L'escenari de la crisi econòmica iniciada cap al 2008 ha produït també una sèrie de fraseologismes metafòrics que maldaven per fomentar l'optimisme. La predicció innocent de l'aparició de "brots verds" en l'economia, la referència a "tocar fons" o la desitjada percepció d'una "llum al final del túnel" són alguns dels entrecasos més coneguts. Centrant-nos ara en aquest darrer exemple, és fàcil analitzar-lo com l'aplicació d'una metàfora conceptual que configura la percepció de la història —i concretament del desenvolupament de les crisis econòmiques— com un viatge per un camí de sotsobra però que, al capdavall, ha de menar a un final feliç superador de les dificultats. En el fons del fons hi ha una fe cega en la teoria dels cicles econòmics… Tot això es visualitza, des de l'interès per neutralitzar el pessimisme, com una trajectòria lineal cap a la llum a través d'una passatgera fase de foscúria. En tot cas, la vectorialitat unidireccional és evident i apunta a una clara confiança en el futur. L'experiència familiar dels viatges a través de túnels es projecta així sobre un camp molt més complex i impredictible com és el de l'economia. La imatge ha circulat de manera insistent en els discursos públics des de l'inici de la crisi. Però és evident que hi ha unes altres metàfores alternatives que caracteritzen la situació de manera menys optimista. Xavier Bru de Sala, en un article de premsa ("Del túnel al laberint", El Periódico, 25-XI-2011), posava el dit a la plaga en substituir la metàfora del túnel per la del laberint, a partir de la qual el mapa de les expectatives de resolució assoleix una dimensió diferent que incorpora la incertesa i la desorientació.

Els dos models de la situació de crisi corresponen a punts de vista ben diferents. Això és només un botó de mostra, però ens permet comprendre millor fins a quin punt les metàfores no sols produeixen coneixement sinó que, a més, introdueixen biaixos interessats en les qüestions a esbrinar. En efecte, la lluita pel poder —pels poders de tota mena— passa pel control de les representacions socials del món, pel domini de les maneres de dir que impliquen el correlat d'unes maneres de pensar. I, com a corol·lari, unes diferents maneres d'actuar. "Qui té la paraula té l'espasa", com sabien els sofistes. I qui té la clau de la categorització dels fenòmens gaudeix d'avantatges innegables en les tasques de manipulació de l'opinió pública, bé a través dels debats bé a través de les inèrcies administratives o publicitàries.

(L'ull despert. Anàlisi crítica dels discursos d'avui. València: Tres i Quatre, 2012)

* * *

Castigat ridendo mores. Sí, la fórmula d'estirp horaciana és una troballa plena de bona intenció. És amable el ridendo de la sàtira, certament, però la crònica d'aquest temps i d'aquest país nostre incita a una ràbia inexorable: especuladors que fan de la terra una terra eixorca, polítics mesquins o covards que calen foc a la llengua, com una falla absurda... Esperarem Godot creuats de braços? Caldria escriure un assaig, ara i ací, que dibuixe amb més precisió els límits de la complicitat.

*

El darrer canvi de mil·lenni ha estat innovador en la història de la humanitat: els apocalíptics han cotitzat a la baixa.

I tanmateix, encara no hem aconseguit esbrinar cap a on roda el nostre món, trontollant pels camins de l'univers. Perquè, al capdavall, tenim clavada a l'ànima —i a la carn— la imatge de l'itinerari que només en la meta es justifica.

(Homenatge a Carles Jorro. València: Tres i Quatre, 2006)

* * *

Més encara: la literatura, entesa com a lectura reposada i intensa, ens basteix una casa habitable on troben el seu lloc les passions més inconfessables, les misèries, les contradiccions de l'ésser humà, la il·lusió i el desengany vistos com a fase d'un etern retorn inserit en la història. La lectura literària, així, esdevé mansió de lucidesa i escola de les emocions, lloc d’ensinistrament del gust i de la capacitat crítica, espai on aprendre la vida dia a dia amb l’ajut de la màquina de pensar que és el llibre —l'objecte inactual que provoca l'autodiàleg. I l'experiència d'aquesta educació íntima malda per fer-se comunicable, d'una o altra manera, a les noves generacions, als altres que ens segueixen en l'itinerari. És una necessitat ineludible, sota pena de recloure'ns en el solipsisme d'una illa idíl·lica ben moblada que no seria, però, una autèntica llar.

(Poesia, ciutat oberta. València: Tàndem, 2000)

* * *

Amante non sia chi coraggio non ha (Proverbi toscà)

Germà de pluja, abril incestuós
que has mort de llum per carrerons i sèquies,
avui t'enterre i sé que floriràs 
—amb dits d'aram excitaràs acàcies.

Et vaig tesar com un cable de fira.
Ebri de giravolts, despert al salt,
vaig cometre un amor com una casa,
com una catedral de fosca gàrgola.

Per llavar-me les mans, brutes de pena,
he fet un dol d'albat, el que pertoca
al jugador fidel que renova juguesques.

Esperaré, abril meu, el teu senyal,
el corn de caça que ens alerta el múscul 
als qui no som escassos de semen ni coratge.

(Mercat de la sal. València: Tres i Quatre, 1993)

* * *

escarabat de tenebra entre menges
i deixalles d'allò que un dia fou
la casa gran on el pinzell de sucre
empolvorava pastissets de glòria.

la casa, el pati de nocturns gesmils
que feien seues calç i pell bullent
—oberts els cossos als terrats del món—
i s’enfilaven lents per les escales.

em palpe el cor en viu —ostra roent—
i el duc entre les mans de cec tossut
al sol d’hivern de la plaça en diumenge
reblerta avui de llavis i campanes.

(Calabruix. Gandia: Ajuntament de Gandia, 1985)