—Per què als vuitanta anys es va decidir a publicar novel·les policíaques?
—Sempre m'ha agradat la novel·la negra. En tinc tota una prestatgeria plena i vaig pensar que era el moment d'escriure les meves pròpies obres policíaques i de fer-ho en català. El 1963 ja vaig quedar finalista del premi Nadal, amb La charca en la ciudad, una obra encara inèdita. Hi explicava la meva experiència als camps de dones de França, un tema tabú aleshores. La previsible censura va fer que l'editor no es decidís a publicar-me-la.

—Per què va escollir el segle XVI a l'hora de situar-hi els casos del portaveu Plagumà?
—Perquè sóc especialista en la literatura occitana dels segles XVI i XVII i vaig pensar que els meus estudis m'anirien molt bé a l'hora d'ambientar les investigacions del portaveu. Situo l'acció al regnat de Felip II, una època decisiva per al destí de Catalunya. Són també els anys en què l'absolutisme posa les seves bases.

—¿No es planteja escriure una novel·la policíaca ambientada en l'actualitat?
—Ja hi ha molt bons escriptors que ho fan. És cert que potser tindria més lectors i que estem vivint una època molt interessant, plena de canvis, però crec que d'aquesta manera ofereixo al lector una proposta diferent.

—La vocació d'escriptora li ve de jove?
—Tot va ser aprendre a llegir als 5 anys i no parar de llegir contes. Als 12 anys ja llegia Tolstoi, perquè llavors no existia això de la literatura infantil i juvenil. La literatura sempre m'ha apassionat, encara que la meva primera vocació va ser la de convertir-me en realitzadora de cine. Potser per això les meves novel·les policíaques són molt cinematogràfiques. [...]

—Si no m'equivoco, aquesta serà la número tretze, encara que de moment Proa només li n’ha publicades quatre. Com se li acudeixen tants arguments?
—M'inspiro en la història del segle XVI, buscant els episodis que em puguin suggerir una possible història de ficció. M'agrada pensar que les meves novel·les són en realitat un conjunt de contes amb un final comú.

—Fent números, em sembla que escriu prop d'una novel·la i mitja a l'any. Déu n'hi do...
—És que a la meva edat, ja tinc molta experiència a l'hora d'escriure!

—Escriu cada dia?
—Sí, i des de ben d'hora: em llevo a les cinc del matí, i a les sis ja estic escrivint. Treballo unes sis o set hores, fins a l'hora de dinar. Després, a la tarda, em dedico a mirar les sèries policíaques del segon canal de la televisió francesa. M'agrada perquè en fan tres de seguides.

—Abans de començar a escriure una de les seves novel·les policíaques, ¿sap perfectament quin serà el final o més aviat es deixa portar per la història?
—Parteixo d'un esquema que puc anar variant mínimament, però el principi i el final els tinc molt clars des de bon començament. El resum de l'argument el tinc definit, però a l'hora de donar-li cos i de fer viure la història i l'època al lector, es quan puc introduir petits canvis.

—¿Té pensat escriure una novel·la que no estigui protagonitzada per Jaume Plagumà?
—Ara ja no. He començat amb ell i continuaré amb aquest personatge. A més, tot el que vull dir, tot el que m'agrada explicar i narrar, ho puc fer perfectament amb una novel·la policíaca. [...]

—Algun crític li ha retret que el lector hagi de recórrer sovint al diccionari a l'hora de llegir les seves novel·les policíaques. Què en pensa, d'això?
—Jo crec que el català ha de viure en tota la seva extensió. Les llengües no les podem empetitir. És més, no tenim dret a reduir-les. Són d'una riquesa immensa. Si podem anomenar una cosa pel seu nom exacte, per què n'he d'utilitzar un altre? Als cinc anys vaig entrar a estudiar a la Institución Libre de Enseñanza i allà em van ensenyar a estimar la llengua. L'idioma és l'invent més extraordinari de la humanitat i de cap manera hem de permetre que les llengües es perdin o que tots acabem parlant només anglès o castellà.

Lourdes Domínguez: "La llengua és l'invent més extraordinari de la humanitat", Avui Cultura, 5 de desembre de 2002.

* * *

—D’on prové la seva consciència i el seu compromís polític?
—El meu pare era un gran demòcrata i un gran defensor de les llibertats, perquè havia viscut la dictadura de Primo de Rivera i sabia el que era estar privat d’aquestes llibertats. Però va patir una profunda decepció quan les democràcies que ell tant admirava van reconèixer el règim franquista. Per això, quan jo em posava furiosa en veure algunes injustícies i barbaritats que es cometien durant la guerra a Europa, ell em deia: «Filla, aquesta no és la nostra guerra». Però l’any 1942, a la classe de literatura francesa de la universitat, vaig conèixer un noi jueu amb qui sempre discutíem sobre els autors i mai no ens posàvem d’acord. Quan els alemanys van ocupar Tolosa, el van perseguir fins que el van acorralar en un portal i, allà mateix, el van matar sense contemplacions. A partir d’aquell moment vaig decidir que aquella guerra sí que era la meva guerra.

Miquel Martín: "Teresa Juvé, escriptora i pedagoga", Revista de Girona, núm. 272, 2012.