Diferent era el món
abans del tan temut Diluvi Universal.
Era de nit, i exactament
cent mil milions d'estrelles
de la nostra galàxia
tímidament espurnejaven
fins que esclatà una intensa resplendor
que il·luminà el Jardí.
(Els raigs del sol tardaren vuit minuts
en arribar a la terra).

I quina meravella!
Prats verds i dolces músiques,
i noies blanques, tendres, rosses, nòrdiques,
i noies negres, esveltíssimes.
Imitant els perversos adamites
—una heretgia que condemna Roma!—
dones i homes es besen i acaronen
amb pagana innocència,
i els més audaços s'emparellen
dins de flors transparents com el cristall
o dins de grans conquilles: plàcids tàlems marins.

I hi ha fruits abundosos
que del plaer són símbol:
la móra, la cirera, la maduixa,
les tres de pell vermella
i de polpa ensucrada.
I es veuen flors, semblants a les roselles,
amb una aroma d'opi
que condueix als somnis.
I altres flors ni tan sols imaginades.

En l'horitzó s'albiren
enormes torres, fetes
amb estranys minerals
d'algun llunyà planeta
i coronades per altives cúpules
(qui sap si d'àgata i crisòlit).
Volen pel cel ocells i peixos,
i entre les aus s'observen caderneres
i pisans i collverds, i es veu una òliba
que —distant de l'afecte de Minerva—
s'abraça amb un donzell.

Com en un circ desfilen els quadrúpedes:
panteres i senglars i dromedaris
i cèrvols i cavalls.
I encara hi ha més coses:
heus ací un alambí —símbol alquímic—
per destil·lar mercuri
i no pas aiguardent:
aiguardent que plauria
a tots els convidats
per tal de submergir-se en l'embriaguesa.

I és que em miro i remiro les figures
i, curiosament, ningú somriu.
Una trista luxúria?
No en va el savi Todallus
—un vell monjo irlandès—
va deixar escrit que els condemnats
havien de conèixer aquest paratge
—ni que fóra tan sols per uns instants—
perquè, en tornar a l'Avern,
més dur seria el seu suplici.

I és per això que penso
que, a pesar de la brisa perfumada,
dels cossos nus i joves, desitjables,
i dels càntics de festa,
ben pocs gaudien del Jardí
tot tement el demà que els esperava. 

Per dir-ho molt breument:
rieu, danseu i forniqueu, que s'aproxima l'hora.

(Del llibre El jardí de les delícies. Tarragona: Arola, 2014, p. 15-19)

* * *

BRUCELLA MELITENSIS

A Luigi da Porto, que, durant les curtes pauses
de la batalla d'Agnadelo, el 1509, escrivia sonets

Astre apagat la més fulgent estrella,
torre enrunada la que fou més alta,
a la gentil marquesa de Morella
se li ha marcit la rosa de la galta.

Per causa de la llet d'alguna ovella
la galana marquesa està malalta.
El germen metzinós es diu Brucella;
les febres que pateix, febres de Malta.

Malaltia veient tan espantosa,
misses ordena el bisbe de Tortosa
i a Roma fa el marquès pelegrinatge.

Però som a l'any mil. Mai no sabràs
que la culpa no fou de Satanàs,
sinó d'un tendre i exquisit formatge.

(Del llibre Lliri entre cards. València: 3 i 4, 1988, p. 11)

* * *

MOLT RETÒRICAMENT, UN POETA PLORA EL DESAMOR DE LA SEVA AIMIA

T'he estimat en silenci, t'he estimat
en la tenebra ardent, en la tenebra,
en llargues nits d'insomni, en llargues nits.

Millor fóra oblidar-te, millor fóra
no naufragar als teus ulls, no naufragar
en l'espill d'aigua obscura, en l'espill d'aigua
on m'emmirallo, amor, on m'emmirallo.

Però què dic, orat, però què dic?
Si molt pitjor turment, si molt pitjor
fóra no veure't més, fóra no veure't.

Lluny de tu em moriria, lluny de tu.

(Dins del títol Long play per a una ànima trista. Barcelona: Proa, 1986, p. 40)