Vergés havia fet una aparició fulgurant a les lletres catalanes amb un poemari excepcional que va guanyar el premi Carles Riba l'any 1981, L'ombra rogenca de la lloba, i més tard amb un llibre de retrats, gairebé relats, titulat Tretze biografies imperfectes, que va ser distingit amb el Premi Josep Pla quatre anys després, el 1985. Gerard Vergés era, sense discussió, i ho continua sent encara ara, la figura senyera de les lletres al sud de Catalunya. Havent publicat aquestes dues obres després de la cinquantena, la seva personalitat contrastava notablement en l'ambient literari d'aquells anys. La raó principal era que practicava una literatura culta, reposada, elaborada lluny de les presses i les modes, rigorosa, de llenguatge pletòric, amb coses a dir, fruit d'una vida plena; ell mateix tenia poc a veure amb l'aspecte més aviat precari del medi literari ebrenc. Gerard Vergés, membre d'una nissaga d'apotecaris i lletraferits tortosins, abans de protagonitzar l'eclosió literària a què em referia, havia impulsat amb èxit iniciatives empresarials en el camp farmacèutic i era, a més, el cap d'una família nombrosa. En aquell medi literari, entre els escriptors que començàvem llavors l'obra de Gerard Vergés era vista com a elitista, aliena al batec dels temps. Els seus llibres motivaven una mena de barreja d'admiració i condescendència. Com celebro no haver-me deixat guanyar per aquell estat d'opinió! Llegir Vergés és una festa per a l'intel·lecte i pels sentits, i és, precisament per a un escriptor jove, una magnífica escola en molts aspectes. Fet que es confirma ara que l'escriptor ha travessat els vuitanta anys, amb una obra no gaire extensa però sempre excelsa, i que és objecte d'homenatges i d'estudis universitaris, així com de lectures públiques i de reconeixements.

I és que Vergés ocupa un lloc personalíssim dins el panorama de les lletres catalanes. Sóc del parer que només la seva obra poètica seria suficient per situar-lo entre els noms imprescindibles de la literatura catalana de l'últim mig segle.

[...]

Gerard Vergés forma part d'una generació d'escriptors tortosins de la postguerra –d'edats i registres diferents, parlem de Jesús Massip, Pérez Bonfill, Ricard Salvat, Zoraida Burgos– que es van trobar entorn de la revista Géminis als anys 50, però després ell es va abocar de ple en l'aventura empresarial i familiar. No va publicar fins molt més tard, quan tenia molt a dir i havia madurat la forma de fer-ho. A les seves obres es barregen el classicisme, el barroquisme, la ironia, l'elegia, la precisió lingüística, l'erudició, la crítica, l'afirmació personal i la recerca artística.

Hi ha un luxe centellejant a la literatura catalana. No se'l perdin. Es diu Gerard Vergés.

(Emili Rosales. "Gerard Vergés, la plenitud d'un mestre", La Vanguardia. Culturas, núm. 536, 26 de setembre del 2012, p. 12-13)

* * *

En un moment que tants i tants poetes i poetets escriuen engavanyats per ismes presents o decrèpits, Gerard Vergés efectua una tria simple i arriscada, parla del que li sembla, quan vol i com vol. És l'aventura del creador solitari —el món, ell, i els versos—, plena de risc, amb l'amenaça de tots els ensopegalls que obvia el desbrossat camí de les escoles. És l'escriptura amb el mínim de referents segurs, sense punts de suport, la que té l'arrel en el propi pensament, en la cultura i en l'habilitat pròpies. És per això que enguany el premi Carles Riba ha estat doblement útil, perquè ha sumat al valor de destacar una o unes obres per damunt de les altres en públic compromís del jurat, el valor del suport a una obra i a un poeta que sense aquest reconeixemnt no hauria tingut potser ni l'esma de procurar-ne la publicació.

(Xavier Bru de Sala. "Gerard Vergés, l'ombra de la vida", pròleg al llibre L'ombra rogenca de la lloba. Barcelona: Proa, 1993, p. 5-7)

* * *

És claríssim que L'ombra rogenca de la lloba és un dels exemples més perfectes que existeix en català del poema llarg de l'Alta Modernitat segons el precepte d'Eliot i els seus seguidors. Ara bé, cal dir al mateix temps que el poema va arribar en un moment tan tardà com l'any 1982 que ja palesava trets específics de l'estètica del que seria l'època successora de l'Alta Modernitat: la Postmodernitat. Per dir-ho d'una forma més precisa: L'ombra rogenca de la lloba és primordialment un poema llarg de l'Alta Modernitat amb certs signes definits que anuncien el que seria una mica més tard la Postmodernitat.

(Sam Abrams. "Gerard Vergés, L'ombra rogenca de la lloba i el poema llarg de l'Alta Modernitat", dins de La poesia de Gerard Vergés. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili - Ajuntament de Cambrils, 2009, p. 11-20)

* * *

Gerard Vergés té, certament, aquest rar do: el de ser líric, i a vegades molt profundament, sense fugir d'un lèxic, d'una sintaxi, d'unes imatges i d'uns valors d'immediata i còmoda identificació. La sensació d'aire fresc és instantània. El procés de la creació, però, és el mateix del de qualsevol altre bon poeta, i aquesta transparència de Gerard Vergés té el mateix designi, neix de la mateixa necessitat expressiva i comporta efectes lírics anàlegs als de la més insòlita imatgeria barroca o als de la més intractable i raçada irracionalitat surrealista. També en l'esforç de depuració que hi mena.

(Ramon Pla i Arxé: "Pròleg" al llibre Long play per a una ànima trista. Barcelona: Proa, 1986, p. 8-9)