(function(i,s,o,g,r,a,m){i['GoogleAnalyticsObject']=r;i[r]=i[r]||function(){ (i[r].q=i[r].q||[]).push(arguments)},i[r].l=1*new Date();a=s.createElement(o), m=s.getElementsByTagName(o)[0];a.async=1;a.src=g;m.parentNode.insertBefore(a,m) })(window,document,'script','https://www.google-analytics.com/analytics.js','ga'); ga('create', 'UA-4079336-9', 'auto'); ga('send', 'pageview');
Autors i Autores

Serafí Pitarra (Frederic Soler)
1839-1895

Coberta de l'obra Els estudiants de Cervera.
Coberta de la revista Lo Xanguet: almanac per l'any 1865.
Coberta de l'obra Les Joies de la Roser.

Comentaris d'obra

La producció dramàtica de Frederic Soler, deixant de banda la seva obra poètica, té dues parts molt ben definides. La primera, quan popularitza el pseudònim de Pitarra, s'insereix en la tradició catalana d'humor i de sainet. Però trenca els motlles i amb una visió claríssima de la sàtira i de la paròdia ofereix obres de força vàlua. [...] La producció no s'esgota i Frederic Soler omple bona part del teatre català, fins a la seva mort, amb drames i més drames, tots ells tallats del mateix patró. [...] La importància de Soler, doncs, es basa en dos puntals diferents. D'una banda, com a autor, per les seves obres satíriques, i d'altra perquè és ell qui, amb la seva producció i amb la seva popularitat, estabilitza definitivament el teatre a Catalunya.

(Jaume Fuster: Breu història del teatre català. Quaderns de cultura, 32. Barcelona: Editorial Bruguera, 1967: 53, 55, 56)
 

* * *
 

La veritable importància de Frederic Soler, a part del valor intrínsec d'algunes de les seves obres, descansa en el fet d'haver sabut interessar les masses populars en les nostres lletres, ja que la poesia floralesca no les hi havia pogut interessar, massa apartada com es trobava dels seus gustos. Cal reconèixer també a Frederic Soler el mèrit d'haver creat pràcticament del no-res l'escena catalana, preparant així el terreny per la posterior aparició d'Àngel Guimerà i d'altres dramaturgs que anirien sorgint després.

(Tomàs Tebé: Antologia de la literatura catalana/Renaixença. Barcelona: Aedos, 1975, p. 40)
 

* * *
 

El teatre de Soler és un teatre supeditat a l'efectisme. L'autor recercava l'aprovació del seu públic per via de la sorpresa, i és brama que seguia les estrenes des del covarol, i des d'allí esmenava segons les reaccions que escoltava. Hom li ha de retreure una bàsica falta d'ambició; o el fet que la seva ambició s'apliqués sobre objectius immediats. Alguns textos, a més, presenten escenes inoportunes, monòlegs desaforats que no vénen a to, i que foren escrits per a poder utilitzar els dots histriònics d'un actor determinat, sense tenir en compte que en patia el conjunt. El mot "pitarrisme", ben encunyat, ha designat el mal gust literari, la matusseria. Les generacions posteriors han estat molt dures en judicar l'obra dramàtica de Soler. I cal admetre que no falten raons per a emprar aquesta duresa; els greus defectes del teatre de Soler gravitaren sobre els seus contemporanis, tant per l'admiració que despertaren els seus èxits, com per les seves exigències en tant que empresari que imposava sense miraments el seu gust. El Soler madur perdé la desimboltura del Soler jove, que estava segur d'ell mateix, i es convertí en un home a la defensiva, en un home desconfiat. Hom pot dir que Soler, un cop va haver triomfat, no fou un home generós. [...] Soler té una intuïció dramàtica fenomenal, sap donar versemblança a les anècdotes més inversemblants, retrata un personatge tot etzibant-li una sola frase. Sí, és clar que les seves insuficiències són també enormes. Però no totes li són imputables. Si no partia de zero, com moltes vegades s'ha pretès, és cert que no comptava al seu darrera amb una tradició que li servís de suport per a la comesa que va voler emprendre. I Soler no posseïa una formació que li permetés assimilar d'altres dramatúrgies, era un autodidacte que mai no arribà a formar-se del tot."

(Xavier Fàbregas: Història del Teatre català. Barcelona: Llibreria Millà, 1978, p. 126-127)
 

* * *
 

Amb l'estrena i el gran èxit de Les joies de la Roser, el teatre català incorpora plenament i amb naturalitat la preceptiva del drama històric; ho fa, però, amb un gran retard, i això el col·loca en una situació anacrònica en relació amb l'evolució de les dramatúrgies europees importants, sobretot la francesa, que tan sovint li serveix de mirall. Aquesta situació, que podem qualificar d'anòmala, el teatre català no la podrà superar del tot fins la darrera dècada del segle, amb l'assumpció del Modernisme. [...] Les pressions perquè Soler apliqués el seu talent a obres més ambicioses -i hom entenia amb aquesta qualificació el drama històric i el melodrama lacrimògen- degueren ésser contínues entre 1865 i 1866. Només ens atrevim a afirmar-ho per conjectures, és clar. Però, tanmateix, podem trobar-ne la confirmació en la poesia que el comediògraf de segona fila, Josep Parès -més conegut pel pseudònim de Jepet de Badalona- posa al davant del text d'El senyor Mitja Cerilla, tot dedicant-la a Serafí Pitarra:

Tal ploma seria bona
si tingués aturador;
deixa l'estranya mania
que quasi no et deixa viure,
escriu com tu saps escriure,
no cantis al gust del dia.

(Xavier Fàbregas: "Frederic Soler i el teatre del seu temps", dins Riquer/Comas/ Molas: Història de la Literatura catalana. Barcelona: Ariel, 1988. Vol. VII, p. 3l3 i 316)
 

* * *
 

[L'Esquella de la torratxa]És el primer text de Frederic Soler que pujà a un escenari públic. L'escriptor no va creure prudent d'escampar el seu nom als cartells del teatre, i hi féu posar el de Serafí Pitarra, que ja havia fet circular dins els circuits dels "tallers" i de les societats particulars. L'estrena de L'esquella de la torratxa tingué lloc al teatre Odeon de la Plaça de Sant Agustí, el 24 de febrer de 1864.

Des del punt de vista de la seva qualificació literària, L'esquella de la torratxa és una paròdia. [...] El conflicte continua essent entenedor. Tots els interessos que giren entorn de les eleccions en una petita vila, tota la fal.làcia dels personatges que hi intervenen, resulten immediats. L'esquella de la torratxa és una denúncia plena d'escepticisme, però perfectament vàlida, si més no com a toc d'atenció davant abrandaments massa fàcils.

(Xavier Fàbregas: Del pròleg. Barcelona: Edicions 62, Col. El galliner, 42, 1978)
 

* * *
 

Les joies de la Roser havia de portar al teatre els esquemes més rígids del moviment romàntic i havia de fer recular el teatre català respecte als nous corrents en què ja es movia a Europa. Amb l'obra citada, però, Frederic Soler inaugura, a més, una tradició duradora: el "drama de costums veritablement catalans", caracteritzat per una acció que transcorre temporalment en una edat ja passada de la nació però amb una interpretació extrapolable al seu segle, i especialment en escenaris de la Catalunya interior.

(Ramon Sargatal; Susana Canal: Diccionari d'escriptors en llengua catalana. Barcelona: Edicions 62, 1998, p. 234-235)