Autors i Autores

Gerard Vergés
1931–2014

Entrevistes

Què va significar per a vostè guanyar el premi Carles Riba de poesia?
—Després de Geminis, jo vaig estar guardant un silenci religiós, entre altres coses, perquè em vaig dedicar a la meua professió, vaig fer el doctorat, etc. I la literatura la tenia una mica abandonada, però un bon dia, se'm va encendre la llumeta i vaig dir: «Va som-hi!». I vaig fer el llibre aquest: L'ombra rogenca de la lloba. I ho vaig presentar al Carles Riba perquè se'm va ocórrer. Amb tanta fortuna que vaig tindre la sort de guanyar el premi. I a partir d'aquí, doncs hem anat fent tot el que hem pogut, perquè realment és un premi reconegut, a més a més, va donar peu a que conegués a molta gent. Al Carles Riba el vaig conèixer, que llavors ja era mort, però va ser aquí a Tortosa, i va dinar a casa, amb Clementina, la dona, i era un home agradabilíssim, cultíssim, engrescador. Vaig conèixer Pere Quart, que era extraordinari, d'una ironia... Vaig conèixer gent molt interessant. A partir d'aquí vaig anar fent camí, i som on som.

[...]

Vostè, els referents literaris que té són Shakespeare, Eliot, sempre del món més aviat anglès...
—I espanyol, espanyol. Pensa que jo m'he educat en espanyol. Totes les meues lectures de Batxiller i de principis de carrera, quan llegia poesia i prosa, tot anava en castellà. La meua formació originària deu molt a la generació del 27 castellana del Miguel Hernández, Vicente Aleixandre, Gerardo Diego..., tota aquesta gent. I allí realment és on jo vaig aprendre —diguem-ho així— el que era la poesia, i com s'havia de tractar la poesia, i el que no era poesia, que no són únicament ratlletes curtes, sinó que necessites alguna cosa més.

Així, per a algú que es vulga iniciar en el món de l'escriptura, com ara jo, què recomanaria? La generació del 27?
—La generació del 27 és una generació estel·lar, perquè realment són tots o gairebé tots extraordinaris. I ja et dic, dels que t'he esmentat, doncs gairebé tots van a missa —van a missa en el sentit figurat—. I realment, el Pablo Neruda és grandiós. Pablo Neruda és un home fulgurant, desballestat, que va a raig, a raig fet, i és un home d'una categoria extraordinària. I el Miguel Hernández, que ara precisament Serrat ha musicat una sèrie de poemes seus; és tendre i a la vegada cantellut, és un poeta extraordinari que, a més, la seua poesia és fidel reflex de la seua vida; primer a les brigades internacionals, a la guerra civil, després empresonat; etc. I va patir allò que ningú sap. En fi, tot gent molt vàlida i que, a més a més, sabien de què anaven. Per a mi, la generació del 27 va ser... No parlem ja d'Antonio Machado, que el tinc en un altar, i gent de la generació posterior a Machado.

Això va ser els meus primers pares. Després vaig entrar amb el Carles Riba, l'Espriu, el Pere Quart, tots els poetes catalans més vells que jo, i després els més joves, i vaig anar aprenent. Però de fet, l'embrió, el que em va moure, el que em va despertar, va ser la generació del 27, i en una altra llengua diferent de la meua.

En els seus poemes parla sovint d’intentar recuperar la memòria. En alguns dels seus assaigs parla de recuperar les varietats de les plantes autòctones, les maçanes de l'agredolç, per exemple. Tot això ho dic per si vostè creu que avui en dia s'estan perdent cada vegada més coses que tenen valor i si creu que de cara al futur trobarem a faltar estes coses que hem deixat perdre.
—Home, si les deixem perdre les trobarem a faltar i hi haurà qui acabarà no trobant-les a faltar; això està claríssim. Però el cert i segur és que... aquí hi ha una dicotomia, entre la gent que parla el tortosí molt typical, i "xica pos mana a on vas?", i "la freixura" i tot això, però del tortosí tortosí, diguem purificat de totes les seues paraules corruptes i tots els castellanismes —que és com parlem tots—, quan tu agafes aquest tortosí, que vas a la soca-arrel i les paraules són vives, i són autèntiques, i són les que has mamat de menut, això és una riquesa, i és una riquesa que tampoc cal fer-ne folklore. Jo quan escric en català no busco paraules orientals ben difícils d'allò que diuen a l'Escala o a Andorra, jo busco paraules que no facen mal a l'orella en tortosí, amb el català del sud, i penso que és bo jugar una mica sense fer corrupteles del català, que Déu me'n guard! Hauríem d'utilitzar paraules vives i, sempre que es puga, de la nostra gent, del nostre poble, de les nostres tradicions; és a dir, jo sempre parlo de l'espill, no parlo mai del mirall —potser algun mirall se m'ha escapat en algun poema— i qui diu això és mil paraules que són validíssimes i que tenen un ressò terrenal, concret, del país on vivim.

