Aparentment, "Suite" ens explica l'anècdota d'una crisi familiar burgesa. Com aconsegueix transcendir el tòpic i crear tanta tensió dramàtica?
L'interès d'una obra, la tensió que el relat acumula no depèn únicament del tema, del contingut, sinó de la disposició formal de la trama i de l'estratègia informativa dissenyades per l'autor, que ha inserit una hipòtesi de recepció en el seu procés de treball. En el meu cas, aquesta estratègia es concreta en un seguit de trampes, d'informacions ambigües, d'apel·lacions a imaginaris difusos i a inquietants identificacions, d'expectatives que no volen tancar-se, de pistes falses, d'incitants propostes de coherència poètica i de misteriosos mecanismes d'enigma, de malentès i d’atzar.

És això, el que vostè defineix com a "drama relatiu"?
Quan he definit el "drama relatiu" he parlat d'afavorir l'enigma, l'ambigüitat i la sostracció, és cert; però cal tenir en compte que mai no he negat el pes de la faula (història). El que he fet és posar en dubte la necessitat de la seva explicitació. Podríem dir que no és tan important aclarir l'anècdota que origina el conflicte, ni tan sols els antecedents que donen raó de ser i d'estar als personatges, com construir de manera coherent i tensa els mecanismes discursius pels quals el conflicte s’articula i avança.

Això vol dir que no li interessa el contingut?
De cap manera! Que l'anècdota i els antecedents apareguin de forma opaca, no significa que no siguin primordials. Permeti'm una breu reflexió sobre això. Els pensaments, els desitjos, els acords, les intencions, els punts de partida, mai no són idees clares ni unívoques en la dinàmica dels nostres intercanvis quotidians. No crec que ningú m'ho vulgui negar; però és que, a més a més, opino que vivim en un moment de profunda desorientació i de perplexitat diguem-ne ideològica, o moral. Ja ho sé, és cert que les ideologies sempre es defineixen en relació a models oposats o diferents i que mai, en cap moment de la història, no han pogut anar més enllà de ser hegemòniques o no ser-ho, i que, per tant, sempre han estat en crisi. Un argument convincent i bonic per tal de negar l'excepcionalitat dels moment present. De ben segur que per a un historiador d’aquí a cent anys, o dos-cents, aquest moment nostre no serà gaire més excepcional que un altre moment qualsevol; el de les guerres mundials, per exemple. Per a nosaltres, tanmateix, el nostre present és primordial i la constatació de la crisi real d'uns determinats models, del triomf imparable d’uns altres, de l’aparició de problemes ètics i socials fins ara inèdits -vinculats a la societat tecnològica, al consumisme i a la globalització- i de la manca d'alternatives sòlides a curt i a llarg termini és forçosament traumàtica i ens obliga, com a dramaturgs, a descripcions, anàlisis i redefinicions de tota mena.

Però com s'ho fa, el "drama relatiu", per dur a terme aquestes descripcions i redefinicions de què parla?
Estic convençut que, per una simple regla de coherència estètica entre forma i contingut, ara com ara és del tot innecessari insistir en una dramatúrgia que es dediqui al vell i explícit debat d'idees.

Però...
Cosa que no vol dir que jo renunciï a una escriptura altament ideològica! Al meu entendre, tots els interrogants que s'obren a partir de la perplexitat ètica i ideològica, de la indefinició comunicativa o de la voracitat de les relacions humanes enteses com a "combat" haurien de poder expressar-se -que no respondre's- mitjançant una dramatúrgia que s'articulés discursivament en la incertesa, el dubte, l'angoixa o el no-dit.

Per tant, la seva obra és una obra de contingut, però no una obra de missatge.
Ho podríem definir així. No m'entusiasmen els personatges que alliçonen, que representen postures ideològiques definides, que venen les seves idees des d'una sospitosa complicitat amb l'autor; m'agraden en canvi els individus indefinits, que suggereixin actituds complexes davant de la vida, que diuen una cosa i en fan una altra, que no necessàriament ens expliquen qui són, d'on vénen i a on van, i que si ho fan immediatament ens fan dubtar de la sinceritat de les seves paraules. Personatges amb estats d’ànima soterrats realitzant accions inexplicables. A partir d'ells puc obtenir alguna cosa que serveixi per a la meva vida real, per construir la meva imatge del món i, per què no, per adoptar postures ideològiques. Darrere una dramatúrgia opaca, de la sostracció, hi pot haver més compromís, que en qualsevol obra didàctica elaborada des de bon principi per autors convençuts i per a auditoris convençuts.

I els espectadors?
El drama relatiu demana un públic actiu, però l'activitat que li proposa és incerta, laboriosa, tensa, angoixant, com la seva pròpia existència. No es tracta d’afirmar col·lectivament, i en el fons catàrticament, una nova veritat social. Al públic del drama relatiu li cal inquirir, lligar caps, arribar a conclusions personals, decidir... S'ha d’escorcollar el corrent subterrani que travessa i dirigeix les situacions, però no és indispensable confirmar ni assegurar res. Qualsevol "tema" pot ser treballat des d'aquesta opció dramatúrgica. Es pot parlar de compromís, de solidaritat, de llibertat, de revolució, de justícia; fins i tot es pot ser més concret i abordar la tortura, l'exili, el racisme o la colonització, però ja no des del míting, el debat o la falsa provocació adolescent. Al capdavall, allò que ens interessarà és descobrir les contradiccions i l'estranyesa de la realitat que ens envolta, l'univers d'emocions i els pous d'humanitat que s'hi amaguen, la nostra enorme complexitat... M'interessa una dramatúrgia que m'acari amb mi mateix, que em retorni la meva imatge estranyament inquietant, demolidora... Això sí que és provocació. Probablement és aquesta nova estranyesa allò que ens ha de permetre comprendre alguna cosa i esdevenir autènticament actius.

("Conversazione con Carles Batlle", dins Suite. Firenze: Alinea Editrice, 2004 [traducció catalana])