Autors i Autores

Jacint Verdaguer
1845-1902

Enric Casasses

Primer de tot, Verdaguer viu plenament la vida encara ben viva de la terra antiga, pagesa, des dels treballs més humils fins als esclats més alts de la llengua, i aquest és el seu fonament, la seva seguretat, el que el fa invulnerable.

Del fons ancestral pagès medul·lar de Catalunya, que és la força creadora del nostre ésser i de la nostra pensa (i doncs de la nostra llengua), Verdaguer en té el bé més preciós i poderós: el seny. No sols no el va perdre mai, sinó que en va fer la base de la seva pròpia defensa: tenint ple d’aquest seny antic de la terra el sarró de l’esperit, no li calia cercar advocats a ciutat. Els arguments ciutadans són tots fal·laciosos al costat d’aquesta seguretat. Els estira-i-arronses dels politicastres eclesiàstics i civils s’estavellen inútils contra la paret seca del seny. Els enemics, amb tot llur arsenal de poders fàctics i d’altres, no el podien tornar boig ni proposant-s’ho. I s’ho proposaren. I no pogueren. Li van partir l’espinada pel mig, això sí, però no el van desviar ni mica del seu sentit moral i intel·lectual, com es veu llegint les seves obres dels darrers anys.

Segonament, estudia: el saber de les escoles, la literatura de totes les èpoques, les ideologies i els autors del moment, les ciències de la natura (molts llibres de geografia, de botànica, d’ocells, d’història, de tot, a la seva biblioteca): en aquest aspecte és un autor perfectament sòlid i que inspira confiança en tots els terrenys que toca.

Tercer, entra activament en la religió dels seus pares i es fa capellà i en la carrera de capellà sens dubte triomfa; va camí d’arribar molt amunt, fins que li ofereixen una plaça de canonge a Barcelona i refusa. Verdaguer no té l’ambició de prosperar: té feina. Anys després li toca viure intensament la problemàtica de l’ésser del sacerdot per culpa de la curtedat de les jerarquies que primer li prohibeixen les pràctiques amb visionaris i els exorcismes i després fins li retiren el dret de dir missa, és a dir, li van tallant els camins de relació directa amb déu, intenten en va de tallar-li les ales. Al final de tot el bisbe ha d’afluixar i tornar-li les llicències. I el mossèn acaba els seus dies rehabilitat, sí, però en l’escaló més baix de l’escalafó eclesiàstic.

Quatre: Verdaguer, humil pagès, té tota la vida (i començant de ben jove) un intercanvi epistolar i savi, i personal i humà, amb els representants més seriosos de la cultura, com Marian Aguiló o Milà i Fontanals, i també (de més gran) amb elements inquiets i anarquitzants com Josep Aladern, escriptor reusenc molt actiu i defensor i amic del sacerdot perseguit, i amb molts altres. He posat sols tres noms però basta mirar l’índex de l’epistolari4 verdaguerià per adonar-se de les dimensions i la varietat del seu tracte amb els erudits, els intel·lectuals, els artistes, etcètera. I no són relacions superficials, d’allò que se’n diu vida de societat, no. És l’autèntica feina cultural, l’autèntic fer-se de la cultura. Molt intensa és la seva relació amb els lletraferits rossellonesos.

Cinc: hi ha un moment en què Verdaguer es tracta de tu a tu amb les fortunes més importants de Catalunya (Güell), amb l’aristocràcia dinerària espanyola emergent (Comillas) i amb la borbònica família regnant i tot, i és el mateix moment en què, en sa qualitat d’almoiner del “marquès”, intima amb els desposseïts i els desesperats de la púrria de Barcelona,5 els primers miserables del proletariat o del subproletariat modern, els primers aturats, l’autèntica misèria imperdonable de la primera industrialització, pobres de solemnitat... Són els inferns socials barcelonins que retratarà Juli Vallmitjana: és un món repartit a parts desiguals entre l’anarquia, l’espiritisme i la desesperació. Just en els anys previs a l’esclat de la crisi, doncs, Verdaguer es fa amb els dos extrems de l’escala social: amb els llepaculs de la monarquia madrilenya i amb els pitjors i més marginats pobres de Barcelona. I és justament aleshores, com és lògic, que comprova l’existència real del dimoni, que veu com s’exerceix la seva acció, que en palpa els resultats: “Verdaguer comencà a veure pertot l’obra del maligne, el qual se li anà apareixent a poc a poc amb un rostre ombriu, gegantesc, poderós”, diu Sebastià Juan Arbó. I encara que de fet no se li aparegui amb un sinó amb una dotzena de rostres, Verdaguer, que és valent, li planta cara: planta cara a la misèria, planta cara al maligne i planta cara als seus grans aliats a la terra: els poders, els seus “superiors”.

Sis: abans d’això, havent sigut durant uns anys capellà de vaixell, coneix l’Amèrica i la relació de les petites, mitjanes i grans fortunes catalanes o mig catalanes, com la del “marquès” de Comillas (Santander), amb Cuba. Els tal marquesos, amb palau a la Rambla de Barcelona, eren d’una família pobra enriquida en el comerç d’esclaus amb el Carib, i feia poc que els havia ennoblit un rei de sarsuela, perquè no s’ha d’oblidar que el rei, el marquès, i també el bisbe de Vic, es regeixen pels cànons socials, morals i estètics de la sarsuela més barata, fan gènere xic,7 i quan es troben un home de carn i ossos, quan veuen que el seu capellanet no se’ls doblega tot fent-los la rialleta, ans es revela com un autèntic protagonista de tragèdia veritable, no fan més que aguditzar llur pròpia caricatura i anar ficant els peus a totes les galledes espirituals i materials que ensopeguen o que s’inventen.

Set: a més de travessar diverses vegades l’Atlàntic, i de viatjar a Roma, i a Palestina, i al nord d’Àfrica, i per Europa fins a Rússia, no cal dir que el seu viatge més apassionat i emocionant, més aventurer, és Catalunya, que se la trepitja tota, en coneix les muntanyes, i s’hi perd, i parla amb les pedres, palpa les flors, escolta els boscos, dibuixa els llacs, fa parlar tota la terra: la terra física i material, amb el seu esperit i els seus esperits, això ho explica molt bé el també terrarista Perejaume al llibre Oïsme, on en reprodueix alguns dels dibuixos o croquis d’excursionista.

I darrer, i vuitè, punt: mentrestant i per damunt de tot això, Verdaguer fa una obra d’art immensa, grandiosa, en què la idea, el sentiment, la paraula i la cosa són uns: "sempre que miro el cel / me sembla casa meva".

(Enric Casasses. "Verdaguer ara", dins DD. AA.: Tornau-me a terra. Noves perspectives sobre Verdaguer. Lleida: Publicacions dels Països Catalans, 2004)