—En els seus poemes parla sovint d’intentar recuperar la memòria. En alguns dels seus assaigs parla de recuperar les varietats de les plantes autòctones, les maçanes de l'agredolç, per exemple. Tot això ho dic per si vostè creu que avui en dia s'estan perdent cada vegada més coses que tenen valor i si creu que de cara al futur trobarem a faltar estes coses que hem deixat perdre.
—Home, si les deixem perdre les trobarem a faltar i hi haurà qui acabarà no trobant-les a faltar; això està claríssim. Però el cert i segur és que... aquí hi ha una dicotomia, entre la gent que parla el tortosí molt typical, i "xica pos mana a on vas?", i "la freixura" i tot això, però del tortosí tortosí, diguem purificat de totes les seues paraules corruptes i tots els castellanismes —que és com parlem tots—, quan tu agafes aquest tortosí, que vas a la soca-arrel i les paraules són vives, i són autèntiques, i són les que has mamat de menut, això és una riquesa, i és una riquesa que tampoc cal fer-ne folklore. Jo quan escric en català no busco paraules orientals ben difícils d'allò que diuen a l'Escala o a Andorra, jo busco paraules que no facen mal a l'orella en tortosí, amb el català del sud, i penso que és bo jugar una mica sense fer corrupteles del català, que Déu me'n guard! Hauríem d'utilitzar paraules vives i, sempre que es puga, de la nostra gent, del nostre poble, de les nostres tradicions; és a dir, jo sempre parlo de l'espill, no parlo mai del mirall —potser algun mirall se m'ha escapat en algun poema— i qui diu això és mil paraules que són validíssimes i que tenen un ressò terrenal, concret, del país on vivim.

—Vostè parla de com ens veurà la humanitat, les generacions futures. Com voldria que el recordessen?
—A mi m'agradaria que em reconeguessen com sóc. No em vull posar monyos, que diuen aquí. Però en fi, cadascú és cadasqual, cada època té els seus interessos, té les seues modes, però hem de ser autèntics sense ser folklòrics. Cadascú és del lloc on viu, de la parla d'aquell lloc, de la gent d'aquell lloc i dels costums d'aquell lloc. I si no ets això ets fals. Hi ha molta gent que, escolta... Jo quan escrivia en castellà, que també tinc versos en castellà de quan era jovenet, me n'adono que dolents, dolents, no ho eren, però eren falsos. O siga, jo estava emprant una llengua i uns modismes i fins i tot un món que no era el meu: jo sóc una altra cosa; jo he nascut en un altre lloc. I clar, això és una cosa que, quan llegeixes un poema, tu te n'adones si allò té una certa autenticitat, o si té un dring, un so de falsedat, d'empostamiento, que diuen els castellans, d'impostat. I no, no es tracta de ser impostat, es tracta de ser natural.

—Creu que romandre a Tortosa l'ha allunyat dels cercles literaris?
—Tortosa, evidentment, és una illa al sud de Catalunya que és molt personal, que té molta personalitat, i nosaltres tenim la tendència a blindar-nos més, a ser molt nostres. Això té una virtut, i és que mantens les tradicions, i la llengua i la raça —bé, ara la raça ja no— però que, per altra banda, et fa una mica estrany dins d'allò que és Catalunya (que realment t'has de sentir català, no únicament tortosí). I amb això hi ha molta gent que per la jota tortosina, i pel folklore, i per tradicions —algunes falses— que tenim en aquest poble, penso que ens allunyem, o no ens volem integrar del tot, molta gent, a allò que és realment el nostre origen, que és la Catalunya total.

—Potser per això Tortosa ha perdut embranzida, que sembla que visca de les glòries del passat.
—Una mica, però també influeixen una sèrie de coses. Primer, geogràficament estem al sud, som una terra més aviat, rica en moltes coses, però a nivell econòmic més aviat baix; a nivell educatiu més aviat baix. Tu pensa com parlen els nostres contemporanis i conterranis que diuen cada bestiesa que et posa els pèls de punta, que és una manca d'educació a l'escola. Tot això fa que no estiguem moltes vegades a l'altura, tot i tenir una tradició i una història realment important. Però les coses toquen com toquen.

(Ferran M. Benaiges Pallarés: «Gerard Vergés: "hauríem d'utilitzar paraules vives i, sempre que es puga, de la nostra gent, del nostre poble"», BeCEroles, Vol. 5, 2012, p. 147-154.