Autors i Autores

Encarna Sant-Celoni i Verger

Coberta de Sediments d'albaïna i maregassa.

Sediments d'albaïna i maregassa

[...] Sempre m'han cridat l'atenció els títols amb què Encarna bateja els seus llibres, i sempre m'hi he acostat com si es tractaren d'enigmes. Aquesta vegada no ha estat diferent. Pense que quan un autor o autora dóna nom a un llibre propi està marcant-ne l'inici; crec que allí comença la primera pàgina. Unes vegades, aquesta primera pàgina sols compleix el paper obvi que cada llibre ha de tenir un títol, un nom: d'altres, al contrari, ja prepara la lectora o el lector per a inquirir sobre aquell viatge que se li obri davant dels ulls.

"Albaïna" vol dir "manca de vent, calma"; també vol dir una altra accepció "cobriment de cor". Per la seua banda, "maregassa" es refereix a "l'estat de la mar quan les ones són més grosses que la marejada i més menudes que en la mar brava".

Si hi unim la clau del pròleg, un poema de Maria Fullana, que no m'estaré de llegir, podem ja endinsar-nos a fruir de la nostra lectura del llibre. [...]

Matèria i vivència, descripció física de la natura i metàfora ordenen així aquest llibre impecable en la seua concepció, que dóna nom, que ompli de contingut cadascun dels estrats. La part 4 és el "nivell mareal", on predomina l'"albaïna"; la part 3, el "nivell litoral", dominat per la "marejada"; la part 2 és el "nivell batial", on té lloc la "maror"; la part 1 és el "nivell abissal", on és la "maregassa", i, finalment, en el més profund de tot, en el més íntim, la "roca mare", on és la "sotragada". I per darrere, sols el forat —el buit?— anunciat pel forat d'un pany; la clau del qual es troba dibuixada en la pàgina del Pròleg.

Quasi simètricament, cada poema introductor de cada nivell comença amb un vers d'Ausiàs March, de la mateixa manera que el darrer poema de la mateixa part acaba amb un altre vers del mateix poeta. "Quasi" si no fos per la discontinuïtat de la "roca mare", pel que fa a la numeració i també pel que fa a l'absència de contingut —en la meua opinió tot un encert—; per tant, aquesta part resta com el vertader enigma. Li pertoca a cadascun dels lectors o lectores desxifrar que és aquesta "roca". Del que no hi ha dubte és que es situa al nucli, abans de qualsevol sediment/sentiment.

En definitiva, una revisió als sentiments amorosos, en els "vaivens" d'anada i tornada, com en la marea, a través dels efectes que l'amor produeix —diu A. March en el vers que inicia el primer poema del llibre: "Amor és dat conèixer pels efectes"— i a partir d'una separació. Si en compte de fer la lectura que l'estructuració del llibre proposa, la férem a l'inrevés, veuríem que els sentiments a prop de la "sotragada" són molt intensos, passionals, de resignació, però també de rancúnia i de retret, en consonància amb la seua profunditat, en consonància amb l'estat de la mar. La passió roman al llarg de tot el llibre, però, a mesura, que ens n'allunyem i ens aproximem al moment actual, l'agitació, la discòrdia, el reprotxe irat, al costat de les més tendres manifestacions, van donant pas —sense desaparéixer per complert tampoc— a sentiments, a poemes serens, calmats, siga per recrear la joia de l'amor siga per fer evident el lleu temor de la separació; de la mateixa manera que la "maregassa" sóna pas, a la "maror", a la "marejada" i finalment a l'"albaïna".

Personalment, és aquesta part la que més m'agrada del llibre, és on s'aconsegueix una depuració de dramatisme en els desvetlament dels sentiments, i és també on es produeix una depuració del llenguatge que juga a combinar els objectes humils i quotidians amb les vivències més elevades. [...]

(Isabel Robles: Presentació de Sediments d'albaïna i maregassa, Ca Revolta, València, 30 de maig de 2002)

* * *

"Arqueologia suggeridora"

Aquest llegir a l'inrevés el temps, jugant-hi per reptar-lo, per riure-se'n com ho intentava Cortázar en Rayuela, com ho hem intentat al llarg dels segles tots els humans, ens fa plantejar el llibre com un objecte: com l'agafem?, per on comencem?

Sediments... són 'estrats de calma i agitació' presentats com es troben les restes arqueològiques: del més nou al més vell, de l'ara a l'ahir. Si som arqueòlegs com l'Encarna, rasparem el principi, que és l'estadi final de la relació, i hi anirem endinsant-nos vers la roca mare, el començament angoixat; perquè, com la vida, aquesta passió comença amb el neguit de la mancança.

Si som més aviat curiosos i tafaners, anirem de cap a la fi del llibre, per saber com acaba la cosa; però, alerta, així, el que veurem és passar en moviola tots els estrats d'ànim.

La idea de llibre objecte com a indici o runa d'uns sentiments i sensacions no és sols una troballa original de l'autora, és també una badiella, un cordó umbilical que nuga vida i art. Els elements simbòlics es concreten en material poètic. Cada etapa va alentint-se des de l'impuls primer, la sotragada, una mena de "big bang", fins a l'albaïna, la calma total, que fa de la passió un escrit en pedra, amor llegible, perquè ja s'ha realitzat, microcosmos ja fossilitzat, estel ja apagat.

La veu d'Encarna conjuga un ritme en clarobscur, la llengua es descalça per fer un ball lliure, però alhora harmoniós, que recorda Isadora Duncan. Són poemes que es podrien tocar, oldre, engolir; perquè, tot i que hi haja un discurs verbal molt elaborat d'amor i odi cap a l'amant, la sensualitat que se'n desprén els dóna cos amb tots els sentits, ens els fa presents.

Tot plegat, ens hem trobat a l'arena una desferra viva.

(Maria Fullana: El Punt, setmanari del País Valencià, 30 de juny de 2002)