Autors i Autores

Josep Maria de Sagarra
1894-1961

Entrevista al seu fill, Joan de Sagarra, amb motiu de l'Any Sagarra, el 1995

"El teatre del meu pare només s'ha fet quan tocava fer-lo"

Joan de Sagarra, el fill de Josep Maria, el rebentaire oficial de Barcelona amb cròniques i articles punyents, fa balanç de l'Any Sagarra, que avui es clou. A més, comenta diversos aspectes de l'actualitat cultural de la ciutat.

—Quin acte li ha agradat més i quin li ha agradat menys de tots els de l'Any Sagarra?

—Més que actes que m'hagin agradat o no, hauria de parlar de coses que no he entès. Per exemple: el dia en què es van obrir oficialment els actes, el 6 o el 7 de març de l'any passat, hi va haver un parlament molt assenyat i fins i tot un pèl interessant del senyor Jordi Pujol al Palau de la Generalitat. No va dir cap tonteria, no. També hi va haver un altre parlament, molt interessant, del pare Batllori. Els diaris, però, no van dir res. I no ho vaig acabar d'entendre. I em dic: 'Aquí hi ha alguna cosa que falla'. I tot plegat, em fa l'efecte que no visc en un país normal.

Quin acte li va agradar més?
—Ja ho he dit moltes vegades. L'espectacle de l'Ovidi Montllor sobre la poesia del meu pare.

No li ha fet una mica de vergonya haver d'escriure sobre els Sagarres que es representaven? No s'ha sentit incòmode en reivindicar, de manera tan oberta, el teatre del seu pare?
—No. Hi ha espectacles del meu pare que no els reivindico. A més, he vist obres muntades del meu pare i n'he fet crítiques adverses. Jo ja tinc una pàgina a El País i hi escric el que em dóna la gana. Quan vaig fer el comentari de La corona d'espines, per exemple, vaig dir: 'Això no és un crítica. A partir d'aquí, els diré què penso d'aquesta funció'. I vaig dir que mai no havia vist una obra del meu pare tan ben muntada com aquella, i que mai no havia sentit dir el text d'aquella manera. No em sap cap greu dir que he vist una obra del meu pare i que he gaudit com un boig. També he dit el contrari. Per exemple, de La ferida lluminosa, que als de la meva generació no ens agradava.

Amb l'any Sagarra el seu pare ja ha sortit definitivament del purgatori al qual se l'havia condemnat? Ja se l'ha recuperat?
—Feia temps que ja no hi era, al purgatori. Però, atenció, en aquest país no es pot parlar de recuperacions. Primer, que es recuperi el país! Després, ja en parlarem. Home, un país que ara farà deu anys va intentar un pacte cultural i que encara no l'ha aconseguit! I que fa tres dies que està parlant del senyor Espriu, que era...no pots imaginar-te el que era l'Espriu! Jo vull països normals. Després ja parlarem de cultura i literatura, que sempre van a la cua.

[...]

A partir d'ara, el teatre de Sagarra es representarà amb normalitat a Catalunya o caldrà esperar fins a un altre aniversari?
—A partir d'ara, el teatre de Sagarra es representarà amb la mateixa normalitat amb què s'ha representat fins ara. [...] És a dir, que el teatre del meu pare no s'ha fet normalment. S'ha fet sempre que tocava fer-lo. Perquè fa no sé quants anys de no sé què, perquè ara anem a liquidar el teatre català, perquè ara som al 92 i perquè ara és el centenari...

I quina serà la pròxima excusa?
—No ho sé. Quan facin el que vulguin. Per mi, encantat. Però fixa't, tot va com va.

(Quim Aranda: "Entrevista a Joan de Sagarra, escriptor i crític teatral", Avui, 5 de març de 1995)