Autors i Autores

Gerard Vergés
1931–2014

Pròleg a Long play per a una ànima trista

Gerard Vergés té, certament, aquest rar do: el de ser líric, i a vegades molt profundament, sense fugir d'un lèxic, d'una sintaxi, d'unes imatges i d'uns valors d'immediata i còmoda identificació. La sensació d'aire fresc és instantània. El procés de la creació, però, és el mateix del de qualsevol altre bon poeta, i aquesta transparència de Gerard Vergés té el mateix designi, neix de la mateixa necessitat expressiva i comporta efectes lírics anàlegs als de la més insòlita imatgeria barroca o als de la més intractable i raçada irracionalitat surrealista. També en l'esforç de depuració que hi mena.

Per al lector, però, l'accés és més còmode i la complicitat, major. Cal, però, que no s'enganyi respecte de la qualitat: no haurà llegit de debò el text si no participa de la subtil complexitat que conté, si no hi reconeix la comuna experiència humana que Gerard Vergés ha fixat en tota la seva complexa contradicció en els mots del poema.

El que hi ha d'explícit en els poemes són records: sensacions d'infantesa, l'experiència amorosa, les emocions que li ha produït l'art, la memòria quotidiana d'un gest, d'una notícia, d'un moment fugaç. Com si seguís la definició de Wordworth, que ha reiterat Marià Manent, sobre la poesia: «Una emoció recordada en la calma.» I el llibre sembla estructurar cronològicament —sense major artifici— aquests records.

Però no són records que remetin al passat, com en un exercici nostàlgic, ni que remetin a l'anècdota de la seva vida, sinó que el llibre confirma el que l'autor diu en un poema: «l'home és memòria», és a dir, que on remeten és a reconstruir en la memòria del que es fa present l'home real que escriu el poema, la seva sensibilitat, el seu món d'interessos i valors. Tan complexament també que esdevé una expressió de la comuna condició humana.

(Ramon Pla i Arxé: "Pròleg" al llibre Long play per a una ànima trista. Barcelona: Proa, 1986, p. 8-9)