Autors i Autores

Josep Maria de Sagarra
1894-1961

A Circulart

Josep Maria de Sagarra és un gran clàssic, però a més, un gran clàssic viu. La majoria dels nostres clàssics no són malauradament vius. L'obra va agafant una pàtina que la perjudica, ben al revés del que succeeix a les arts plàstiques; en efecte, la pàtina literària és encarcarada, put a resclosit i arrossega un pes mort que sovint provoca una digestió més aviat pesada. Han de passar decennis i tal vegada alguns segles perquè prengui una altra dimensió qualitativa, gairebé venerable i emocionalment històrica. La mentalitat expectant del lector ha de col·laborar d'una manera decisiva, i és evident que segons tingui a les mans Llull o Verdaguer serà un receptor de caire ben diferent. Per què Sagarra és dels comptats clàssics vius? Tinc la certesa que en el seu cas hi hem de veure una relació estreta, directa, enriquidora, entre l'autor i l'obra.

Sagarra fou un escriptor prolífic, però alhora lliurat de ple a viure tant amb hedonisme com amb una intensitat envejable cada instant de la seva vida. 'Jo quedaré per uns quants versos', m'havia comentat més d'una vegada. Aquesta confessió no s'ha d'interpretar literalment.

De fet volia donar a entendre que, malgrat ser un escriptor polièdric i oceànic, era essencialment un poeta; i un poeta és un creador de llenguatge. Però ell no creava el llenguatge al despatx, al marge del que succeïa al seu entorn, com un solitari alquimista de mots; ell s'aplicava a recollir, a captar i recrear la llengua viva, la parla de la gent més diversa d'aquest país nostre, que ell va estimar tant com el que més. Per això els personatges són de carn i ossos; les tavernes reprodueixen l'atmosfera justa; les cases de putes o els masos bateguen amb la mateixa autenticitat que una cala o que el pis d'una senyora Pona de la Dreta de l'Eixample. No trobarem mai cap imatge literària artificial, de cartró; dominava l'agosarada pràctica de barrejar mons ben diversos per a obtenir unes metàfores d'allò més inesperades, llampants, d'una original exactitud inoblidable."

(Lluís Permanyer: "Un gran clàssic viu", Circulart, abril-juny de 1994)

* * *

"De fet, aquesta és una constatació que podem trobar en gairebé tota la bibliografia coetània: Sagarra hi és considerat bàsicament com a poeta o, millor dit, com 'el poeta'. Autor teatral, periodista, novel·lista, memorialista, però, per damunt de tot, poeta. Per la seva pròpia voluntat, per la significació de la seva lírica, pels seus drames en vers, pel to i l'expressió, fins i tot, de la seva prosa.

[...] Els elogis a la irrupció de Sagarra en el món literari foren unànimes, amb una coincidència que ja no es repetiria mai més i que aniria sent cada cop més difícil en avançar la seva obra, augmentar la seva força expressiva, consolidant-se la seva indiscutible popularitat i, ben especialment, mantenir-se en una posició personal allunyada, gairebé equidistant, de grups, corrents i modes. En una paraula, conformar una obra sòlida i de difícil catalogació.

(Josep Bargalló Valls: "Josep Maria de Sagarra. El poeta", Circulart, abril-juny 1994)