—Es pot concebre educació sense estudis literaris?
—És l'ideal d'alguns governs. Pel que fa als de l'Estat espanyol, al Llibre Blanc de la LOGSE ja hi havia un cert bandejament de la literatura. Ara, el Govern espanyol del Partit Popular es manifesta partidari d'un ensenyament de la llengua, fins i tot sense gramàtica. Jo crec que és un error que encobreix una renúncia pedagògica: hi ha d'haver uns mínims. Amb això volen donar indicis de modernitat. En canvi, enlairen la bandera de la literatura i la història, perquè les veuen com a eines redemptores del nacionalisme espanyol. Ara bé, van aviats si volen fer nacionalisme amb el Quijote \ el Platero… No conceben pas el que és educar per al gust i per a la crítica.

—Quina és l'aportació específica de la literatura a la formació de la persona?
–La que resta més viva i la més difícil de substituir és l'educació per a les emocions. Entenent per emocions moltes coses: viure vicàriament la mort d'algú, el naixement i la desaparició de l'amor... Són experiències que es poden viure vicàriament a través de la literatura i que ens ensenyen i no només com a anticipació. Per als jovenets i jovenetes que llegeixen per primera vegada la mort de l'heroi o una situació amorosa forta és una mena d'educació. Però també quan, a posteriori, la gent pot reconsiderar els drames de la pròpia vida, estilitzats ja en el llibre. Això pot ser una font de consolació enorme. Així, doncs, la literatura esdevé educadora en el més pur sentit del terme: et fa consolar-te dels mals, situar els béns, transcendir-los, observar-los en conjunt i, perquè permet la funció mirall: veure a fora allò que et passa a dins.

—Hi ha autors que s'admiren i autors que s'estimen?
—Sí, sí! Jo faria molt claríssimament aquesta distinció. Hi ha autors que puc admirar en el sentit estètic més fred, però no me'ls estime. Hi ha un aforisme de Fuster sobre Paul Valéry en què ve a dir "Paul Valéry, sí, sí; però els diamants no són comestibles".

—Pot citar-ne alguns que estimi?
—Home, no m'agradaria fer ara un corralito. No ho sé, perquè van vinculats a èpoques de la vida. Hi ha autors que jo he estimat més vinculats a la literatura espanyola, perquè va ser la meua primera formació. Després vaig anar canviant. Diria Cernuda, diria Vinyoli, diria Calders. Són els tres noms que em vénen més al cap, però no vol dir res més. Els tres em semblen autors de primera línia, però podria citar altra gent.

—Quant als continguts de l'educació literària, quins àmbits hauria d'abraçar? Lectura? Creació? Recreació?
–Tots tres. La lectura és la primera i la principal: sense la lectura no hi ha les altres. En segon lloc, hi hauria la creació o, si més no, la producció de textos, al servei de la qual se situaria la recreació, com a tècnica multisecular: amplificatio. També la traducció d'un text encetat sense cloure és un estímul a l'escriptura, un text que s'ha de traduir o adaptar…

—Tradutore, traditore?
—Sí, però pro domo sua. Jo he gaudit molt traduint. És un tipus de suplantació de l'autor que pot ser molt productiu. Tornant a la producció de textos, crec que la gent que pot escriure té un avantatge enorme en moltes situacions extremes de la vida, no dic només negatives, però sobretot negatives. En situacions de gran tensió emocional o de desorientació, l'escriptura és una manera de fer l'autoexamen i, per tant, d'objectivar allò que hi ha per dins i que no sabem dir, que és inefable per a nosaltres mateixos, però que ho tenim a dins. [...]

—Una llengua que no genera noves metàfores en l'àmbit col·loquial és una llengua en perill d'extinció?
—La mundialització és imparable i es fa a partir de la llengua de l'Imperi. El problema potser és que moltes d'aquestes metàfores que vénen per via internet o altres àmbits tecnològics la gent no les sent com a tals. Diuen canviar el xip però no en capten el pòsit metafòric.

—Cosa que ha passat sempre amb les metàfores col·loquials...
—Bé, ha passat després d'un temps, quan la metàfora es fossilitza, fa una catacresi que ocupa un lloc buit que hi havia en el sistema, però ha tingut un període de vitalitat. Ara, amb l'acceleració del temps actual, aquesta vitalitat desapareix. Per a molts adolescents, canviar el xip és l'única manera de referir-se a determinades mutacions, transformacions del comportament durant una sessió d'interacció. I no hi ha una altra manera. Aleshores, no és una metàfora ja. La metàfora comporta vies noves, però, per a ser nou, la condició sine qua non és que siga una via alternativa: no hi ha factor estilístic.

(Laia Martín: "Entrevista a Vicent Salvador", Escola Catalana, núm. 393, octubre de 2002, p. 18-24)