sinó que en va fer la base de la seva pròpia defensa: tenint ple d’aquest seny antic de la terra el sarró de l’esperit, no li calia cercar advocats a ciutat. Els arguments ciutadans són tots fal·laciosos al costat d’aquesta seguretat. Els estira-i-arronses dels politicastres eclesiàstics i civils s’estavellen inútils contra la paret seca del seny. Els enemics, amb tot llur arsenal de poders fàctics i d’altres, no el podien tornar boig ni proposant-s’ho. I s’ho proposaren. I no pogueren. Li van partir l’espinada pel mig, això sí, però no el van desviar ni mica del seu sentit moral i intel·lectual, com es veu llegint les seves obres dels darrers anys.

(Enric Casasses. "Verdaguer ara", dins DD. AA.: Tornau-me a terra. Noves perspectives sobre Verdaguer. Lleida: Publicacions dels Països Catalans, 2004)

* * *

Si ens mirem cada un dels llibres de Jacint Verdaguer des del punt de vista de l’edició, hem de convenir que, malgrat que siguin d’un mateix autor, tenen característiques diferents i especificitats pròpies. Només ens referim, és clar, a les obres controlades per l’escriptor fins al final, fins a la publicació, perquè l’edició de llibres pòstums o de textos inèdits —en estadis d’elaboració diversos— porta al curador una problemàtica diferent.

Així per al cas Verdaguer, l’any 1986-1987 es van establir des de la Societat Verdaguer uns criteris per a les Obres Completes de Jacint Verdaguer d’Eumo Editorial (OCESV): es regularitza l’ortografia d’acord amb la normativa actual, sense modificar ni la fonètica ni la morfologia ni la sintaxi ni el lèxic. Tenint en compte aquesta exigència, s’intenta no apartar-se de l’ortografia fabriana ni distorsionar gaire les normes ortogràfiques que regeixen avui la nostra llengua, encara que es troben en els llibres alguns aspectes particulars. La normalització ortogràfica és la «solució correcta per salvar la distància en la recepció del text», segons Víctor Martínez-Gil.

(M. Àngels Verdaguer. "L'edició de Verdaguer: a propòsit de Flors del Calvari", dins Anuari Verdaguer, núm. 20, 2012)