POEMA INACABAT

Matinada sobre els teus ulls closos.
Mai he pogut dormir gaire. Camino
per la casa quan les figures de ceràmica,
els quadres, les cartes sense obrir,
el telèfon... murmuren converses privades.
M'assec a l'escriptori amb un got
de llet a la mà. Contemplo el poble
per la finestra; el pont solitari encara
amb les llums de la nit. Escric un parell
de versos damunt l'ombra invisible
d'un núvol de gavines que passen com
àngels silenciosos tallant la broma verge
(un cotxe esportiu travessa a tota velocitat)
En el dormitori tu encara dorms, encongida.
Com tantes vegades m'estiro al teu costat,
sota els llençols tebis pel teu cos. Aviat
el sol entrarà per les escletxes de la persiana.
Tanco els ulls. Sempre m'ha agradat
despertar amb tu.

(Del poemari Tots els teus noms, 2004)

 

* * *

D'un puny clos de gel
en pots arrencar la vida, com de fusta,
fins que el pulmons se't fragmentin 
en pluja d'esquerdills.
Témer l'estol de pinsans que has vist
sobrevolar les runes dels cards
i la sàvia mirada d'una bèstia 
que reflecteix el teu pensament.
Una nit, engolit per l'ombra,
pots vetllar la sang del somni
mentre et beus les hores sibil·lines 
d'un alcohol que no et salva.
Llavors pots veure Déu
o algú semblant.

(Del poemari 30 orquídies, 2009)

 

* * *

Els teus ulls i la meva nuesa.
La meva nuesa avergonyida
dels teus ulls àvids...
La meva misèria,
la pell que ningú no ha cartografiat sota la llum.
La teva pell que vol ser meva
i es dóna a canvi de res.

(Del poemari Carrer Malats, 2012)

 

* * *

Aplego les teves penyores,
vidres de mar que escampes per la casa.
Gotes de rou que perlegen la teranyina
filada amb les nostres nits
degoten damunt el coixí dels murmuris.
Miro cada cosa impresa amb un deix de tu
i m'obstino a no admetre cap pèrdua.
El meu designi és aixecar-te les ales.
Tustar l'espatlla del teu àngel badoc.

(Del poemari Els arbres que no conec, 2013)

 

* * *

Et vaig ajudar a enterrar-les.
En pocs mesos, una al costat de l'altra,
a un racó del jardí, sota la magnòlia.
A elles també les corcava un càncer, quina ironia!
Abans ja m'havies confessat la mesura
del teu amor per les teves gates,
–per damunt del d'algunes persones– deies.
Sempre he sabut que no era un dir.

(Del poemari L'enteniment de les bèsties, 2015)

 

* * *

De sobte, vas perdre la mà de la mare
un dimarts de plaça.
Perdut, sense consol,
astorat i eixut de llàgrimes,
entremig de parades de fruita
i dels crits de les gitanes de cabell d’atzabeja
oferint el rest d'alls per un duro.
De les cassoles de fang del terrissaire
i dels gibrells d'olives del bacallaner...
Fins que algú conegut et tornà a casa,
on el pare ja defenestrava improperis.
Aquest va ser el primer
dels dos únics cops que has perdut la mare.
Si ara parléssim del segon,
potser ploraries.

(Del poemari La barberia, 2016)

 

* * *

L'APARCAMENT DE L'ERA

A força d'anar-hi passant, els marges han minvat
i ara són lleus ondulacions per on els viaranys s'escampen.
Gleves de sauló s'esterrossen damunt les feixes pinyolenques,
on sobreviu un migrat i aspre herbatge polsegós
i les restes d'un parell de vells ametllers que encara gosen florir.
Al bell mig del descampat, entre els vehicles aparcats,
encara es poden percebre, mig esborrades per les taques d'oli brut, 
les restes dels maons vermells que enrajolaven l'era.
Tan incert és el futur com el passat quan els testimonis 
esdevenen ànimes mudes. Només en retinc la tèrbola visió 
d'alguna andròmina rovellant-se al ras i l'indret
com a camp de mil batalles de la quitxalla del barri. 
Puc imaginar-me les batolles i els grinyols de la màquina de batre,
els mocadors de tapaboques i la pell suada amb fortor de pols,
la mateixa pols que ara aixeca el vent en filaberquins alats
i que algun vagarós aprofita, tot resseguint amb el dit,
per escriure ximpleses damunt els parabrises.

(Del poemari Pell d'ànima, 2018)

 

* * *

LA POR DE LA DALLA  

                                                             que no es el temor lo que nos  acobarda 
sino la residencia en aceptarlo.
Teresa Irastortza
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                 

he perdut els ulls dintre els teus
                                     
he perdut els ulls dins una veritat
                                   incontestable
i ara miro sense veure 
com quan el verd de l’herba negra
colga els rocs
que oscaran la dalla 

hi ha d’haver algun indret
amb una casa semblant a la nostra 
on cap esperança no hi faci niu eixorc

(Del llibre Dones de foc, 2024)

* * *

rriure de la pena

de vegades també rèiem
                absurdament
per alguna ximpleria
que ell havia dit
                    o havia fet

d’alguna gràcia sense solta ni volta
que ell imaginava

rèiem de la seva accelerada decrepitud
de la manifesta sordesa

de la gent del carrer
dels vells que prenien el sol a la plaça
i que li semblaven patètics

de la veïna tan velleta i arronsada
que sempre li preguntava com es trobava
i que l’ha sobreviscut

(Del llibre Arrels de morera, 2026)