Autors i Autores

Vicent Salvador

Coberta de Figures i esbossos. Estudis sobre literatura valenciana contemporània.
Coberta de Poesia, ciutat oberta. Incursions en el discurs poètic contemporani.
Coberta del llibre L'ull despert. Anàlisi crítica dels discursos d'avui.

Assaig

La postura fusteriana és paradoxal només en aparença: s'ha d'afavorir la lectura, sens dubte, però llegir, allò que se'n diu la bona lectura feta amb ull profund i crític, no és gens fàcil. Lluny de l'esquematisme repetitiu, de les es­tructures literàries o ideològiques massa reconeixedores, i lluny d'un abaratiment del somni com el que per a Fuster podria propiciar, per exemple, una mal anomenada "poesia social", l'assagista ha de practicar una hàbil ma­ièutica que impedesca al pedadog esdevenir demagog, i que no emmordasse la resposta autònoma d’un lector que ha de ser encisat, però no anul·lat. Per més que la comare s'afanye en la seua comesa, si ho volem dir amb una paràbola tan prestigiada com antiga, és el lector qui ha d'infantar la seva pròpia criatura.

La consecució d'un equilibri és en aquests casos tasca àrdua, i ha de saber combinar la seducció i la dificultat, l'exigència i el respecte. La paradoxa es resisteix a ser explicitada, però potser ens hi ajudarà un aforisme, inclòs a Sa­gitari, que és un dels més revulsius que han sortit de la ploma del nostre home­not. Diu així: "¿'Corrupció de menors'? Probablement, fins que un menor no siga degudament 'corromput' no esdevindrà adult". Traslladeu-ho, si us plau, a l'univers de l'educació literària i calculeu el nou valor semàntic d'aquesta "corrupció de menors" que implica capgirament i dificultat, mostració de la cruesa de la lletra, però que probablement és l'únic camí eficaç per a ajudar el jovent a entrar en l'àmbit de la literatura digna d'aquest nom. Si més no, i encara que puga no semblar-ho, aquest és el capteniment més respectuós amb un "menor" que no ens ha donat cap permís per a mantenir-lo en els llimbs de la infantesa com un Peter Pan hivernat en un estadi primari de la seua biografia intel·lectual.

(Fragment de "Fuster, educador", dins Figures i esbossos)

* * *

Més encara: la literatura, entesa com a lectura reposada i intensa, ens basteix una casa habitable on troben el seu lloc les passions més inconfessables, les misèries, les contradiccions de l'ésser humà, la il·lusió i el desengany vistos com a fase d'un etern retorn inserit en la història. La lectura literària, així, esdevé mansió de lucidesa i escola de les emocions, lloc d’ensinistrament del gust i de la capacitat crítica, espai on aprendre la vida dia a dia amb l’ajut de la màquina de pensar que és el llibre –l'objecte inactual que provoca l'autodiàleg. I l'experiència d'aquesta educació íntima malda per fer-se comunicable, d'una o altra manera, a les noves generacions, als altres que ens segueixen en l'itinerari. És una necessitat ineludible, sota pena de recloure'ns en el solipsisme d'una illa idíl·lica ben moblada que no seria, però, una autèntica llar.

(Extret de Poesia, ciutat oberta)

* * *

Així, la metàfora de les "mans netes" com a símbol d'honestedat política té una llarga trajectòria històrica i, fa unes dècades, va ser enlairada com a lema ("mani polite") pels jutges italians que lluitaven –fins i tot a costa de la seua vida– contra els muntatges mafiosos. Posteriorment va ser adoptada com a eslògan per Esquerra Republicana de Catalunya en una campanya electoral, on la seua força publicitària no procedia sens dubte de la seua originalitat, ben minvada, sinó de la contundència i claredat i de les adherències històriques positives que palesava. Doncs bé, en el marc del discurs convergent del moment, algú va contrarestar aquesta força persuasiva subratllant precisament el seu caràcter metafòric, que ja passava desapercebut, pel procediment irònic de reduir-lo a una rònega literalitat ridiculitzadora: "Sigui com sigui, tot plegat ha desembocat en un increment de la tensió entre CiU i ERC, amb episodis tan poc edificants com l'intercanvi de guitzes entre el convergent David Madí ('ERC té les mans netes però els calçotets bruts') i el republicà Xavier Vendrell." (Avui, 02-12-05)

L'escenari de la crisi econòmica iniciada cap al 2008 ha produït també una sèrie de fraseologismes metafòrics que maldaven per fomentar l'optimisme. La predicció innocent de l'aparició de "brots verds" en l'economia, la referència a "tocar fons" o la desitjada percepció d'una "llum al final del túnel" són alguns dels entrecasos més coneguts. Centrant-nos ara en aquest darrer exemple, és fàcil analitzar-lo com l'aplicació d'una metàfora conceptual que configura la percepció de la història –i concretament del desenvolupament de les crisis econòmiques– com un viatge per un camí de sotsobra però que, al capdavall, ha de menar a un final feliç superador de les dificultats. En el fons del fons hi ha una fe cega en la teoria dels cicles econòmics… Tot això es visualitza, des de l'interès per neutralitzar el pessimisme, com una trajectòria lineal cap a la llum a través d'una passatgera fase de foscúria. En tot cas, la vectorialitat unidireccional és evident i apunta a una clara confiança en el futur. L'experiència familiar dels viatges a través de túnels es projecta així sobre un camp molt més complex i impredictible com és el de l'economia. La imatge ha circulat de manera insistent en els discursos públics des de l'inici de la crisi. Però és evident que hi ha unes altres metàfores alternatives que caracteritzen la situació de manera menys optimista. Xavier Bru de Sala, en un article de premsa ("Del túnel al laberint", El Periódico, 25-XI-2011), posava el dit a la plaga en substituir la metàfora del túnel per la del laberint, a partir de la qual el mapa de les expectatives de resolució assoleix una dimensió diferent que incorpora la incertesa i la desorientació.

Els dos models de la situació de crisi corresponen a punts de vista ben diferents. Això és només un botó de mostra, però ens permet comprendre millor fins a quin punt les metàfores no sols produeixen coneixement sinó que, a més, introdueixen biaixos interessats en les qüestions a esbrinar. En efecte, la lluita pel poder –pels poders de tota mena– passa pel control de les representacions socials del món, pel domini de les maneres de dir que impliquen el correlat d'unes maneres de pensar. I, com a corol·lari, unes diferents maneres d'actuar. "Qui té la paraula té l'espasa", com sabien els sofistes. I qui té la clau de la categorització dels fenòmens gaudeix d'avantatges innegables en les tasques de manipulació de l'opinió pública, bé a través dels debats bé a través de les inèrcies administratives o publicitàries.

(Fragment de L'ull despert. Anàlisi crítica dels discursos d'avui)