Autors i Autores

Gerard Vergés
1931–2014

Gerard Vergés, la plenitud d'un mestre

Vaig conèixer Gerard Vergés (Tortosa, 1931) fa un quart de segle gràcies a la generositat d'alguns amics que me'l van introduir, essent jo joveníssim, a Sant Carles de la Ràpita, en el context del premi de narrativa Sebastià Juan Arbó, una iniciativa que a més d'honorar el nom del gran novel·lista català aspirava a avivar el món cultural a les terres de l'Ebre, tot i que malauradament no ha arribat mai a reeixir del tot.

Vergés havia fet una aparició fulgurant a les lletres catalanes amb un poemari excepcional que va guanyar el premi Carles Riba l'any 1981, L'ombra rogenca de la lloba, i més tard amb un llibre de retrats, gairebé relats, titulat Tretze biografies imperfectes, que va ser distingit amb el Premi Josep Pla quatre anys després, el 1985. Gerard Vergés era, sense discussió, i ho continua sent encara ara, la figura senyera de les lletres al sud de Catalunya. Havent publicat aquestes dues obres després de la cinquantena, la seva personalitat contrastava notablement en l'ambient literari d'aquells anys. La raó principal era que practicava una literatura culta, reposada, elaborada lluny de les presses i les modes, rigorosa, de llenguatge pletòric, amb coses a dir, fruit d'una vida plena; ell mateix tenia poc a veure amb l'aspecte més aviat precari del medi literari ebrenc. Gerard Vergés, membre d'una nissaga d'apotecaris i lletraferits tortosins, abans de protagonitzar l'eclosió literària a què em referia, havia impulsat amb èxit iniciatives empresarials en el camp farmacèutic i era, a més, el cap d'una família nombrosa. En aquell medi literari, entre els escriptors que començàvem llavors l'obra de Gerard Vergés era vista com a elitista, aliena al batec dels temps. Els seus llibres motivaven una mena de barreja d'admiració i condescendència. Com celebro no haver-me deixat guanyar per aquell estat d'opinió! Llegir Vergés és una festa per a l'intel·lecte i pels sentits, i és, precisament per a un escriptor jove, una magnífica escola en molts aspectes. Fet que es confirma ara que l'escriptor ha travessat els vuitanta anys, amb una obra no gaire extensa però sempre excelsa, i que és objecte d'homenatges i d'estudis universitaris, així com de lectures públiques i de reconeixements.

I és que Vergés ocupa un lloc personalíssim dins el panorama de les lletres catalanes. Sóc del parer que només la seva obra poètica seria suficient per situar-lo entre els noms imprescindibles de la literatura catalana de l'últim mig segle.

[...]

Gerard Vergés forma part d'una generació d'escriptors tortosins de la postguerra –d'edats i registres diferents, parlem de Jesús Massip, Pérez Bonfill, Ricard Salvat, Zoraida Burgos– que es van trobar entorn de la revista Géminis als anys 50, però després ell es va abocar de ple en l'aventura empresarial i familiar. No va publicar fins molt més tard, quan tenia molt a dir i havia madurat la forma de fer-ho. A les seves obres es barregen el classicisme, el barroquisme, la ironia, l'elegia, la precisió lingüística, l'erudició, la crítica, l'afirmació personal i la recerca artística.

Hi ha un luxe centellejant a la literatura catalana. No se'l perdin. Es diu Gerard Vergés.

(Emili Rosales. "Gerard Vergés, la plenitud d'un mestre", La Vanguardia. Culturas, núm. 536, 26 de setembre del 2012, p. 12-13)