Autors i Autores

Josep Maria de Sagarra
1894-1961

Dos articles de Narcís Garolera sobre l'autor

"Entre 1950 i 1955 Sagarra dio a conocer El poema de Montserrat en una edición de bibliófilo, en cuatro volúmenes y bellamente ilustrada por Ramon de Capmany. Y en 1956 la editorial Alpha lo publicó, en un solo tomo, para el lector normal. La obra, con sus 16.000 versos -el poema más extenso, junto con el Espill de Jaume Roig, de toda la literatura catalana- constituye una panoràmica histórica de la sagrada montaña de los catalanes, que, como ha hecho notar Lluís Permanyer, se impone como símbolo de un país vencido y sin futuro como tal. Decir Montserrat era, después de la guerra, decir Catalunya, y así es como lo entendieron sus lectores.

La edición crítica de la obra, en dos tomos (3i4, 1997-1998), pone de manifiesto -sobre todo en su parte inicial- la implacable actuación de la censura franquista e, incluso, de la autocensura que Sagarra pudo imponerse en el momento de la publicación. Así, ciertos cambios y supresiones del manuscrito original dean una idea bastante diferente del contenido y la intención de la obra, compuesta por Sagarra durante los años de la inmediata posguerra (1942-45), bajo el mecenazgo de Fèlix Millet i Maristany.

Las variantes del manuscrito original -conservado en el monasterio de Montserrat- con respecto de la edición de 1956 (y a la de bibliófilo) muestran aspectos hasta hoy ignorados de esta magna obra y destacan cómo la censura llegó a desvirtuar el contenido de algunas partes del poema. Los dos primeros versos ofrecen ya dos cambios importantes: 'Avui, que una ventada impenitent/ encongeix el perfum de la ginesta...' leemos en la primera edición del texto. En la edición crítica podemos comprobar que Sagarra escribió algo menos edulcorado y más a tono con el momento histórico que el autor se disponía a describir: 'Avui, que una ventada de ponent/ assassina el perfum de la ginesta...' El adjetivo 'impenitent' anula el significado del conocido adagio: 'De ponent, ni vent ni gent' (con explícita referencia a la ocupción de Catalunya por las tropas franquistas), y el verbo 'assassina' resultaba mucho más brutal y transparente para el lector que el 'encongeix'.

Pero hay más. Mucho más. Extensos fragmentos del manuscrito -casi un centenar de versos- desparecen en la edición de 1956 (y en la anterior). Sirva como muestra la descripción, cruda y descarnada, de la Barcelona que encontró Sagarra, en 1940, a la vuelta de su exilio: 'Vaig trobar fesomies conegudes/ que el desengany havia descosit,/ i el sofriment havia deixat mudes./ Vaig descobrir molts ensorrats de pit.// I vaig veure, però, noves banderes, caragirant sense preparatius,/ i en els inalterables camps nadius,/ la mà de Judes, baratant cireres/ amb la vilesa dels desaprensius.// Vaig olorar les hores mares;/ la fam, que no gosava ni piular;/ els recelosos dels somriures agres/ a mitja llum em van donar la mà.// I i veu forta ni veu prima/ tenia dret al crit dels pensaments; / però sobre els divans de més estima/ alguns semblaven no patir-ne gens;/ i es deia el parnostre dins un clima/ de garrotades i afusellaments...' (vol. I, pág. 52).

O estos versos, dura visión de la capital de Catalunya dedicadaal estraperlo y al enriquecimiento inmoral: 'I, damunt l'impudor i la imperícia,/ una altra Barcelona es feia pas:/ la de la gran voracitat fenícia,/ la dels espoliaires a tot gas;/ dels proxenetes àvids de moneda/ i els inflats pel trasònic escantell,/ que no podien ocultar amb la seda/ llur ascendència de bordell...' (ibid., pág. 53). U otros en que el poeta habla de la muerte en el exilio del cardenal Vidal i Barraquer (vol. II, pág. 87), o las referencias poco halagadoras al rey Felipe II y a su relación con Montserrat, también suprimidas (ibid., pág. 162)...

Propongo, pues, una nueva lectura de El poema de Montserrat como un libro de la inmediata posguerra -y no como una obra de 1956-, equiparable al Nabí de Carner, las Elegies de Bierville de Riba, Les irreals omegues de Foix, o Cementiri de Sinera de Espriu, y dejar de considerar este texto de Sagarra como 'una de les baluernes més ensopides d'aquest segle', como dejó escrito Joaquim Molas en un artículo de 1967."

(Narcís Garolera: "Una nueva lectura. Poema de Montserrat", La Vanguardia (Culturas), núm. 246, 7 de març de 2007, p. 4 i 5)

* * *

"Els articles que Sagarra deixà a les pàgines de La Publicitat i de Mirador estan escrits amb un estil brillant, que podríem qualificar d'impressionista: les metàfores, les comparacions, les imatges més sorprenents, i tots els recursos retòrics d'un escriptor que cerca sobretot el cop d'efecte literari -el 'pinyol', en encertada expressió de Josep Pla-, són presents en les col·laboracions peroodístiques de l'escriptor barceloní.

[...] Sagarra fonamenta bona part del seu estil en una retòrica basada en l'ús de la personificació, de la comparació i, principalment, de la imatge. Es tracta d'una retòrica efectista, que vol impressionar el lector. Les relacions que estableix entre els elements del pla real i els del pla figurat sorprenen perquè van del més insòlit al més extremadament elemental, sempre acompanyades d'un punt d'ironia distanciadora.

[...] Es tracta, doncs, d'una retòrica bàsicament poètica que fa que l'articulisme sagarrià tingui un component líric destacat. En els 'aperitius', sobretot, la prosa de Sagarra és imaginativa, acolorida, impressionista, d'acord amb l'estètica predominant del moment. L'ús del català -normatiu, però no gaire allunyat del registre col·loquial-. acosta l'escriptor als seus lectors, a qui s'adreça en un to de conversa amable. No hem d'oblidar que Sagarra és conscient que escriu per a la premsa, i se serveix d'aquest mitjà per fer arribar les seves proses literàries al públic normal i corrent -el «seu» públic, el que omple teatres per veure les seves peces dramàtiques-, encara poc avesat a llegir en la llengua que parla. La naturalitat expressiva -o la versemblança en la utilització de l'oralitat- és, potser, la clau de l'èxit de la prosa de Sagarra, i un dels principals atractius dels seus escrits periodístics."

(Narcís Garolera: "L'articulisme literari de Josep Maria de Sagarra", Trípodos, núm. 20, 2007)