Autors i Autores

Carles Batlle

Still life (Monroe-Lamarr)

Fragment de "Batlle / Monroe / Lamarr / Juxtaposicions / Natura viva", pròleg de Sergi Belbel dins Carles Batlle: Still Life (Monroe/Lamarr), Tarragona: Arola, 2020, p.7-21.

Llegeix aquí el text complet.

Conec el Carles Batlle des de fa molts anys. És, juntament amb l'Enric Gallén, un dels savis, dels estudiosos més reconeguts de la història del nostre teatre català, tant clàssic com contemporani. A diferència del doctor Gallén, el Carles, a més a més de gran historiador i analista, és dramaturg, és a dir autor de teatre. Les seves obres, gairebé totes estrenades aquí però també a alguns països europeus, sobretot a Alemanya, han rebut molts premis i distincions. Des d'una de les seves primeres obres, Combat, passant per Temptació (traduïda a més de deu idiomes) i fins a la darrera, Still Life (Monroe/Lamarr), en Batlle dramaturg explora les dèries i les contradiccions de l'home (i de la dona!, com el cas que ens ocupa) contemporanis, amb una mirada sempre àcida, aparentment freda i amb un sentit de l'humor molt particular que a vegades fa recordar la dramatúrgia britànica contemporània. En moltes de les seves obres, l'autor fa una dissecció de la societat contemporània, la catalana però, per extensió, també l'europea i l'occidental, amb bisturí de cirurgià, amb precisió mil·limètrica, amb una lleu contenció, almenys aparent, mostrant sempre una superfície tensa sota la qual sembla amagar-se un bon carregament de dinamita a punt d'esclatar.

Contradiccions, dubtes, dilemes morals, tensió entre allò desitjat i allò realitzat, entre individualitat i col·lectivitat, la por del desconegut, el viatge com a metàfora de reconeixement interior... aquests i molts altres són els temes que recorren gairebé totes les seves obres. Els espais escènics, sovint amb forta càrrega metafòrica, embolcallen l'acció però també creen efectes d'ambigüitat, semblen personatges ells també amb vida pròpia. Una obsessió ben particular per la juxtaposició de plans espacials (i, moltes vegades, també temporals) és present en bona part de la seva obra. Com si el context físic que emmarca l'acció participés, ell també, dels mateixos dubtes i contradiccions, de les juxtaposicions, dels diversos plans, o capes dels personatges.

En tant que crític i analista, en Carles Batlle coneix perfectament tots els recursos del que ell va anomenar drama relatiu i els utilitza en les seves obres, i de manera més clara en les de la seva primera època, des de Sara i Eleonora (1995) més o menys fins a Temptació (2004), obra que segurament marca un tomb en la seva producció. Aquests recursos dramatúrgics van des de la fragmentació de les escenes i la simultaneïtat de plans dramàtics fins a una certa difusió i sobretot, sostracció d'informació. Les seves obres interpel·len constantment l'espectador, obligant-lo molt sovint a completar l'acció o els fragments d'acció que el dramaturg llença com fitxes que semblen escampades a l'atzar (o amb una lògica gairebé difuminada, però mai del tot opaca) damunt el tauler de joc que és l'escenari. El Carles Batlle autor ordena tots els signes dramàtics meticulosament però sense subratllar-los gairebé mai, i així atorga sempre al receptor un paper actiu, com si aquest hagués de cercar constantment, més que no pas rebre des de la comoditat d'una butaca, l'acció dramàtica. La "relativitat" de la qual parla en els seus escrits teòrics es materialitza en les seves obres amb una escriptura que juga constantment amb el punt de vista, amb múltiples veus, amb diversitat espacial i temporal, però sempre també a través de temes amb una forta consciència soterrada, una consciència ètica i fins i tot política. Les seves obres posteriors a Temptació, des de Trànsits fins a Oblidar Barcelona i Zoom, aborden temàtiques més clarament relacionades amb el moment actual, amb postures fins i tot crítiques amb el model imperant, social, polític i econòmic.

Amb l'obra que ara ens ocupa, Still Life (Monroe/Lamarr), el Carles Batlle sembla fer, però, un autèntic salt mortal. La primera lectura del text em va sacsejar, literalment, entre altres coses, perquè em va costar relacionar-la amb, absolutament, tota la seva producció anterior. Per tot un seguit de signes escènics molt específics, pels personatges, per l'argument, i per la mateixa escriptura dels diàlegs, no semblava una obra seva, almenys com totes les que n'havia llegit fins aleshores. Una lectura més reposada i profunda em va confirmar, tanmateix, tot el contrari. Si bé determinats aspectes formals eren per a mi recognoscibles, com per exemple la juxtaposició d'espais i de temps diversos, en canvi tant la història com sobretot els personatges, reals, amb noms i cognoms autèntics, i d'una cultura que no és la nostra, tan llunyana però tan coneguda com la de Hollywood i el món del cinema dels anys 60, representaven, almenys per a mi, tota una novetat. En Carles Batlle escrivint sobre Hedy Lamarr i sobre... Marilyn Monroe? Quina sorpresa. I, per descomptat, quin repte! A mida que m'endinsava en la lectura, comprovava que Monroe/Lamarr parlava, en efecte, d'aquestes dues actrius emblemàtiques de Hollywood, dues personalitats absolutament fascinants, dues dones que, en dècades diferents (anys 40 la Lamarr i anys 50 la Monroe), van ser dos autèntics símbols eròtics per a milions de persones arreu del món. I en Carles Batlle tenia la gosadia, a més, de fer-les coincidir "cara a cara"! No hauria dit mai, fins aquella primera lectura, que aquesta "trobada" pogués produir-se en una obra escrita per ell. Que jo sàpiga, fins a aquell moment, en Carles mai havia escrit cap "biopic", cap obra basada en fets i personatges concrets, famosos. Tot i que la trobada entre les dues actrius, d'altra banda plausible, semblava més invenció del dramaturg, tant les dues dones protagonistes com els altres dos personatges masculins, Anthony Loder (o Tony, fill de Lamarr) i William J. Weatherby (escriptor i biògraf de Monroe) són absolutament reals, com també ho són tots i cada un dels fets exposats, des de la cerimònia inicial de "desgreuge" a Hedy Lamarr l'any 1997 fins al seu patètic judici per robatori en uns grans magatzems el febrer de l'any 1966 i també tots els personatges citats, des de personalitats de Hollywood com, entre molts d'altres, Frank Sinatra, Clark Gable i Humphrey Bogart fins a polítics com Hitler i els germans Kennedy.