Vostè parla de com ens veurà la humanitat, les generacions futures. Com voldria que el recordessen?
—A mi m'agradaria que em reconeguessen com sóc. No em vull posar monyos, que diuen aquí. Però en fi, cadascú és cadasqual, cada època té els seus interessos, té les seues modes, però hem de ser autèntics sense ser folklòrics. Cadascú és del lloc on viu, de la parla d'aquell lloc, de la gent d'aquell lloc i dels costums d'aquell lloc. I si no ets això ets fals. Hi ha molta gent que, escolta... Jo quan escrivia en castellà, que també tinc versos en castellà de quan era jovenet, me n'adono que dolents, dolents, no ho eren, però eren falsos. O siga, jo estava emprant una llengua i uns modismes i fins i tot un món que no era el meu: jo sóc una altra cosa; jo he nascut en un altre lloc. I clar, això és una cosa que, quan llegeixes un poema, tu te n'adones si allò té una certa autenticitat, o si té un dring, un so de falsedat, d'empostamiento, que diuen els castellans, d'impostat. I no, no es tracta de ser impostat, es tracta de ser natural.

Creu que romandre a Tortosa l'ha allunyat dels cercles literaris?
—Tortosa, evidentment, és una illa al sud de Catalunya que és molt personal, que té molta personalitat, i nosaltres tenim la tendència a blindar-nos més, a ser molt nostres. Això té una virtut, i és que mantens les tradicions, i la llengua i la raça —bé, ara la raça ja no— però que, per altra banda, et fa una mica estrany dins d'allò que és Catalunya (que realment t'has de sentir català, no únicament tortosí). I amb això hi ha molta gent que per la jota tortosina, i pel folklore, i per tradicions —algunes falses— que tenim en aquest poble, penso que ens allunyem, o no ens volem integrar del tot, molta gent, a allò que és realment el nostre origen, que és la Catalunya total.

Potser per això Tortosa ha perdut embranzida, que sembla que visca de les glòries del passat.
—Una mica, però també influeixen una sèrie de coses. Primer, geogràficament estem al sud, som una terra més aviat, rica en moltes coses, però a nivell econòmic més aviat baix; a nivell educatiu més aviat baix. Tu pensa com parlen els nostres contemporanis i conterranis que diuen cada bestiesa que et posa els pèls de punta, que és una manca d'educació a l'escola. Tot això fa que no estiguem moltes vegades a l'altura, tot i tenir una tradició i una història realment important. Però les coses toquen com toquen.

Ara voldria parlar una mica de la traducció dels sonets de Shakespeare. Per què els va traduir? Què creu que li va costar més a l'hora d'agafar la forma anglesa i adaptar-la al català?
—La forma anglesa del sonet és la mateixa que l'espanyola o la catalana. Però el problema és el problema de la llengua. Jo realment, el meu anglès és una mica pobre, per dir-ho suaument, però m'he servit de traduccions espanyoles, de traduccions franceses, de mirar molt al diccionari anglès-castellà, anglès-català, i he anat fent un popurri, i he anat digerint i corregint, i realment arriba un moment, que te'l fas una mica teu ja, ja li veus per on va. I certament hi ha vegades que t'entrabanques, que topes contra una paret que dius això no ho sé fer, però a força de constància més o menys te'n surts.
I sobretot, que en allò que és important, és que sàpigues fer sonets. Perquè un sonet per a mi és una forma poètica que inclou o contempla tots els secrets de la poesia. Per la rima, per la cadència, per l'exposició: primer una descripció, després exploració d'aquesta descripció, finalment una conclusió. És a dir, un sonet és com un ser articulat amb nervis que van del cervell a la punta del peu. No és fàcil un sonet. I de vegades, el vols fer tan perfecte que et queda una cosa encarcarada, i massa literària, i massa sense sentit. In media virtus. Si saps no passar-te de rosca, i no quedar-te per sota, i tens la sort d'encertar-la, doncs un sonet és una peça. La qual cosa no vol dir que un vers blanc siga tan bo com un sonet. O siga, cada cosa té el seu modus operandi, la seua manera d'actuar, d'escriure i de fer.

Se'n va sortir molt bé.
—Me'n vaig sortir molt bé. Sí, mira. Això és qüestió de feina també. Perquè aquí no és qüestió d'inspiració. La inspiració és de l'autor.

(Ferran M. Benaiges Pallarés: «Gerard Vergés: "hauríem d'utilitzar paraules vives i, sempre que es puga, de la nostra gent, del nostre poble"», BeCEroles, Vol. 5, 2012, p. 147-154.